26 622
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Pàgina nova, en el contingut: «'''Jose María Íñigo Gómez''', conegut popularment per '''Íñigo''', (Bilbao, País Vasc, 4 de juny de 1942 - Madrit, 5 de maig de 2018)...»
'''Jose María Íñigo Gómez''', conegut popularment per '''Íñigo''', ([[Bilbao]], [[País Vasc]], 4 de juny de [[1942]] - [[Madrit]], 5 de maig de [[2018]]) fon un periodiste, actor, escritor i presentador de [[Televisió espanyola|televisió espanyola]] (RTVE).
== Biografia ==
Naixqué en Bilbao, en el carrer dels doctors Carmelo y Gil número 4, sent fill de Daniel Íñigo i de Felisa Gómez. Contragué matrimoni en [[1970]], en la capella del Santo Cristo de El Pardo, en la pintora i dissenyadora de moda Josette Nahmias, en la que tingué dos fills. En segones nupcies, contragué matrimoni el 17 de decembre de [[1984]] en el Registre Civil de [[Barcelona]] en María del Pilar Piniella, en la que de nou tingué atres dos fills.
== Trayectòria professional ==
Els seus primers contactes en el món de la comunicació foren en la seua terra natal, al ser contractat per ''Radio Bilbao'' i posteriorment per la [[Cadena COPE|cadena COPE]]. En eixa época escomença a escriure en ''La Gaceta del Norte''. En 18 anys ya treballa en el Servici de Reportages Especials de l'[[Agencia EFE|Agència EFE]].
=== Ràdio ===
Poc despuix se trasllada a [[Londres]], des d'a on colabora en varis programes musicals de la [[Cadena SER]]. A la seua tornada a [[Espanya]], s'instala en [[Madrit]], i colabora en els programes ''El Musiquero'', ''El Gran Musical'' i ''Los 40 Principales''.
Al mateix temps, escriu per a distintes publicacions sobre música i atres temes d'actualitat com ''Mundo Joven'' i ''El Musiquero''.
Era colaborador habitual del programa de [[Ràdio Nacional d'Espanya]] (RNE) titulat ''No es un día cualquiera''.
=== Televisió ===
El seu debut en TVE se produix en l'any [[1968]] en el programa de Pedro Olea, codirigit per Iván Zulueta, ''Último grito'', un espai que pretenia mostrar les tendències artístiques i musicals punteres en el moment. Mes tart presentaria el programa musical ''Ritmo 70'', baix la realisació de [[Pilar Miró]].
En [[1970]] estrena en el llavors canal de [[UHF]] el programa ''Estudio Abierto'', un programa d'entrevistes, reportages i varietats, que quan passà a la primera cadena en l'any [[1972]] el llançà definitivament a la fama televisiva i en el que consagrà la seua image adornada en uns enormes bigots. El programa s'emetria fins a [[1974]] i, en una segona etapa, entre [[1983]] i [[1985]].
A ''Estudio Abierto'', li seguiren atres programes de cort similar en els que Íñigp alternava la presentació d'actuacions musicals en les entrevistes a personages famosos o a ciutadans desconeguts per al gran públic, pero en coses curioses que contar o mostrar com [[Uri Geller]], un mentaliste. Tots eixos espais el convertiren en un dels rostres més populars en [[Espanya]] durant els anys setanta: ''Directísimo'', ''Esta noche... fiesta'', ''Fantástico''.
Despuix de l'arribada de les televisions privades, i despuix d'uns anys de silenci, Íñigo tornà a posar-se davant d'una cambra, acompanyant a atra veterana del mig, Laura Valenzuela en el programa ''Las mañana de Telecinco'' ([[1993]]-[[1994]]). Des de llavors, se deixà vore en diferents programes de cadenes públiques i privades en presentació d'espais de varietats, concursos o fins i tot ''Reality shows''. Al mateix temps, i des de l'any [[2000]] colaborava en el programa de Ràdio Nacional d'Espanya ''No es un dia cualquiera''.
Tambe participà en el programa de Televisió Espanyola ''Las mañanas de La 1'', junt en Mariló Montero. És de destacar també la seua revista de turisme i viages Ganas de viajar.
El 15 de juny de [[2011]] fon nomenat ''Padrino del Club Expopress de Periodistes de [[Galícia]]''.
==== Eurovisió ====
Des de l'any [[2011]] i fins a [[2017]] fon l'encarregat per Televisió Espanyola de comentar el [[Festival d'Eurovisió]], tant per a la final com per ad alguna de les semifinals.
== Falliment ==
El 5 de maig de [[2018]] la periodista de RNE Pepa Fernández donà a conéixer la desgraciada notícia del seu falliment despuix de començar el programa No es un dia cualquiera, programa que dirigix i del qual Íñigo era colaborador habitual.
== Obra ==
Publicà mes de vint llibres, entre els que figuren ''La bomba Esther Vilar'', Música Pop, Música Folkk, ''Enciclopedia de la música 1900-1970'', ''Estudio Abierto'', ''Mundo fantástico'', ''Ahora hablo yo'' (2004), ''Cuando eramos jóvenes'' (2004), ''100 españoles y el príncipe'' (2010), ''La tele que fuimos'' (2013), i entre 1998 i 2013, varis llibres de viages per Espanya en colaboració en Antonio Aradillas. Ademés edità i dirigí les revistes com ''Viajes y Vacaciones'', ''Vinos y Restauración'', ''Hoteles del siglo XXI'' i ''Lo mejor de Madrid''.
== Premis ==
José María Íñigo ha rebut numerosos premis durant la seua carrera professional com: Antena de Oro, Premio Ondas, Premio ATV i TP de Oro.
== Enllaços externs ==
* [https://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Mar%C3%ADa_%C3%8D%C3%B1igo José María Íñigo en Wikipedia]
== Biografia ==
Naixqué en Bilbao, en el carrer dels doctors Carmelo y Gil número 4, sent fill de Daniel Íñigo i de Felisa Gómez. Contragué matrimoni en [[1970]], en la capella del Santo Cristo de El Pardo, en la pintora i dissenyadora de moda Josette Nahmias, en la que tingué dos fills. En segones nupcies, contragué matrimoni el 17 de decembre de [[1984]] en el Registre Civil de [[Barcelona]] en María del Pilar Piniella, en la que de nou tingué atres dos fills.
== Trayectòria professional ==
Els seus primers contactes en el món de la comunicació foren en la seua terra natal, al ser contractat per ''Radio Bilbao'' i posteriorment per la [[Cadena COPE|cadena COPE]]. En eixa época escomença a escriure en ''La Gaceta del Norte''. En 18 anys ya treballa en el Servici de Reportages Especials de l'[[Agencia EFE|Agència EFE]].
=== Ràdio ===
Poc despuix se trasllada a [[Londres]], des d'a on colabora en varis programes musicals de la [[Cadena SER]]. A la seua tornada a [[Espanya]], s'instala en [[Madrit]], i colabora en els programes ''El Musiquero'', ''El Gran Musical'' i ''Los 40 Principales''.
Al mateix temps, escriu per a distintes publicacions sobre música i atres temes d'actualitat com ''Mundo Joven'' i ''El Musiquero''.
Era colaborador habitual del programa de [[Ràdio Nacional d'Espanya]] (RNE) titulat ''No es un día cualquiera''.
=== Televisió ===
El seu debut en TVE se produix en l'any [[1968]] en el programa de Pedro Olea, codirigit per Iván Zulueta, ''Último grito'', un espai que pretenia mostrar les tendències artístiques i musicals punteres en el moment. Mes tart presentaria el programa musical ''Ritmo 70'', baix la realisació de [[Pilar Miró]].
En [[1970]] estrena en el llavors canal de [[UHF]] el programa ''Estudio Abierto'', un programa d'entrevistes, reportages i varietats, que quan passà a la primera cadena en l'any [[1972]] el llançà definitivament a la fama televisiva i en el que consagrà la seua image adornada en uns enormes bigots. El programa s'emetria fins a [[1974]] i, en una segona etapa, entre [[1983]] i [[1985]].
A ''Estudio Abierto'', li seguiren atres programes de cort similar en els que Íñigp alternava la presentació d'actuacions musicals en les entrevistes a personages famosos o a ciutadans desconeguts per al gran públic, pero en coses curioses que contar o mostrar com [[Uri Geller]], un mentaliste. Tots eixos espais el convertiren en un dels rostres més populars en [[Espanya]] durant els anys setanta: ''Directísimo'', ''Esta noche... fiesta'', ''Fantástico''.
Despuix de l'arribada de les televisions privades, i despuix d'uns anys de silenci, Íñigo tornà a posar-se davant d'una cambra, acompanyant a atra veterana del mig, Laura Valenzuela en el programa ''Las mañana de Telecinco'' ([[1993]]-[[1994]]). Des de llavors, se deixà vore en diferents programes de cadenes públiques i privades en presentació d'espais de varietats, concursos o fins i tot ''Reality shows''. Al mateix temps, i des de l'any [[2000]] colaborava en el programa de Ràdio Nacional d'Espanya ''No es un dia cualquiera''.
Tambe participà en el programa de Televisió Espanyola ''Las mañanas de La 1'', junt en Mariló Montero. És de destacar també la seua revista de turisme i viages Ganas de viajar.
El 15 de juny de [[2011]] fon nomenat ''Padrino del Club Expopress de Periodistes de [[Galícia]]''.
==== Eurovisió ====
Des de l'any [[2011]] i fins a [[2017]] fon l'encarregat per Televisió Espanyola de comentar el [[Festival d'Eurovisió]], tant per a la final com per ad alguna de les semifinals.
== Falliment ==
El 5 de maig de [[2018]] la periodista de RNE Pepa Fernández donà a conéixer la desgraciada notícia del seu falliment despuix de començar el programa No es un dia cualquiera, programa que dirigix i del qual Íñigo era colaborador habitual.
== Obra ==
Publicà mes de vint llibres, entre els que figuren ''La bomba Esther Vilar'', Música Pop, Música Folkk, ''Enciclopedia de la música 1900-1970'', ''Estudio Abierto'', ''Mundo fantástico'', ''Ahora hablo yo'' (2004), ''Cuando eramos jóvenes'' (2004), ''100 españoles y el príncipe'' (2010), ''La tele que fuimos'' (2013), i entre 1998 i 2013, varis llibres de viages per Espanya en colaboració en Antonio Aradillas. Ademés edità i dirigí les revistes com ''Viajes y Vacaciones'', ''Vinos y Restauración'', ''Hoteles del siglo XXI'' i ''Lo mejor de Madrid''.
== Premis ==
José María Íñigo ha rebut numerosos premis durant la seua carrera professional com: Antena de Oro, Premio Ondas, Premio ATV i TP de Oro.
== Enllaços externs ==
* [https://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Mar%C3%ADa_%C3%8D%C3%B1igo José María Íñigo en Wikipedia]