Canvis

[[Image:Les Corts del País Valencià 1.jpg|thumb|250px|Entrada principal al Palau dels Borja]]

[[Image:Les Corts del País Valencià 1.jpg|thumb|250px|Entrada principal al Palau dels Borja]]

El '''Palau de Benicarló''' (o '''Palau dels Borja''') és la seu oficial de les [[Corts Valencianes]], situat en el núcleu antic de la ciutat de [[Valéncia]]. Es tracta d'un edifici del [[arquitectura gòtica|gòtic]] civil, construït a finals del [[sigle XV]] per a la residència de la família [[Borja]], ducs de [[Gandia]]. Es va construir sobre un edifici anterior, a on estigué l'[[Escola d'Art i Gramàtica de Valéncia]] des de [[1408]].

El '''Palau de Benicarló''' (o '''Palau dels Borja''') és la seu oficial de les [[Corts Valencianes]], situat en el núcleu antic de la ciutat de [[Valéncia]]. Es tracta d'un edifici del [[arquitectura gòtica|gòtic]] civil, construït a finals del [[sigle XV]] per a la residència de la família [[Borja]], ducs de [[Gandia]]. Es va construir sobre un edifici anterior, a on estigué l'[[Escola d'Art i Gramàtica de Valéncia]] des de l'any [[1408]].

== Història de l'edifici ==

== Història de l'edifici ==

El Palau ha estat sempre vinculat en la [[Ducat de Gandia|casa ducal de Gandia]] des de molt antic, en [[1321]] l'infant Pere d'Aragó, pare del primer duc, rebia en herència diversos bens de l'almirant [[Bernat de Sarrià]] entre els quals hi havia ''"la seua casa en la ciutat de Valéncia en la parròquia de Sant Llorenç"''.<ref>segons Pere Maria Orts</ref> Esta casa podia haver tingut com a veïna la propietat de [[Pere de Vilaragut]], que va ser adquirida (en el seu pati i horts) pel Consell Municipal en [[1411]] per instalar-hi les escoles de la ciutat. Esta propietat (una agrupació de chicotetes vivendes entorn a un pati) davant de l'[[Iglésia de Sant Llorenç (Valéncia)|iglésia de Sant Llorenç]] ocupava part del solar del que seria l'actual Palau.

El Palau ha estat sempre vinculat en la [[Ducat de Gandia|casa ducal de Gandia]] des de molt antic, en [[1321]] l'infant Pere d'Aragó, pare del primer duc, rebia en herència diversos bens de l'almirant [[Bernat de Sarrià]] entre els quals hi havia ''"la seua casa en la ciutat de Valéncia en la parròquia de Sant Llorenç"''.<ref>segons Pere Maria Orts</ref> Esta casa podia haver tingut com a veïna la propietat de [[Pere de Vilaragut]], que va ser adquirida (en el seu pati i horts) pel Consell Municipal en l'any [[1411]] per instalar-hi les escoles de la ciutat. Esta propietat (una agrupació de chicotetes vivendes entorn a un pati) davant de l'[[Iglésia de Sant Llorenç (Valéncia)|iglésia de Sant Llorenç]] ocupava part del solar del que seria l'actual Palau.

Des de la seua creació, en l'any [[1399]], el [[Ducat de Gandia]] pertanyia a la casa real, fins que en [[1484]] [[Ferran el Catòlic]] el va vendre a [[Pere Lluís de Borja|Pere Lluís Borja]]. Esta venda incloïa el [[castell de Bairén]], la ciutat de [[Gandia]] i clar, la residència dels ducs en Valéncia em la parròquia de Sant Llorenç. Pere Lluís de Borja, senyor de [[Llombai]] i fill natural d'[[Aleixandre VI]], va afegir en [[1484]] i [[1485]] a esta propietat atres cases a fi de conseguir un solar més gran, destinat a la construcció d'un gran palau. Però la seua mort en [[Itàlia]] en l'any [[1488]], més la del seu hereu i germà [[Joan Borja]] en [[1497]], feu que el proyecte de la construcció del palau recaiguera sobre [[Joan II Borja|Joan Borja i Enríquez]] (1493-1543), tercer duc Borja de Gandia.

Des de la seua creació, en l'any [[1399]], el [[Ducat de Gandia]] pertanyia a la casa real, fins que en [[1484]] [[Ferran el Catòlic]] el va vendre a [[Pere Lluís de Borja|Pere Lluís Borja]]. Esta venda incloïa el [[castell de Bairén]], la ciutat de [[Gandia]] i clar, la residència dels ducs en Valéncia em la parròquia de Sant Llorenç. Pere Lluís de Borja, senyor de [[Llombai]] i fill natural d'[[Aleixandre VI]], va afegir en [[1484]] i [[1485]] a esta propietat atres cases a fi de conseguir un solar més gran, destinat a la construcció d'un gran palau. Però la seua mort en [[Itàlia]] en l'any [[1488]], més la del seu hereu i germà [[Joan Borja]] en [[1497]], feu que el proyecte de la construcció del palau recaiguera sobre [[Joan II Borja|Joan Borja i Enríquez]] (1493-1543), tercer duc Borja de Gandia.

A finals del [[sigle XVI]], el ducat de Gandia es va vincular al comtat d'[[Oliva (Safor)|Oliva]], en el  [[sigle XVIII]], extinta la llínia masculina, el ducat va passar a la casa dels comtes-ducs de Benavente en la persona de [[Francesc Pimentel i Borja]] (XIII duc de Gandia). En [[1771]], en el matrimoni de la duquesa heretera va passar a la casa d'[[Osuna]]. Els seus propietaris varen anar abandonant el palau, tenien major interés en atres propietats nobiliàries i quasi mai estaven en la ciutat. És en esta época ([[1768]]-[[1774]]) quan el palau s'utilisa per a la representació d'[[òpera|òperes]] de companyies italianes itinerants (com la del bolonyés [[Luigi Marescalchi]]) i també balls de gala. Per estes funcions es construí un teatre en llonges i pati a la Sala Gran, obra de l'arquitecte i pintor [[Filippo Fontana]], autor també del [[Teatre Principal (Valéncia)|Teatre Principal]].

A finals del [[sigle XVI]], el ducat de Gandia es va vincular al comtat d'[[Oliva (Safor)|Oliva]], en el  [[sigle XVIII]], extinta la llínia masculina, el ducat va passar a la casa dels comtes-ducs de Benavente en la persona de [[Francesc Pimentel i Borja]] (XIII duc de Gandia). En [[1771]], en el matrimoni de la duquesa heretera va passar a la casa d'[[Osuna]]. Els seus propietaris varen anar abandonant el palau, tenien major interés en atres propietats nobiliàries i quasi mai estaven en la ciutat. És en esta época ([[1768]]-[[1774]]) quan el palau s'utilisa per a la representació d'[[òpera|òperes]] de companyies italianes itinerants (com la del bolonyés [[Luigi Marescalchi]]) i també balls de gala. Per estes funcions es construí un teatre en llonges i pati a la Sala Gran, obra de l'arquitecte i pintor [[Filippo Fontana]], autor també del [[Teatre Principal (Valéncia)|Teatre Principal]].

La Corona, davant del desinterés dels propietaris, intentà comprar-lo en [[1799]] per establir-hi la seu de Capitania General, pero al final s'instalaria en el [[Palau del Real]].

La Corona, davant del desinterés dels propietaris, intentà comprar-lo en l'any [[1799]] per establir-hi la seu de Capitania General, pero al final s'instalaria en el [[Palau del Real]].

Quasi mig sigle despuix, en l'any [[1846]], [[Mariano Téllez de Girón]], duc d'Osuna ven el palau a l'industrial [[Francesc Pujals i Santaló]], provinent d'una família catalana establida en [[Valéncia]] cap a [[1830]], per 11000 lliures valencianes. Davant la ruïna de l'edifici l'[[Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles|Acadèmia de Sant Carles]] aprova el projecte del nou propietari (elaborat per l'arquitecte [[Salvador Monmeneu]] en l'any [[1846]]), de convertir-lo en fàbrica de filatures i torcedura de [[seda]].  

Quasi mig sigle despuix, en l'any [[1846]], [[Mariano Téllez de Girón]], duc d'Osuna ven el palau a l'industrial [[Francesc Pujals i Santaló]], provinent d'una família catalana establida en [[Valéncia]] cap a [[1830]], per 11000 lliures valencianes. Davant la ruïna de l'edifici l'[[Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles|Acadèmia de Sant Carles]] aprova el projecte del nou propietari (elaborat per l'arquitecte [[Salvador Monmeneu]] en l'any [[1846]]), de convertir-lo en fàbrica de filatures i torcedura de [[seda]].  

Esta remodelació del palau en fàbrica va tindre lloc en un moment difícil per a l'[[Indústria sedera de Valéncia|indústria sedera valenciana]], per això implicà una inversió elevada en les màquines més modernes de l'época. Per la seua envergadura apareixerà en les guies de la ciutat de [[Vicent Boix]] ([[1862]]) i [[Constantí Llombart]] ([[1887]]). Francesc Pujals participaria en diverses societats de crèdit i seria un dels principals contribuents del sector financer de la ciutat durant anys.

Esta remodelació del palau en fàbrica va tindre lloc en un moment difícil per a l'[[Indústria sedera de Valéncia|indústria sedera valenciana]], per això implicà una inversió elevada en les màquines més modernes de l'época. Per la seua envergadura apareixerà en les guies de la ciutat de [[Vicent Boix]] ([[1862]]) i [[Constantí Llombart]] ([[1887]]). Francesc Pujals participaria en diverses societats de crèdit i seria un dels principals contribuents del sector financer de la ciutat durant anys.

Pujals construirà una capella per a la residència familiar, en la zona que recau als jardins, allí es colocaran dos làpides commemoratives, una per a la seua filla morta jove ([[1838]]-[[1856]]), els seus pares i la seua dona. En [[[[1859]]]] mor, i en absència d'hereus masculins per a continuar el negoci es constituirà la firma ''Viuda de Pujals y Compañía'', gestionada per [[Joan Fontanals i Nascio]]. Este havia naixcut en [[l'Havana]] i s'encarregava dels negocis dels Pujals, en [[1860]] es casà en Assumpció Pujals i Perellada. A esta última en la mort de germans i parents li pertocarà l'herència, que incloïa el palau ([[1884]]).

Pujals construirà una capella per a la residència familiar, en la zona que recau als jardins, allí es colocaran dos làpides commemoratives, una per a la seua filla morta jove ([[1838]]-[[1856]]), els seus pares i la seua dona. En l'any [[1859]] mor, i en absència d'hereus masculins per a continuar el negoci es constituirà la firma ''Viuda de Pujals y Compañía'', gestionada per [[Joan Fontanals i Nascio]]. Este havia naixcut en [[l'Havana]] i s'encarregava dels negocis dels Pujals, en [[1860]] es casà en Assumpció Pujals i Perellada. A esta última en la mort de germans i parents li pertocarà l'herència, que incloïa el palau ([[1884]]).

És l'época de la crisis definitiva del sector valencià de la seda, per este motiu es decidix desmantellar la fàbrica i refer el palau de la manera més luxosa possible. Esta remodelació<ref>segons Miguel Ángel Català</ref> va ser eixecutada per [[Lluís Ferreres i Soler|Lluís Ferreres]] ([[1852]]-[[1926]]) o per [[Joaquín María Arnau Miramón|Joaquim Maria Arnau Miramón]].<ref> opinió de Trinitat Simó</ref> Esta reforma es realisà a mijans dels anys huitanta, abans de la mort en [[1890]] de Joan Fontanals.

És l'época de la crisis definitiva del sector valencià de la seda, per este motiu es decidix desmantellar la fàbrica i refer el palau de la manera més luxosa possible. Esta remodelació<ref>segons Miguel Ángel Català</ref> va ser eixecutada per [[Lluís Ferreres i Soler|Lluís Ferreres]] ([[1852]]-[[1926]]) o per [[Joaquín María Arnau Miramón|Joaquim Maria Arnau Miramón]].<ref> opinió de Trinitat Simó</ref> Esta reforma es realisà a mijans dels anys huitanta, abans de la mort en [[1890]] de Joan Fontanals.

El desig d'un títul nobiliari per part de la família es farà realitat en el casament de Maria Rosa Fontanals Pujals en el comte italià Arnaldo Sizzo-Norris, encara que no tindran descendència. L'atra filla, Emília, casada en [[1898]] en l'ingenier Joan Pérez de Sanmillán i Miquel, serà qui impulsarà noves obres d'embelliment de l'edifici.

El desig d'un títul nobiliari per part de la família es farà realitat en el casament de Maria Rosa Fontanals Pujals en el comte italià Arnaldo Sizzo-Norris, encara que no tindran descendència. L'atra filla, Emília, casada en [[1898]] en l'ingenier Joan Pérez de Sanmillán i Miquel, serà qui impulsarà noves obres d'embelliment de l'edifici.

Pocs anys despuix, en [[1905]], els arriba l'ennobliment a esta parella de la mà d'[[Alfons XIII]] en recompensa per la construcció del port de [[Benicarló]]; Joan Pérez de Sanmillán ara és ''Marqués de Benicarló'', nom que prendrà l'edifici. L'animada vida social del palau arriba al zenit en les visites reals d'[[Alfons XIII]], una en [[1917]] per la concessió del títul de gentilhome al marqués, i una atre en [[1923]] per la coronació de la [[Verge dels Desamparats]].

Pocs anys despuix, en l'any [[1905]], els arriba l'ennobliment a esta parella de la mà d'[[Alfons XIII]] en recompensa per la construcció del port de [[Benicarló]]; Joan Pérez de Sanmillán ara és ''Marqués de Benicarló'', nom que prendrà l'edifici. L'animada vida social del palau arriba al zenit en les visites reals d'[[Alfons XIII]], una en [[1917]] per la concessió del títul de gentilhome al marqués, i una atre en [[1923]] per la coronació de la [[Verge dels Desamparats]].

La [[guerra civil espanyola|guerra civil]] afectà directament a la casa, el marqués va morir tràgicament i en [[1937]] estajaria la seu del Govern de la [[II República Espanyola|República]].

La [[guerra civil espanyola|guerra civil]] afectà directament a la casa, el marqués va morir tràgicament i en [[1937]] estajaria la seu del Govern de la [[II República Espanyola|República]].