124 351
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Pàgina nova, en el contingut: «La '''Casa del Marqués de Benicarló''' o '''Palau del Marqués de Benicarlo''', és un palauet barroc situat en el centre històric de la ciutat de Benicar...»
La '''Casa del Marqués de Benicarló''' o '''Palau del Marqués de Benicarlo''', és un palauet barroc situat en el centre històric de la ciutat de [[Benicarló]], ([[Província de Castelló]]), declarat [[Be d'Interés Cultural]] en l'any [[2007]], per la [[Generalitat Valenciana]], en la categoria de Monument.[1]
== Història ==
Antiga seu del comanador de l'Orde de Montesa, durant el s[[igle XVIII]] el seu abandó va provocar el deteriorament fins que en l'any [[1776]] l'Orde va decidir permutar-la per un almagasén a Joaquim Miquel. El nou propietari, en este lloc, va edificar una nova casa.
La casa, en el transcurs del temps, ha tingut diversos noms: Casa dels Miquel, Casa Gran i, des de l'any [[1905]], Casa del Marqués, per haver-hi obtingut el propietari, Juan Pérez San Millán i Miquel, el títul de Marqués de Benicarló.[2]
Al ser una de les cases més grans de la població, l'edifici va ser desijat per la corporació municipal per traslladar-hi l'Ajuntament, i va ser obert expedient de compra en els anys [[1867]]-[[1868]], que quasi finalisat, es va tancar pels canvis polítics provocats per la revolució de [[1868]].[3]
En els darrers anys, la corporació municipal ha tornat a estar interessada en adquirir la propietat, en este cas per preservar un dels més significatius edificis del patrimoni local, pero l'actual crisis ha pospost la compra, i entretant, la propietat ha canviat de mans.[4][5]
== Arquitectura ==
Edifici cantoner, enclavat en una propietat rectangular d'uns 750 m² que dona a tres carrers, Sant Joaquim, Salines i Sant Jaume, en un jardí en la part posterior.
La frontera principal, simètrica, permet apreciar la jerarquia interior de l'edifici: planta baixa, entresol, pis principal i segon pis.
La porta, en llinda i brancals de pedra en una senzilla moltura, està rematada per un escut en les armes dels Miquel, Lluís i Polo, i als extrems, dos obertures, una finestra a l'esquerra i una porta, que dona a una capella chicoteta, a la dreta; i damunt, dos balcons chicotets.
Del pis principal ixen tres balcons en tornapuntes, i damunt, tres ulls de bou, pel segon pis. La frontera lateral seguix el mateix esquema, en finestres, balcons chicotets, balcons i ulls de bou, que corresponen en les quatre plantes de l'edifici, i a mesura que avança cap al carrer de Sant Jaume, este esquema se simplifica.[6]
En la planta baixa, una àmplia entrada de doble altura dona accés a dependències laterals, les de l'entresol en una galeria en balustrada, i permet l'entrada de carruages fins a la part posterior, passant entre dos escales simètriques, i atres estàncies, entre elles, la cuina de diari.[6]
En la planta principal destaquen les tres estàncies que donen a la frontera principal, la central, una àmplia sala, i les laterals, dormitoris, en un sol cobert en ceràmica valenciana del [[sigle XVIII]], en motius vegetals. I una estància que dona al carrer Salines, la cuina, en totes les parets cobertes també de ceràmica valenciana del sigle XVIII en motius vegetals i figures, productes i faenes pròpies de la cuina d'aquells temps, en una concepció especular de l'espai, a on la cuina real queda reflectida en la cuina pintada.[7][6]
== Referències ==
↑ Fon incoat expedient com a Conjunt Històric en la denominació de Carrer Sant Joaquim, el 19 de juny de 1981, i publicat en el BOE el 2 de setembre de 1981. En el Decret 169/2007, de 28 de setembre, del Consell, publicat en el DOGV núm. 5614, pp. 38319-38321, el 5 d'octubre de 2007, l'edifici és declarat Be d'Interés Cultural en la categoria de Monument i delimitat l'entorn de protecció.
1.↑ Gil Saura 2004: p. 464.
2.↑ Cid López 2000.
3.↑ Oms 2.009.
4.↑ Clares 2.009.
5.1 2 3 Pérez de los Cobos 2004: pp. 156-158.
6.↑ Maura 2007-2008.
== Bibliografia ==
Cid López, Ramón. Apuntes de la historia de Benicarló (II). El Siglo XIX (en castellà). Benicarló: Caixa Rural Benicarló, 2000.
Clares, Yolanda «La crisis impide retomar el plan de la casa del marqués» (en castellà). Vinaròs News, núm. 327, Del 7 al 20 decembre 2.009.
Gil Saura, Yolanda. Arquitectura barroca en Castellón (en castellà). Castelló: Diputació provincial, 2004. ISBN 84-89944-93-8.
Maura, Jordi; Mir, Patricia «Una Capilla Sixtina de la cerámica en Benicarló:la cocina del Palacio del Marqués» (en castellà). Vinaròs News, núm. 278, Del 24 decembre 2.007 al 6 gener 2.008.
Oms, Noemí «El Consell podría hacerse cargo de la compra de la Casa del Marqués de Benicarló» (en castellà). Vinaròs News, núm. 309, Del 16 al 29 març 2.009.
Pérez de los Cobos Gironés, Francisco. Palacios y Casas Nobles de la Comunidad Valenciana (en castellà). València: Federico Doménech, 2004. ISBN 84-95031-51-5.
== Enllaços externs ==
«Casa del Marqués de Benicarló» (en castellà). Fitxa BIC's / Ficha BIC's. Conselleria de Cultura, Educació i Esport. [Consulta: 25 abril 2016].
«Nucli Antic. La casa del Marqués de Benicarló» (en català). ajuntamentdebenicarlo.org. Ajuntament de Benicarló. [Consulta: 25 abril 2016].
[[Categoria:Arquitectura]]
[[Categoria:Arquitectura valenciana]]
[[Categoria:Palaus]]
[[Categoria:Palaus de la Comunitat Valenciana]]
== Història ==
Antiga seu del comanador de l'Orde de Montesa, durant el s[[igle XVIII]] el seu abandó va provocar el deteriorament fins que en l'any [[1776]] l'Orde va decidir permutar-la per un almagasén a Joaquim Miquel. El nou propietari, en este lloc, va edificar una nova casa.
La casa, en el transcurs del temps, ha tingut diversos noms: Casa dels Miquel, Casa Gran i, des de l'any [[1905]], Casa del Marqués, per haver-hi obtingut el propietari, Juan Pérez San Millán i Miquel, el títul de Marqués de Benicarló.[2]
Al ser una de les cases més grans de la població, l'edifici va ser desijat per la corporació municipal per traslladar-hi l'Ajuntament, i va ser obert expedient de compra en els anys [[1867]]-[[1868]], que quasi finalisat, es va tancar pels canvis polítics provocats per la revolució de [[1868]].[3]
En els darrers anys, la corporació municipal ha tornat a estar interessada en adquirir la propietat, en este cas per preservar un dels més significatius edificis del patrimoni local, pero l'actual crisis ha pospost la compra, i entretant, la propietat ha canviat de mans.[4][5]
== Arquitectura ==
Edifici cantoner, enclavat en una propietat rectangular d'uns 750 m² que dona a tres carrers, Sant Joaquim, Salines i Sant Jaume, en un jardí en la part posterior.
La frontera principal, simètrica, permet apreciar la jerarquia interior de l'edifici: planta baixa, entresol, pis principal i segon pis.
La porta, en llinda i brancals de pedra en una senzilla moltura, està rematada per un escut en les armes dels Miquel, Lluís i Polo, i als extrems, dos obertures, una finestra a l'esquerra i una porta, que dona a una capella chicoteta, a la dreta; i damunt, dos balcons chicotets.
Del pis principal ixen tres balcons en tornapuntes, i damunt, tres ulls de bou, pel segon pis. La frontera lateral seguix el mateix esquema, en finestres, balcons chicotets, balcons i ulls de bou, que corresponen en les quatre plantes de l'edifici, i a mesura que avança cap al carrer de Sant Jaume, este esquema se simplifica.[6]
En la planta baixa, una àmplia entrada de doble altura dona accés a dependències laterals, les de l'entresol en una galeria en balustrada, i permet l'entrada de carruages fins a la part posterior, passant entre dos escales simètriques, i atres estàncies, entre elles, la cuina de diari.[6]
En la planta principal destaquen les tres estàncies que donen a la frontera principal, la central, una àmplia sala, i les laterals, dormitoris, en un sol cobert en ceràmica valenciana del [[sigle XVIII]], en motius vegetals. I una estància que dona al carrer Salines, la cuina, en totes les parets cobertes també de ceràmica valenciana del sigle XVIII en motius vegetals i figures, productes i faenes pròpies de la cuina d'aquells temps, en una concepció especular de l'espai, a on la cuina real queda reflectida en la cuina pintada.[7][6]
== Referències ==
↑ Fon incoat expedient com a Conjunt Històric en la denominació de Carrer Sant Joaquim, el 19 de juny de 1981, i publicat en el BOE el 2 de setembre de 1981. En el Decret 169/2007, de 28 de setembre, del Consell, publicat en el DOGV núm. 5614, pp. 38319-38321, el 5 d'octubre de 2007, l'edifici és declarat Be d'Interés Cultural en la categoria de Monument i delimitat l'entorn de protecció.
1.↑ Gil Saura 2004: p. 464.
2.↑ Cid López 2000.
3.↑ Oms 2.009.
4.↑ Clares 2.009.
5.1 2 3 Pérez de los Cobos 2004: pp. 156-158.
6.↑ Maura 2007-2008.
== Bibliografia ==
Cid López, Ramón. Apuntes de la historia de Benicarló (II). El Siglo XIX (en castellà). Benicarló: Caixa Rural Benicarló, 2000.
Clares, Yolanda «La crisis impide retomar el plan de la casa del marqués» (en castellà). Vinaròs News, núm. 327, Del 7 al 20 decembre 2.009.
Gil Saura, Yolanda. Arquitectura barroca en Castellón (en castellà). Castelló: Diputació provincial, 2004. ISBN 84-89944-93-8.
Maura, Jordi; Mir, Patricia «Una Capilla Sixtina de la cerámica en Benicarló:la cocina del Palacio del Marqués» (en castellà). Vinaròs News, núm. 278, Del 24 decembre 2.007 al 6 gener 2.008.
Oms, Noemí «El Consell podría hacerse cargo de la compra de la Casa del Marqués de Benicarló» (en castellà). Vinaròs News, núm. 309, Del 16 al 29 març 2.009.
Pérez de los Cobos Gironés, Francisco. Palacios y Casas Nobles de la Comunidad Valenciana (en castellà). València: Federico Doménech, 2004. ISBN 84-95031-51-5.
== Enllaços externs ==
«Casa del Marqués de Benicarló» (en castellà). Fitxa BIC's / Ficha BIC's. Conselleria de Cultura, Educació i Esport. [Consulta: 25 abril 2016].
«Nucli Antic. La casa del Marqués de Benicarló» (en català). ajuntamentdebenicarlo.org. Ajuntament de Benicarló. [Consulta: 25 abril 2016].
[[Categoria:Arquitectura]]
[[Categoria:Arquitectura valenciana]]
[[Categoria:Palaus]]
[[Categoria:Palaus de la Comunitat Valenciana]]