Canvis

Les democràcies occidentals, [[França]], el [[Regne Unit]] i [[Estats Units]], van decidir mantindre's al marge, segons uns en llínea en la seua política de no-confrontació en Alemanya, segons atres perqué pareixien preferir la victòria dels sublevats. No obstant, el cas de França fon especial, ya que estava governada, igual que Espanya, per un Front Popular. Al principi va intentar tímidament ajudar a la República, a la que va cobrar uns 150 millons de dólars en ajuda militar (avions, pilots, etc.), pero va haver de sometre's a les directrius del Regne Unit i suspendre esta ajuda.

Les democràcies occidentals, [[França]], el [[Regne Unit]] i [[Estats Units]], van decidir mantindre's al marge, segons uns en llínea en la seua política de no-confrontació en Alemanya, segons atres perqué pareixien preferir la victòria dels sublevats. No obstant, el cas de França fon especial, ya que estava governada, igual que Espanya, per un Front Popular. Al principi va intentar tímidament ajudar a la República, a la que va cobrar uns 150 millons de dólars en ajuda militar (avions, pilots, etc.), pero va haver de sometre's a les directrius del Regne Unit i suspendre esta ajuda.

En tot cas, esta alineació dels diferents països no feya més que reflectir les divisions internes que també existien en l'Espanya dels [[anys 1930]] i que només poden explicar-se dins de l'evolució de la política i la societat espanyola en les primeres décades del [[sigle XX]].

En tot cas, esta alineació dels diferents països no feya més que reflectir les divisions internes que també existien en l'Espanya dels [[anys 1930]] i que a soles poden explicar-se dins de l'evolució de la política i la societat espanyola en les primeres décades del [[sigle XX]].

Alguns veuen en estes profundes diferències polític-culturals lo que [[Antonio Machado]] va denominar ''les dos Espanyes''. En el bando republicà, el recolzament estava dividit entre els demócrates constitucionals, els nacionalistes perifèrics i els revolucionaris. Este era un recolzament fonamentalment urbà i secular, encara que també rural en regions com [[Catalunya]], [[Comunitat Valenciana|Valéncia]], [[País Vasc]], [[Principat d'Astúries|Astúries]] i [[Andalusia]]. Al contrari, en el bando nacional, el recolzament era bàsicament rural i burgués, més conservador i religiós. Sobretot van ser aquelles [[classe social|classes]] més o menys privilegiades fins llavors, (burguesos, aristócrates, molts militars, part de la jerarquia eclesiàstica, terratinents o chicotets llauradors propietaris, etc.) que despuix de la victòria del Front Popular veïen perillar la seua posició o consideraven que la unitat d'Espanya estava en perill.

Alguns veuen en estes profundes diferències polític-culturals lo que [[Antonio Machado]] va denominar ''les dos Espanyes''. En el bando republicà, el recolzament estava dividit entre els demócrates constitucionals, els nacionalistes perifèrics i els revolucionaris. Este era un recolzament fonamentalment urbà i secular, encara que també rural en regions com [[Catalunya]], [[Comunitat Valenciana|Valéncia]], [[País Vasc]], [[Principat d'Astúries|Astúries]] i [[Andalusia]]. Al contrari, en el bando nacional, el recolzament era bàsicament rural i burgués, més conservador i religiós. Sobretot van ser aquelles [[classe social|classes]] més o menys privilegiades fins llavors, (burguesos, aristócrates, molts militars, part de la jerarquia eclesiàstica, terratinents o chicotets llauradors propietaris, etc.) que despuix de la victòria del Front Popular veïen perillar la seua posició o consideraven que la unitat d'Espanya estava en perill.

Quasi un any despuix d'iniciada la guerra, el [[11 de juliol]] de [[1937]], despuix de la cruel persecució patida per l'Iglésia en la major part de l'Espanya republicana, els bisbes espanyols van publicar una carta colectiva als bisbes de tot el món en qué expliquen la seua posició respecte a la guerra civil, exponent que no estan defenent un règim totalitari contra un règim democràtic.<ref>[http://blogs.periodistadigital.com/carloscorral.php/2007/10/16/dos_enciclicas_y_una_pastoral_colectiva  Dos encícliques i una Pastoral colectiva fa 70 anys.]</ref> Entre atres coses Deia el següent:

Quasi un any despuix d'iniciada la guerra, el [[11 de juliol]] de [[1937]], despuix de la cruel persecució patida per l'Iglésia en la major part de l'Espanya republicana, els bisbes espanyols van publicar una carta colectiva als bisbes de tot el món en qué expliquen la seua posició respecte a la guerra civil, exponent que no estan defenent un règim totalitari contra un règim democràtic.<ref>[http://blogs.periodistadigital.com/carloscorral.php/2007/10/16/dos_enciclicas_y_una_pastoral_colectiva  Dos encícliques i una Pastoral colectiva fa 70 anys.]</ref> Entre atres coses Deia el següent:

{{Cita|Que l'Iglésia, a pesar del seu esperit de pau i de no haver volgut la guerra ni haver colaborat en ella no podia ser indiferent en la lluita...<br />Ara com ara, no hi ha en Espanya més esperança per a reconquistar la justícia i la pau i els bens que d'elles deriven, que el triumf del moviment nacional. Tal vegada hui menys que en els començaments de la guerra, perqué el bando contrari, a pesar de tots els esforços dels seus hòmens de govern, no oferix garanties d'estabilitat política i social...<br />Donem ara un esbós del caràcter del moviment cridat «nacional». Creem justa esta denominació. Primer, pel seu esperit; perqué la nació espanyola estava dissociada, en la seua immensa majoria, d'una situació estatal que no va saber encarnar les seues profundes necessitats i aspiracions; i el moviment fon acceptat com una esperança en tota la nació; en les regions no lliberades només espera trencar la cuirasa de les forces comunistes que li oprimixen. ....<br />L'irrupció contra els temples fon sobtada, quasi simultànea en totes les regions, i va coincidir en la matança de sacerdots. Els temples van cremar perqué eren cases de Déu, i els sacerdots van ser sacrificats perqué eren ministres de Déu...<br />Prova elocuentísima que de la destrucció dels temples i la matança dels sacerdots, en forma totalitària fon cosa premeditada, és el seu número espantós. Encara que són prematures les sifres, contem unes 20.000 iglésies i capelles destruïdes o totalment saquejades. Els sacerdots asassinats, contant un mija del 40 per 100 en les diòcesis desbastades en algunes arriben al 80 per 100 sumaran, només del clero secular, uns 6.000. Se'ls va caçar en gossos, se'ls va perseguir a través de les montanyes; van ser buscats en afany en tot amagatall. Se'ls va matar sense perjuí la majoria de les vegades, sobre la marcha, sense més raó que el seu ofici social.|[http://secviccentdocumentosoficiales.blogspot.com/2006/09/carta-colectiva-de-los-obispos.Html «Carta colectiva dels bisbes espanyols als bisbes de tot el món en motiu de la guerra a Espanya»], en la ''Enciclopèdia Espasa-Calpe'', suplement 1936–1939, pàgines 1553–1555.}}

{{Cita|Que l'Iglésia, a pesar del seu esperit de pau i de no haver volgut la guerra ni haver colaborat en ella no podia ser indiferent en la lluita...<br />Ara com ara, no hi ha en Espanya més esperança per a reconquistar la justícia i la pau i els bens que d'elles deriven, que el triumf del moviment nacional. Tal vegada hui menys que en els començaments de la guerra, perqué el bando contrari, a pesar de tots els esforços dels seus hòmens de govern, no oferix garanties d'estabilitat política i social...<br />Donem ara un esbós del caràcter del moviment cridat «nacional». Creem justa esta denominació. Primer, pel seu esperit; perqué la nació espanyola estava dissociada, en la seua immensa majoria, d'una situació estatal que no va saber encarnar les seues profundes necessitats i aspiracions; i el moviment fon acceptat com una esperança en tota la nació; en les regions no lliberades a soles espera trencar la cuirasa de les forces comunistes que li oprimixen. ....<br />L'irrupció contra els temples fon sobtada, quasi simultànea en totes les regions, i va coincidir en la matança de sacerdots. Els temples van cremar perqué eren cases de Déu, i els sacerdots van ser sacrificats perqué eren ministres de Déu...<br />Prova elocuentísima que de la destrucció dels temples i la matança dels sacerdots, en forma totalitària fon cosa premeditada, és el seu número espantós. Encara que són prematures les sifres, contem unes 20.000 iglésies i capelles destruïdes o totalment saquejades. Els sacerdots asassinats, contant un mija del 40 per 100 en les diòcesis desbastades en algunes arriben al 80 per 100 sumaran, a soles del clero secular, uns 6.000. Se'ls va caçar en gossos, se'ls va perseguir a través de les montanyes; van ser buscats en afany en tot amagatall. Se'ls va matar sense perjuí la majoria de les vegades, sobre la marcha, sense més raó que el seu ofici social.|[http://secviccentdocumentosoficiales.blogspot.com/2006/09/carta-colectiva-de-los-obispos.Html «Carta colectiva dels bisbes espanyols als bisbes de tot el món en motiu de la guerra a Espanya»], en la ''Enciclopèdia Espasa-Calpe'', suplement 1936–1939, pàgines 1553–1555.}}

En la Guerra Civil espanyola, davant de la persecució religiosa en la zona republicana, l'Iglésia i el Moviment Nacional van fer causa comuna, colaborant l'Iglésia activament durant ella (de forma molt semblant que a la faria la [[Iglésia Ortodoxa Rusa]] en la [[URS]] en [[Stalin]] durant la [[Segona Guerra Mundial]]), llegitimant el discurs dels sublevats en l'idea de la creuada, servint els bisbes'i sacerdots com capellans als combatents nacionals, administrant-los els sagraments i beneint les armes i les banderes dels regiments que partien al front. Es va sentir enormement alleujada pel triumfo de les tropes de Franco, i va rebre ademés la compensació econòmica que va supondre el restabliment del presupost del clero a l'octubre de 1939.<ref name="stanley">Document «En immens goig». ''El Franquisme. Primera part'', de [[Stanley G. Payne]]. Arlanza Edicions.</ref>

En la Guerra Civil espanyola, davant de la persecució religiosa en la zona republicana, l'Iglésia i el Moviment Nacional van fer causa comuna, colaborant l'Iglésia activament durant ella (de forma molt semblant que a la faria la [[Iglésia Ortodoxa Rusa]] en la [[URS]] en [[Stalin]] durant la [[Segona Guerra Mundial]]), llegitimant el discurs dels sublevats en l'idea de la creuada, servint els bisbes'i sacerdots com capellans als combatents nacionals, administrant-los els sagraments i beneint les armes i les banderes dels regiments que partien al front. Es va sentir enormement alleujada pel triumfo de les tropes de Franco, i va rebre ademés la compensació econòmica que va supondre el restabliment del presupost del clero a l'octubre de 1939.<ref name="stanley">Document «En immens goig». ''El Franquisme. Primera part'', de [[Stanley G. Payne]]. Arlanza Edicions.</ref>

Tota esperança d'un ràpit desenllaç desapareix el [[21 de juliol]], el quint dia de rebelió, quan els sublevats van conquistar el port naval de [[Ferrol]]. El triumfo parcial de la sublevació militar anima a les potències fascistes a recolzar els rebels. En els primers dies mor el general Sanjurjo en un accident d'aviació, per la qual cosa el comandament dels rebels queda llavors repartit entre [[Emilio Mola]] i Franco.

Tota esperança d'un ràpit desenllaç desapareix el [[21 de juliol]], el quint dia de rebelió, quan els sublevats van conquistar el port naval de [[Ferrol]]. El triumfo parcial de la sublevació militar anima a les potències fascistes a recolzar els rebels. En els primers dies mor el general Sanjurjo en un accident d'aviació, per la qual cosa el comandament dels rebels queda llavors repartit entre [[Emilio Mola]] i Franco.

No obstant, el comandament dels nacionalistes fon asumit gradualment pel general Franco que liderava les forces que havia portat del Marroc. El [[1 d'octubre]] de 1936 fon nomenat Cap de l'Estat i va formar govern en [[Burgos]]. El [[3 de juny]] de [[1937]] mor en un atre accident d'avió el general [[Emilio Mola]], quedant definitivament Franco només al cap de la rebelió militar.

No obstant, el comandament dels nacionalistes fon asumit gradualment pel general Franco que liderava les forces que havia portat del Marroc. El [[1 d'octubre]] de 1936 fon nomenat Cap de l'Estat i va formar govern en [[Burgos]]. El [[3 de juny]] de [[1937]] mor en un atre accident d'avió el general [[Emilio Mola]], quedant definitivament Franco a soles al cap de la rebelió militar.

El president de la República Espanyola fins quasi el fi de la guerra fon [[Manuel Azaña]], un [[liberal]] anticlerical, procedent del partit [[Esquerra Republicana]]. En tant que El Govern republicà estava encapçalament, al començament de setembre de 1936, pel líder del [[Partit Socialiste Obrer Espanyol|partit socialiste]] [[Francisco Largo Caballero]], seguit al maig de [[1937]] per [[Juan Negrín]], també socialiste, qui va romandre com a cap del Govern durant el restant de la guerra i va continuar com a cap del Govern republicà en l'exili fins a [[1945]].

El president de la República Espanyola fins quasi el fi de la guerra fon [[Manuel Azaña]], un [[liberal]] anticlerical, procedent del partit [[Esquerra Republicana]]. En tant que El Govern republicà estava encapçalament, al començament de setembre de 1936, pel líder del [[Partit Socialiste Obrer Espanyol|partit socialiste]] [[Francisco Largo Caballero]], seguit al maig de [[1937]] per [[Juan Negrín]], també socialiste, qui va romandre com a cap del Govern durant el restant de la guerra i va continuar com a cap del Govern republicà en l'exili fins a [[1945]].

==== La guerra terrestre ====

==== La guerra terrestre ====

===== 1936 =====

===== 1936 =====

Al fracassar el colp d'Estat i prevore's una guerra de llarga duració, el primer problema en qué s'enfronten els sublevats és un problema llogístic. L'Eixèrcit d'Àfrica està al Marroc, i ha de passar a la península, la flota republicana bloqueja el [[estret de Gibraltar]] impedint el seu pas i l'eixèrcit de Mola està escàs de municions. Es posa en marcha immediatament un pont aéreu, al principi només en mijos propis, i despuix recolzat per avions italians i alemans, entre El Marroc i Sevilla. En els pocs avions d'atac i bombardeig disponibles, es fustiga a l'esquadra republicana en l'estret, permetent el pas d'un primer comboi naval pràcticament desprotegit entre [[Ceuta]] i [[Algecires]], i s'inicia la Campanya d'Extremadura per a tractar d'unir les dos zones en poder dels sublevats, la qual cosa es conseguix en la presa de [[Badajoz]] a mijan d'agost de 1936, menys d'un mes despuix de l'alçament militar. La rapidea en que van caure l'una darrere de l'atra les poblacions en l'alvanç per [[Extremadura]] i el Tall pot atribuir-se a l'alvanç del Eixercit d'Àfrica de Franco, les tropes millor entrenades i asaonades en combat, potser les úniques verdaderament professionals en els primers caòtics mesos de guerra.<ref>''La guerra civil espanyola'', Dir. Edward Malefakis, cap. 4.</ref><br />

Al fracassar el colp d'Estat i prevore's una guerra de llarga duració, el primer problema en qué s'enfronten els sublevats és un problema llogístic. L'Eixèrcit d'Àfrica està al Marroc, i ha de passar a la península, la flota republicana bloqueja el [[estret de Gibraltar]] impedint el seu pas i l'eixèrcit de Mola està escàs de municions. Es posa en marcha immediatament un pont aéreu, al principi a soles en mijos propis, i despuix recolzat per avions italians i alemans, entre El Marroc i Sevilla. En els pocs avions d'atac i bombardeig disponibles, es fustiga a l'esquadra republicana en l'estret, permetent el pas d'un primer comboi naval pràcticament desprotegit entre [[Ceuta]] i [[Algecires]], i s'inicia la Campanya d'Extremadura per a tractar d'unir les dos zones en poder dels sublevats, la qual cosa es conseguix en la presa de [[Badajoz]] a mijan d'agost de 1936, menys d'un mes despuix de l'alçament militar. La rapidea en que van caure l'una darrere de l'atra les poblacions en l'alvanç per [[Extremadura]] i el Tall pot atribuir-se a l'alvanç del Eixercit d'Àfrica de Franco, les tropes millor entrenades i asaonades en combat, potser les úniques verdaderament professionals en els primers caòtics mesos de guerra.<ref>''La guerra civil espanyola'', Dir. Edward Malefakis, cap. 4.</ref><br />

Una vegada unides les dos forces, s'inicia l'alvanç sobre Madrit, com a intent d'esmenar la contienda com més pronte millor. En esta série d'accions, va passar a la mitologia de la guerra la lliberació dels rebels [[Assejament de l'Alcázar|asediados]] en el Alcázar de [[Toledo]] el [[28 de setembre]], que davall el comandament del coronel [[José Moscardó]] soportaven els atacs republicans des del [[22 de juliol]]; al rebre Moscardó a Varela (encapçalant a l'Eixèrcit d'Àfrica) este li va dir la famosa frasse: ''El meu general, sense novetat en l'Alcàser''. Franco va ordenar desviar-se cap a Toledo en contra de l'opinió dels seus consellers que li van recomanar prendre Madrit; hui en dia hi ha els que pensen que d'haver pres Madrid immediatament la guerra s'hauria acurtat substancialment de no haver-se alliberat l'Alcàser toledà, puix de totes maneres les tropes assejadores havien de defendre a la capital, pero el fet va alçar la moral franquiste. El [[8 de novembre]] comença la Batalla de Madrit pero els rebels no conseguixen el seu objectiu (la presa de la capital), estabilisant-se el front el dia 23.<br />

Una vegada unides les dos forces, s'inicia l'alvanç sobre Madrit, com a intent d'esmenar la contienda com més pronte millor. En esta série d'accions, va passar a la mitologia de la guerra la lliberació dels rebels [[Assejament de l'Alcázar|asediados]] en el Alcázar de [[Toledo]] el [[28 de setembre]], que davall el comandament del coronel [[José Moscardó]] soportaven els atacs republicans des del [[22 de juliol]]; al rebre Moscardó a Varela (encapçalant a l'Eixèrcit d'Àfrica) este li va dir la famosa frasse: ''El meu general, sense novetat en l'Alcàser''. Franco va ordenar desviar-se cap a Toledo en contra de l'opinió dels seus consellers que li van recomanar prendre Madrit; hui en dia hi ha els que pensen que d'haver pres Madrid immediatament la guerra s'hauria acurtat substancialment de no haver-se alliberat l'Alcàser toledà, puix de totes maneres les tropes assejadores havien de defendre a la capital, pero el fet va alçar la moral franquiste. El [[8 de novembre]] comença la Batalla de Madrit pero els rebels no conseguixen el seu objectiu (la presa de la capital), estabilisant-se el front el dia 23.<br />

===== La Campanya del Cantàbric =====

===== La Campanya del Cantàbric =====

En [[setembre]], la República decidix enviar al [[Cantàbric]] a l'Acorasat Jaume I, dos creuers, sis destructors i cinc submarins, deixant en l'Estret només dos destructors i un submarí.<br />

En [[setembre]], la República decidix enviar al [[Cantàbric]] a l'Acorasat Jaume I, dos creuers, sis destructors i cinc submarins, deixant en l'Estret a soles dos destructors i un submarí.<br />

El 24 de setembre, l'Esquadra republicana arriba al Cantàbric i paralisa o retarda les operacions en terra dels sublevats. Impedix les operacions a Guipúscoa i retarda l'alvanç de les columnes gallegues cap a Oviedo, obligant-los a anar per l'interior.<br />

El 24 de setembre, l'Esquadra republicana arriba al Cantàbric i paralisa o retarda les operacions en terra dels sublevats. Impedix les operacions a Guipúscoa i retarda l'alvanç de les columnes gallegues cap a Oviedo, obligant-los a anar per l'interior.<br />

La seua superioritat és absoluta, i durant l'estada de la flota republicana en el Cantàbric, no hi ha activitat en el mateix de la marina rebel. Pero este triumf relatiu permet, al tindre abandonat el bloqueig del [[Estret de Gibraltar]], el pas del gros de les tropes d'Àfrica a la península.<br />

La seua superioritat és absoluta, i durant l'estada de la flota republicana en el Cantàbric, no hi ha activitat en el mateix de la marina rebel. Pero este triumf relatiu permet, al tindre abandonat el bloqueig del [[Estret de Gibraltar]], el pas del gros de les tropes d'Àfrica a la península.<br />

El 13 d'octubre de 1936, el gros de l'esquadra republicana torna al Mediterràneu.<br />

El 13 d'octubre de 1936, el gros de l'esquadra republicana torna al Mediterràneu.<br />

Les accions navals en el bando nacional el restant de l'any 1936 es llimiten a les protagonisades pel ''Espanya'', el ''Velasco'', els [[bous]] i alguns mercants armats pel bando nacional, dedicant-se al bloqueig, a minar els ports republicans i al bombardeig de costa. La República només havia deixat en el Cantàbric al destructor ''José Luis Díez'' (conegut a Bilbao per «Pepe el del port», per la seua poca agressivitat) i dos submarins.

Les accions navals en el bando nacional el restant de l'any 1936 es llimiten a les protagonisades pel ''Espanya'', el ''Velasco'', els [[bous]] i alguns mercants armats pel bando nacional, dedicant-se al bloqueig, a minar els ports republicans i al bombardeig de costa. La República a soles havia deixat en el Cantàbric al destructor ''José Luis Díez'' (conegut a Bilbao per «Pepe el del port», per la seua poca agressivitat) i dos submarins.

El Govern vasc, nacionalistes aliats al bando republicà, crega la Marina de Guerra Auxiliar d'Euzkadi,<ref>[http://www.gipuzkoa.net/kultura/museos/um/castella/mgae/mgae.Htm la Marina de Guerra Auxiliar d'Euskadi (1936–37)].</ref> al comandament de Joaquín Eguía, en alguns bous armats (quatre bacallaners en canons de 101,6 mm), nou bous en misió de pescamines i fins a 24 pesquers chicotets més com a pescamines costaners o de port. Estes unitats del Govern nacionaliste vasc, a diferència de les unitats aliades republicanes, demostren un alt grau de preparació i esperit combatiu, interceptant mercants alemanys en carregament per als franquistes i arribant a enfrontar-se al ''Velasco'' el [[15 de novembre]] de 1936.

El Govern vasc, nacionalistes aliats al bando republicà, crega la Marina de Guerra Auxiliar d'Euzkadi,<ref>[http://www.gipuzkoa.net/kultura/museos/um/castella/mgae/mgae.Htm la Marina de Guerra Auxiliar d'Euskadi (1936–37)].</ref> al comandament de Joaquín Eguía, en alguns bous armats (quatre bacallaners en canons de 101,6 mm), nou bous en misió de pescamines i fins a 24 pesquers chicotets més com a pescamines costaners o de port. Estes unitats del Govern nacionaliste vasc, a diferència de les unitats aliades republicanes, demostren un alt grau de preparació i esperit combatiu, interceptant mercants alemanys en carregament per als franquistes i arribant a enfrontar-se al ''Velasco'' el [[15 de novembre]] de 1936.

La República va reforçar les seues forces en el destructor [[Destructor Embrutar (CR)|''Embrutar'']] i els submarins [[submarí C6|C6]] i [[submarí C4|C4]]. Pero s'enfronta en el problema de falta de comandament únic. Els nacionalistes vascs no accepten que els seus barcos siguen manats per la República. Açò, unit a la baixa moral de les dotacions republicanes, fa que els nacionals tinguen pràcticament el domini del mar.<br />

La República va reforçar les seues forces en el destructor [[Destructor Embrutar (CR)|''Embrutar'']] i els submarins [[submarí C6|C6]] i [[submarí C4|C4]]. Pero s'enfronta en el problema de falta de comandament únic. Els nacionalistes vascs no accepten que els seus barcos siguen manats per la República. Açò, unit a la baixa moral de les dotacions republicanes, fa que els nacionals tinguen pràcticament el domini del mar.<br />

Les operacions de bloqueig impost es van vore dificultades per la Marina britànica, que tenia en estes aigües al creuer de batalla ''[[HMS Hood]] '', els cuirasats ''[[HMS Royal Oak]] '' i ''HMS Resolution'', i diversos creuers i destructors que protegien als mercants britànics fins aigües territorials espanyoles, en la qual cosa arribaven en facilitat (només quedaven tres milles) als ports republicans queviures i suministraments militars. Açò va permetre la ressistència republicana a l'avanç nacional, a pesar del relatiu domini del mar.<br />

Les operacions de bloqueig impost es van vore dificultades per la Marina britànica, que tenia en estes aigües al creuer de batalla ''[[HMS Hood]] '', els cuirasats ''[[HMS Royal Oak]] '' i ''HMS Resolution'', i diversos creuers i destructors que protegien als mercants britànics fins aigües territorials espanyoles, en la qual cosa arribaven en facilitat (a soles quedaven tres milles) als ports republicans queviures i suministraments militars. Açò va permetre la ressistència republicana a l'avanç nacional, a pesar del relatiu domini del mar.<br />

El [[5 de març]] de 1937, el ''Canàries'' arriba a la Cantàbrica i captura al mercant ''Galdames'', a l'altura del [[Batalla del Cap Machichaco|cabo Machichaco]]. Per a això va haver d'enfrontar-se als bous nacionalistes vascs que, pese la seua inferioritat manifesta, li van fer front en gran valor i abrivament, sent afonat un d'ells (el ''Navarra'') i avariats els atres dos.<br />

El [[5 de març]] de 1937, el ''Canàries'' arriba a la Cantàbrica i captura al mercant ''Galdames'', a l'altura del [[Batalla del Cap Machichaco|cabo Machichaco]]. Per a això va haver d'enfrontar-se als bous nacionalistes vascs que, pese la seua inferioritat manifesta, li van fer front en gran valor i abrivament, sent afonat un d'ells (el ''Navarra'') i avariats els atres dos.<br />

Si la missió del comité era impedir el suministrament d'armes a qualsevol dels dos bandos enfrontats, és fàcil supondre, veient la seua composició, que la seua gestió necessàriament hauria de ser un complet fracàs, com aixina va ocórrer.

Si la missió del comité era impedir el suministrament d'armes a qualsevol dels dos bandos enfrontats, és fàcil supondre, veient la seua composició, que la seua gestió necessàriament hauria de ser un complet fracàs, com aixina va ocórrer.

A pesar de tot, el fet cert és que mentres els nacionals van rebre armament, equip i efectius de les potències fascistes, la República només va rebre ajuda important des dels lluntans URSS i, en molta menor mesura, de [[Mèxic]]. Les principals democràcies occidentals ([[Gran Bretanya]], [[França]] o els [[Estats Units]]), no li van prestar ajuda, temoroses del seu caràcter revolucionari i d'un enfrontament obert en Alemanya i Itàlia.

A pesar de tot, el fet cert és que mentres els nacionals van rebre armament, equip i efectius de les potències fascistes, la República a soles va rebre ajuda important des dels lluntans URSS i, en molta menor mesura, de [[Mèxic]]. Les principals democràcies occidentals ([[Gran Bretanya]], [[França]] o els [[Estats Units]]), no li van prestar ajuda, temoroses del seu caràcter revolucionari i d'un enfrontament obert en Alemanya i Itàlia.

Les potències democràtiques, concentrades en la seua política d'apagament dels règims fascistes, no miraven en bons ulls l'oposició frontal de les esquerres revolucionàries, en les que veïen una certa amenaça que s'estenguera el ''mal eixemple soviètic''. Per això, la República era vista per eixos països com un règim inclinat a un comunisme al qui no tenien gran simpatia.

Les potències democràtiques, concentrades en la seua política d'apagament dels règims fascistes, no miraven en bons ulls l'oposició frontal de les esquerres revolucionàries, en les que veïen una certa amenaça que s'estenguera el ''mal eixemple soviètic''. Per això, la República era vista per eixos països com un règim inclinat a un comunisme al qui no tenien gran simpatia.

Va aprofitar la guerra per a provar els seus nous models d'armes i tàctiques. Es van provar els caces Messerschmitt Bf 109, Junkers Ju 87 A/B i els bombarders Junkers Ju 52 i [[Heinkel He 111]].<br />

Va aprofitar la guerra per a provar els seus nous models d'armes i tàctiques. Es van provar els caces Messerschmitt Bf 109, Junkers Ju 87 A/B i els bombarders Junkers Ju 52 i [[Heinkel He 111]].<br />

Va estrenar a Espanya les seues tàctiques de bombardeig sobre ciutats. Encara que no fon l'únic, el més famós fon el [[bombardeig de Guernica]] representat per [[Picasso]] en el seu quadro ''[[Guernica (quadro)|Guernica]] '', expost en el pavelló espanyol de l'Exposició Universal de París de 1937.<br />

Va estrenar a Espanya les seues tàctiques de bombardeig sobre ciutats. Encara que no fon l'únic, el més famós fon el [[bombardeig de Guernica]] representat per [[Picasso]] en el seu quadro ''[[Guernica (quadro)|Guernica]] '', expost en el pavelló espanyol de l'Exposició Universal de París de 1937.<br />

La Llegió va fer el seu última desfilada oficial a Espanya el 22 de maig de 1939, quatre dies despuix 5.136 oficials i soldats alemanys van eixir per barco per a Alemanya, emportant-se en ells unes 700 tonellades d'equip i la major part dels avions que quedaven. Des de la seua arribada a Espanya al juliol de 1936 havien reivindicat la destrucció de 386 avions enemics (313 d'ells en combat aéreu), en la pèrdua de 232 dels seus ( dels quals només 72 van ser destruïts per l'acció enemiga). Ademés, els avions de la Llegió Còndor havien llançat unes 21.000 tonellades de bombes, contribuint en no escassa mesura a la victòria final dels nacionals. 226 membres de la Llegió van perdre la vida a Espanya.

La Llegió va fer el seu última desfilada oficial a Espanya el 22 de maig de 1939, quatre dies despuix 5.136 oficials i soldats alemanys van eixir per barco per a Alemanya, emportant-se en ells unes 700 tonellades d'equip i la major part dels avions que quedaven. Des de la seua arribada a Espanya al juliol de 1936 havien reivindicat la destrucció de 386 avions enemics (313 d'ells en combat aéreu), en la pèrdua de 232 dels seus ( dels quals a soles 72 van ser destruïts per l'acció enemiga). Ademés, els avions de la Llegió Còndor havien llançat unes 21.000 tonellades de bombes, contribuint en no escassa mesura a la victòria final dels nacionals. 226 membres de la Llegió van perdre la vida a Espanya.

==== Itàlia ====

==== Itàlia ====

== Conseqüències ==

== Conseqüències ==

El número de morts en la Guerra Civil espanyola només pot ser estimat de manera aproximada. Les forces nacionalistes van posar la sifra de 500.000, incloent no sols als morts en combat, sino també a les víctimes de bombardejos, eixecucions i assessinats. Estimacions recents donen aixina mateix la sifra de 500.000 o menys. Açò no inclou a tots aquells que van morir de malnutrició, fam i malalties engendrades per la guerra. La sifra de 1.000.000, a vegades nomenada, procedix d'una novela de Gironella, que la justifica entre els 500.000 reconeguts i atres tants la vida del qual va resultar irremediablement destrossada.

El número de morts en la Guerra Civil espanyola a soles pot ser estimat de manera aproximada. Les forces nacionalistes van posar la sifra de 500.000, incloent no sols als morts en combat, sino també a les víctimes de bombardejos, eixecucions i assessinats. Estimacions recents donen aixina mateix la sifra de 500.000 o menys. Açò no inclou a tots aquells que van morir de malnutrició, fam i malalties engendrades per la guerra. La sifra de 1.000.000, a vegades nomenada, procedix d'una novela de Gironella, que la justifica entre els 500.000 reconeguts i atres tants la vida del qual va resultar irremediablement destrossada.

L'exili forçós de molts represaliats abans,durant i despuix de la guerra és difícil de quantificar. Segons la seua situació geogràfica i les seues preferències polítiques s'opte entre eixir per mar, creuant l'oceà per a passar  a països sur-americans majoritàriament o el mar els més benestants per a anar a Anglaterra o França. O per terra creuant els Pirineus al costat  Gal.País este ultime que molts van triar per la seua proximitat en Espanya i la seua credença de bona acollida. Demostrant-se el seu error en fets com els camps de concentració de Bram .  

L'exili forçós de molts represaliats abans,durant i despuix de la guerra és difícil de quantificar. Segons la seua situació geogràfica i les seues preferències polítiques s'opte entre eixir per mar, creuant l'oceà per a passar  a països sur-americans majoritàriament o el mar els més benestants per a anar a Anglaterra o França. O per terra creuant els Pirineus al costat  Gal.País este ultime que molts van triar per la seua proximitat en Espanya i la seua credença de bona acollida. Demostrant-se el seu error en fets com els camps de concentració de Bram .  

::''[[Rojo y negro (película)]] '' ([[Carlos -ho]], 1942) censurada per la seua cruea, a pesar de la seua orientació falangista.

::''[[Rojo y negro (película)]] '' ([[Carlos -ho]], 1942) censurada per la seua cruea, a pesar de la seua orientació falangista.

::''[[El santuario no se rinde]] '' ([[Arturo Ruiz Castillo]], 1949)

::''[[El santuario no se rinde]] '' ([[Arturo Ruiz Castillo]], 1949)

Des de 1975:<ref>Segons el còmput de J. M. Caparrós (''op. cit.''): ''Quant a la visió dels “perdedors”, en la democràcia he contabilisat 44 películes sobre la Guerra Civil, quasi tantes com en quaranta anys de dictadura. Aixina, en la Transició es van produir 15 títuls, en la primera época socialiste atres 17 películes, en el periodo del Partit Popular van arribar a 11, i en la present etapa del PSOE de moment només hi ha un film de ficció: [[Iris (Rosa Verjurada)|Iris]], de [[Rosa Verjurada]].''</ref>

Des de 1975:<ref>Segons el còmput de J. M. Caparrós (''op. cit.''): ''Quant a la visió dels “perdedors”, en la democràcia he contabilisat 44 películes sobre la Guerra Civil, quasi tantes com en quaranta anys de dictadura. Aixina, en la Transició es van produir 15 títuls, en la primera época socialiste atres 17 películes, en el periodo del Partit Popular van arribar a 11, i en la present etapa del PSOE de moment a soles hi ha un film de ficció: [[Iris (Rosa Verjurada)|Iris]], de [[Rosa Verjurada]].''</ref>

:Ficció:

:Ficció:

::''[[Les llargues vacacions del 36]] '' ([[Jaime Camí]], 1975); del mateix autor:

::''[[Les llargues vacacions del 36]] '' ([[Jaime Camí]], 1975); del mateix autor:

=== Videojocs ===

=== Videojocs ===

En la indústria dels [[videojoc]]s només es poden trobar per ara tres eixemples:

En la indústria dels [[videojoc]]s a soles es poden trobar per ara tres eixemples:

::''[[1936, Espanya en flames]] '', un [[mod]] del joc de la [[II Guerra Mundial]] ''[[Medal of Honor]] ''

::''[[1936, Espanya en flames]] '', un [[mod]] del joc de la [[II Guerra Mundial]] ''[[Medal of Honor]] ''

::el joc complet ''[[Ombres de Guerra]] ''

::el joc complet ''[[Ombres de Guerra]] ''