Canvis

Autors n'hi han que diuen que la primera aventura que li succei fon la del Puerto Lápice; uns atres diuen que la dels molins de vent; pero lo que yo he pogut averiguar en este cas, i lo que he trobat escrit en els Anals de la Mancha es que ell caminà tot aquell dia, i, a boqueta nit, el seu rossi i ell se trobaren cansats i morts de fam; i que, mirant a totes bandes pa vore si descobria algun castell o alguna mallà de pastors on arreplegarse i a on poguera remediar la seua molta fam i necessitat, va vore, no llunt del cami per on anava, una venda, que fon com si vera una estrela que, no als portals, sino als alcàssers de la seua redencio l'encaminava.

Autors n'hi han que diuen que la primera aventura que li succei fon la del Puerto Lápice; uns atres diuen que la dels molins de vent; pero lo que yo he pogut averiguar en este cas, i lo que he trobat escrit en els Anals de la Mancha es que ell caminà tot aquell dia, i, a boqueta nit, el seu rossi i ell se trobaren cansats i morts de fam; i que, mirant a totes bandes pa vore si descobria algun castell o alguna mallà de pastors on arreplegarse i a on poguera remediar la seua molta fam i necessitat, va vore, no llunt del cami per on anava, una venda, que fon com si vera una estrela que, no als portals, sino als alcàssers de la seua redencio l'encaminava.

Se donà presa a caminar, i aplegà ad ella al temps que se fea de nit.

Se donà presa a caminar, i aplegà ad ella al temps que se fea de nit.

Estaven casualment a la porta dos dònes mosses, d'estes que diuen del partit, les cuals anaven a Sevilla en uns arriers que en la venda aquella nit acertaren a fer jornà; i, com al nostre aventurer tot cuant pensava, vea o imaginava li pareixia que estava fet al modo de lo que havia llegit, cuan va vore la venda li se representà que era un castell en les seues cuatre torres i capitells, sense faltarli el seu pont llevadiç i fos fondo, en tots aquells adherents que en tals castells se pinten.

Estaven casualment a la porta dos dònes mosses, d'estes que diuen del partit, les cuals anaven a Sevilla en uns arriers que en la venda aquella nit acertaren a fer jornà; i, com al nostre aventurer tot cuant pensava, vea o imaginava li pareixia que estava fet al modo de lo que havia llegit, cuan va vore la venda li se representà que era un castell en les seues quatre torres i capitells, sense faltarli el seu pont llevadiç i fos fondo, en tots aquells adherents que en tals castells se pinten.

Anà aplegant a la venda, que ad ell li pareixia castell, i a poc tros d'ella detingue les brides a Rocinante, esperant que algun nano se ficara entre les almenes pa donar senyal en alguna trompeta de que aplegava un cavaller al castell.

Anà aplegant a la venda, que ad ell li pareixia castell, i a poc tros d'ella detingue les brides a Rocinante, esperant que algun nano se ficara entre les almenes pa donar senyal en alguna trompeta de que aplegava un cavaller al castell.

Pero, com va vore que tardaven i que Rocinante se donava presa per arribar a la cavalleriça, aplegà a la porta de la venda, i contemplà a les dos descuidaes mosses que allà estaven, que ad ell li paregueren dos fermoses donzelles o dos gracioses dames que en front de la porta del castell se estaven solaçant.

Pero, com va vore que tardaven i que Rocinante se donava presa per arribar a la cavalleriça, aplegà a la porta de la venda, i contemplà a les dos descuidaes mosses que allà estaven, que ad ell li paregueren dos fermoses donzelles o dos gracioses dames que en front de la porta del castell se estaven solaçant.

-Com n'hi hagen moltes truchueles -respongue don Quijote-, podran servir d'una truita, perque m'es igual que me donen huit reals en senzills que en una peça de a huit.

-Com n'hi hagen moltes truchueles -respongue don Quijote-, podran servir d'una truita, perque m'es igual que me donen huit reals en senzills que en una peça de a huit.

I ademes, que podria ser que foren estes truchueles com la vedella, que es millor que la vaca, i el cabrit que el cabro. Pero, siga lo que siga, que vinga ara; que el treball i pes de les armes no se pot dur sense el govern de les tripes.

I ademes, que podria ser que foren estes truchueles com la vedella, que es millor que la vaca, i el cabrit que el cabro. Pero, siga lo que siga, que vinga ara; que el treball i pes de les armes no se pot dur sense el govern de les tripes.

Ficàrenli taula a la porta de la venda, pel fresc, i li portà l'hoste una porcio de mal arremullat i pijor cuit abaejo i un pa tan negre i rovinos com les seues armes; pero era cosa de gran riure vorelo menjar, perque, com duya ficà la celà i alçà la visera, no podia ficar res en la boca en les seues mans si atre no li hu donava i ficava, i aixina, una d'aquelles senyores servia d'este menester. Pero al donarli de beure, no fon possible, ni hu fora si el venter no foradara una canya, i ficat ell un estrem en la boca, per l'atre li anava tirant el vi; i tot açò ell heu soportava en paciència, a canvi de no trencar les cintes de la celà. Estant en açò, aplegà acàs a la venda un castraor de porcs, i aixina com arribà, tocà el seu chiulet de canyes cuatre o cinc vegaes, en lo cual acabà de confirmar don Quijote que estava en algun famos castell, i que el servien en musica, i que el abaejo eren truites, el pa, blancal, i les putes, dames, i el venter, castellà del castell, i en açò donava per ben empleà la seua determinacio i eixida. Mes lo que el fatigava era no vore's armat cavaller, per pareixerli que no se podria ficar llegitimament en aventura alguna sense rebre la orde de cavalleria.

Ficàrenli taula a la porta de la venda, pel fresc, i li portà l'hoste una porcio de mal arremullat i pijor cuit abaejo i un pa tan negre i rovinos com les seues armes; pero era cosa de gran riure vorelo menjar, perque, com duya ficà la celà i alçà la visera, no podia ficar res en la boca en les seues mans si atre no li hu donava i ficava, i aixina, una d'aquelles senyores servia d'este menester. Pero al donarli de beure, no fon possible, ni hu fora si el venter no foradara una canya, i ficat ell un estrem en la boca, per l'atre li anava tirant el vi; i tot açò ell heu soportava en paciència, a canvi de no trencar les cintes de la celà. Estant en açò, aplegà acàs a la venda un castraor de porcs, i aixina com arribà, tocà el seu chiulet de canyes quatre o cinc vegaes, en lo cual acabà de confirmar don Quijote que estava en algun famos castell, i que el servien en musica, i que el abaejo eren truites, el pa, blancal, i les putes, dames, i el venter, castellà del castell, i en açò donava per ben empleà la seua determinacio i eixida. Mes lo que el fatigava era no vore's armat cavaller, per pareixerli que no se podria ficar llegitimament en aventura alguna sense rebre la orde de cavalleria.

No m'alçare mai de a on estic, valeros cavaller, fasta que la vostra cortesia m'otorgue un dò que vullc demanarli, el cual redundarà en alabança vostra i en pro del gènero humà.

No m'alçare mai de a on estic, valeros cavaller, fasta que la vostra cortesia m'otorgue un dò que vullc demanarli, el cual redundarà en alabança vostra i en pro del gènero humà.

El venter, que va vore al seu hostajat als seus peus i senti eixes raons, estava confus mirantlo, sense saber que fer ni que dirli, i porfiava en ell que s'alçara, i mai vullgue, hasta que li tingue que dir que ell l'otorgava el dò que li demanava.

El venter, que va vore al seu hostajat als seus peus i senti eixes raons, estava confus mirantlo, sense saber que fer ni que dirli, i porfiava en ell que s'alçara, i mai vullgue, hasta que li tingue que dir que ell l'otorgava el dò que li demanava.

No esperava yo menos de la gran magnificència vostra, senyor meu – contestà don Quijote -; i aixina, vos dic que el dò que vos he demanat i de la vostra lliberalitat m'ha segut otorgat, es que demà m'haveu d'armar cavaller, i esta nit en la capella d'este castell vostre velare les armes; i demà, com tinc dit, se complirà lo que tant desige, pa poder, com es deu, anar per totes les cuatre parts de lo mon buscant les aventures, en pro del menesterosos, com està a càrrec de la cavalleria i dels cavallers errants, com yo soc, i el meu desig a tals gestes està inclinat.

No esperava yo menos de la gran magnificència vostra, senyor meu – contestà don Quijote -; i aixina, vos dic que el dò que vos he demanat i de la vostra lliberalitat m'ha segut otorgat, es que demà m'haveu d'armar cavaller, i esta nit en la capella d'este castell vostre velare les armes; i demà, com tinc dit, se complirà lo que tant desige, pa poder, com es deu, anar per totes les quatre parts de lo mon buscant les aventures, en pro del menesterosos, com està a càrrec de la cavalleria i dels cavallers errants, com yo soc, i el meu desig a tals gestes està inclinat.

El venter, que, com està dit, era un poc chamarrusquer i ya tenia alguns barrunts de la falta de trellat del seu hostajat, se'l acabà de creure cuan acabà de sentirli eixes raons, i, pa tindrer en que riure's aquella nit, determinà seguirli el humor; i aixina, li digue que anava molt acertat en lo que desijava i demanava, i que tal motiu pa fero era propi i natural dels cavallers tan principals com ell pareixia i com la seua gallarda presència mostrava; i que ell, aixina mateix, en els anys de la seua fadrinea, s'havia donat ad aquell honros eixercici, anant per diverses parts del mon, buscant les seues aventures, sense que haguera deixat los Percheles de Màlaga, Illes de Riaran, Compàs de Sevilla, Azoguejo de Segòvia, la Olivera de Valencia, Rondilla de Granada, plaja de Sanlúcar, Potro de Córdoba i las Ventillas de Toledo i atres diverses parts, a on havia eixercitat la llaugerea dels seus peus, sotilea de les seues mans, fent molts torts, reclinant moltes viudes, desfent algunes donzelles i enganyant alguns pupils, i, finalment, donantse a coneixer per cuantes audiències i tribunals n'hi han en casi tota Espanya; i que, per ultim, havia vengut a replegarse en aquell castell seu, a on vivia en la seua facenda i en les alienes, acollint en ell a tots els cavallers errants, de cualsevol calitat i condicio que foren, nomes per la molta aficio que lis tenia i perque repartiren en ell els seus bens, en pago del seu bon desig.

El venter, que, com està dit, era un poc chamarrusquer i ya tenia alguns barrunts de la falta de trellat del seu hostajat, se'l acabà de creure cuan acabà de sentirli eixes raons, i, pa tindrer en que riure's aquella nit, determinà seguirli el humor; i aixina, li digue que anava molt acertat en lo que desijava i demanava, i que tal motiu pa fero era propi i natural dels cavallers tan principals com ell pareixia i com la seua gallarda presència mostrava; i que ell, aixina mateix, en els anys de la seua fadrinea, s'havia donat ad aquell honros eixercici, anant per diverses parts del mon, buscant les seues aventures, sense que haguera deixat los Percheles de Màlaga, Illes de Riaran, Compàs de Sevilla, Azoguejo de Segòvia, la Olivera de Valencia, Rondilla de Granada, plaja de Sanlúcar, Potro de Córdoba i las Ventillas de Toledo i atres diverses parts, a on havia eixercitat la llaugerea dels seus peus, sotilea de les seues mans, fent molts torts, reclinant moltes viudes, desfent algunes donzelles i enganyant alguns pupils, i, finalment, donantse a coneixer per cuantes audiències i tribunals n'hi han en casi tota Espanya; i que, per ultim, havia vengut a replegarse en aquell castell seu, a on vivia en la seua facenda i en les alienes, acollint en ell a tots els cavallers errants, de cualsevol calitat i condicio que foren, nomes per la molta aficio que lis tenia i perque repartiren en ell els seus bens, en pago del seu bon desig.

Li digue tame que en aquell castell seu no havia ninguna capella a on poder velar les armes, perque estava derribà pa ferla de nou; pero que en cas de necessitat, ell sabia que se podien velar en cualsevol puesto , i que aquella nit les podria velar en un pati del castell; que per lo mati, sent Dèu servit, se farien les degudes cerimònies, de manera que ell quedara armat cavaller, i tan cavaller que no hu poguera ser mes en el mon.

Li digue tame que en aquell castell seu no havia ninguna capella a on poder velar les armes, perque estava derribà pa ferla de nou; pero que en cas de necessitat, ell sabia que se podien velar en cualsevol puesto , i que aquella nit les podria velar en un pati del castell; que per lo mati, sent Dèu servit, se farien les degudes cerimònies, de manera que ell quedara armat cavaller, i tan cavaller que no hu poguera ser mes en el mon.

No se curà el arrier d'estes raons – i fora millor que se curara, perque haguera segut curarse en salut – sino que, travant de les correges, les enrefilà a una gran distància d'ell. Lo cual, vist per don Quijote, alçà els ulls al cel i, ficat el pensament – a lo que paregue – en sa senyora Dulcinea, digue:

No se curà el arrier d'estes raons – i fora millor que se curara, perque haguera segut curarse en salut – sino que, travant de les correges, les enrefilà a una gran distància d'ell. Lo cual, vist per don Quijote, alçà els ulls al cel i, ficat el pensament – a lo que paregue – en sa senyora Dulcinea, digue:

Socorreume, senyora meua, en este primer ultrage que ad este vostre avassallat pit li s'oferix; no me defallixca en este primer trànsit el vostre favor i ampar.

Socorreume, senyora meua, en este primer ultrage que ad este vostre avassallat pit li s'oferix; no me defallixca en este primer trànsit el vostre favor i ampar.

I dient estes i atres paregudes raons, soltant l'adarga, alçà la llança a dos mans i pegà en ella tan gran colp al arrier en el cap, que el derribà en terra tan malparat, que si secundara en un atre, no tinguera necessitat de mestre que el curara. Fet açò, arreplegà les seues armes i tornà a passejarse en el mateix repòs que al principi. D'ahi a poc, sense saber lo que havia passat – perque encara estava atordit el arrier -, aplegà un atre en la mateixa intencio de donar aigua als seus muls i, anant a llevar les armes pa desembarassar la pica, sense parlar don Quijote paraula i sense demanar favor a ningu, soltà una atra vegà l'adarga i alçà una atra volta la llança, i, sense ferla trossos, feu mes de tres el cap del segon arrier, perque li'l trencà per cuatre. Al roïdo acodi tota la gent de la venda, i entre ells el venter. Veent açò don Quijote, embraçà la seua adarga i, tirant ma a la seua espasa, digue:

I dient estes i atres paregudes raons, soltant l'adarga, alçà la llança a dos mans i pegà en ella tan gran colp al arrier en el cap, que el derribà en terra tan malparat, que si secundara en un atre, no tinguera necessitat de mestre que el curara. Fet açò, arreplegà les seues armes i tornà a passejarse en el mateix repòs que al principi. D'ahi a poc, sense saber lo que havia passat – perque encara estava atordit el arrier -, aplegà un atre en la mateixa intencio de donar aigua als seus muls i, anant a llevar les armes pa desembarassar la pica, sense parlar don Quijote paraula i sense demanar favor a ningu, soltà una atra vegà l'adarga i alçà una atra volta la llança, i, sense ferla trossos, feu mes de tres el cap del segon arrier, perque li'l trencà per quatre. Al roïdo acodi tota la gent de la venda, i entre ells el venter. Veent açò don Quijote, embraçà la seua adarga i, tirant ma a la seua espasa, digue:

¡Oh senyora de la fermosura, esforç i vigor del debilitat cor meu!. Ara es temps que gires els ulls de la teua grandea ad este ton captiu cavaller, que tamany perill està atenent.

¡Oh senyora de la fermosura, esforç i vigor del debilitat cor meu!. Ara es temps que gires els ulls de la teua grandea ad este ton captiu cavaller, que tamany perill està atenent.

En això cobrà, al seu pareixer, tant de ànimo, que si el acometeren tots els arriers del mon, no tornara el peu arrere. Els companyers dels ferits, que aixina els veren, començaren des de llunt a ploure pedres sobre don Quijote, el cual, lo millor que podia, se protegia en la seua adarga, i no s'atrevia a apartarse de la pica per no desamparar les armes. El venter donava veus pa que el deixaren, perque ya lis havia dit que estava loco, i que per loco se lliuraria encara que els matase a tots. Tame don Quijote les donava majors, Dientlis deslleals i traïdors, i que el senyor del castell era un malfaener i mal naixcut cavaller, pos de tal manera consentia que es tractaren els cavallers errants, i que si ell haguera recibit la orde de cavalleria, que ell li donaria a entendre la seua perfidia: - Pero de vosatros, grossera i baixa canalla, no faig ningun cas; tireu, aplegueu, vingau i ofengaume en cuant poguereu; que vosatros voreu el pago que teniu pel vostre desgavell i demasia.

En això cobrà, al seu pareixer, tant de ànimo, que si el acometeren tots els arriers del mon, no tornara el peu arrere. Els companyers dels ferits, que aixina els veren, començaren des de llunt a ploure pedres sobre don Quijote, el cual, lo millor que podia, se protegia en la seua adarga, i no s'atrevia a apartarse de la pica per no desamparar les armes. El venter donava veus pa que el deixaren, perque ya lis havia dit que estava loco, i que per loco se lliuraria encara que els matase a tots. Tame don Quijote les donava majors, Dientlis deslleals i traïdors, i que el senyor del castell era un malfaener i mal naixcut cavaller, pos de tal manera consentia que es tractaren els cavallers errants, i que si ell haguera recibit la orde de cavalleria, que ell li donaria a entendre la seua perfidia: - Pero de vosatros, grossera i baixa canalla, no faig ningun cas; tireu, aplegueu, vingau i ofengaume en cuant poguereu; que vosatros voreu el pago que teniu pel vostre desgavell i demasia.

Dia açò en tant de briu i corpenta, que infongue un terrible temor en els que el acometien; i tant per açò com per les argumentacions del venter, li deixaren de tirar, i ell deixà retirar als ferits i tornà a la vela de les seues armes en la mateixa quetut i assossec que al principi.

Dia açò en tant de briu i corpenta, que infongue un terrible temor en els que el acometien; i tant per açò com per les argumentacions del venter, li deixaren de tirar, i ell deixà retirar als ferits i tornà a la vela de les seues armes en la mateixa quetut i assossec que al principi.

No li paregueren bè al venter les burles del seu hostajat, i determinà abreviar i donarli la negra orde de cavalleria cuant antes, ans de que un atra desgràcia succeïra. I aixina, aplegant ad ell, se disculpà de la insolència que aquella gent baixa en ell havia tengut, sense que ell sabera cosa alguna; pero que ben castigats estaven pel seu atreviment. Li digue com ya li havia dit que en aquell castell no n'hi havia capella, i pa lo que restava per fer tampoc era necessària; que tot el toc de quedar armat cavaller consistia en la bascollà i la espalà, segons ell tenia noticia del cerimonial de la orde, i que açò en mitat d'un camp es podia fer, i que ya havia complit en lo que tocava al velar de les armes, que en nomes dos hores de vela es complia, i mes encara perque ell havia estat mes de cuatre.

No li paregueren bè al venter les burles del seu hostajat, i determinà abreviar i donarli la negra orde de cavalleria cuant antes, ans de que un atra desgràcia succeïra. I aixina, aplegant ad ell, se disculpà de la insolència que aquella gent baixa en ell havia tengut, sense que ell sabera cosa alguna; pero que ben castigats estaven pel seu atreviment. Li digue com ya li havia dit que en aquell castell no n'hi havia capella, i pa lo que restava per fer tampoc era necessària; que tot el toc de quedar armat cavaller consistia en la bascollà i la espalà, segons ell tenia noticia del cerimonial de la orde, i que açò en mitat d'un camp es podia fer, i que ya havia complit en lo que tocava al velar de les armes, que en nomes dos hores de vela es complia, i mes encara perque ell havia estat mes de quatre.

Tot se'l cregue don Quijote, i digue que ell estava dispost a obedirlo, i que concloguera en la major brevetat possible; perque si fora acomes una atra volta i se vera armat cavaller, no pensava deixar persona viva en el castell, excepte aquelles que ell li manara, a les cuals pel seu respecte deixaria.

Tot se'l cregue don Quijote, i digue que ell estava dispost a obedirlo, i que concloguera en la major brevetat possible; perque si fora acomes una atra volta i se vera armat cavaller, no pensava deixar persona viva en el castell, excepte aquelles que ell li manara, a les cuals pel seu respecte deixaria.

Advertit i medros d'açò el castellà, dugue seguidament un llibre a on assentava la palla i la pamella que donava als arriers, i en un cabet de vela que li portà un chicon, i en les dos ya dites donzelles, s'aplegà a on don Quijote estava, al cual manà clavarse de genolls; i, llegint en el seu manual – com que dia alguna devota oracio -, a mitan llegenda alçà la mà i li pegà en el coll un bon colp, i en acabant, en la seua mateixa espasa, una gentil espalà, sempre murmurant entre dents, com si estiguera resant. Fet açò, manà a una d'aquelles dames que li cenyira la espasa, la cual va fero en molta desenvoltura i discrecio, perque no fon menester poca pa no esclatar de riure a cada punt de les cerimònies; pero les proees que ya havien vist del novell cavaller lis tenien el riure a ralla. Al cenyirli la espasa digue la bona senyora:

Advertit i medros d'açò el castellà, dugue seguidament un llibre a on assentava la palla i la pamella que donava als arriers, i en un cabet de vela que li portà un chicon, i en les dos ya dites donzelles, s'aplegà a on don Quijote estava, al cual manà clavarse de genolls; i, llegint en el seu manual – com que dia alguna devota oracio -, a mitan llegenda alçà la mà i li pegà en el coll un bon colp, i en acabant, en la seua mateixa espasa, una gentil espalà, sempre murmurant entre dents, com si estiguera resant. Fet açò, manà a una d'aquelles dames que li cenyira la espasa, la cual va fero en molta desenvoltura i discrecio, perque no fon menester poca pa no esclatar de riure a cada punt de les cerimònies; pero les proees que ya havien vist del novell cavaller lis tenien el riure a ralla. Al cenyirli la espasa digue la bona senyora: