Canvis

| lloc_mort = [[París]], [[França]]   

| lloc_mort = [[París]], [[França]]   

}}

}}

'''Francisco de Paula de Cea Bermúdez y Buzo''' ([[Màlaga]], 28 de octubre de [[1779]] – [[París]], 6 de julio de [[1850]]), fon un polític i diplomàtic [[Espanya|espanyol]].

'''Francisco de Paula de Cea Bermúdez y Buzo''' ([[Màlaga]], [[28 d'octubre]] de [[1779]] – [[París]], [[6 de juliol]] de [[1850]]), fon un polític i diplomàtic [[Espanya|espanyol]].

== Biografia ==

== Biografia ==

Despuix de dedicar-se al comerç en notable èxit en Màlaga, en [[1810]] fon enviat per les [[Corts de Càdis]] com a diplomàtic a [[Rússia]] i va negociar el tractat d'Amistat, Aliança i Cooperació (''Velikie Luki'', 20 de juliol de [[1812]]), pel qual el [[Sar Aleixandre I|sar Aleixandre I]], novament en guerra en [[Napoleón]], establia una aliança en [[Espanya]] i reconeixia la [[Constitució de Càdis]]. Tingué també una destacada actuació en l'incorporació d'Espanya a la Santa Aliança ([[1816]]). Embaixador en [[Constantinopla]] durant el [[Trieni Constitucional]] (1820–1823) i en [[Londres]], en [[1824]] substituí al comte d'Ofalia com a Secretari d'Estat l'11 de juliol de [[1824]], als 45 anys d'edat.

Despuix de dedicar-se al comerç en notable èxit en Màlaga, en l'any [[1810]] fon enviat per les [[Corts de Càdis]] com a diplomàtic a [[Rússia]] i va negociar el tractat d'Amistat, Aliança i Cooperació (''Velikie Luki'', [[20 de julio]]l de [[1812]]), pel qual el [[Sar Aleixandre I|sar Aleixandre I]], novament en guerra en [[Napoleón]], establia una aliança en [[Espanya]] i reconeixia la [[Constitució de Càdis]]. Tingué també una destacada actuació en l'incorporació d'[[Espanya]] a la Santa Aliança ([[1816]]). Embaixador en [[Constantinopla]] durant el [[Trieni Constitucional]] (1820–1823) i en [[Londres]], en [[1824]] substituí al comte d'Ofalia com a Secretari d'Estat l'[[11 de juliol]] de [[1824]], als 45 anys d'edat.

La seua gestió fon molt fosca (de fet, Calomarde dominava el ministeri), pero potser va influir en l'oposició als ultrarrealistes, lo que segurament va ocasionar la seua caiguda (24 d'octubre de [[1825]]), en favor del duc de l'Infantat. Fon llavors enviat com a embaixador a [[Dresde]] (1825–1827) i Londres (1827–1832); i com a tal va poder desbaratar alguns intents dels lliberals de desembarcar en la [[Península Ibèrica|Península]].

La seua gestió fon molt fosca (de fet, Calomarde dominava el ministeri), pero va influir en l'oposició als ultrarrealistes, lo que segurament va ocasionar la seua caiguda ([[24 d'octubre]] de [[1825]]), en favor del duc de l'Infantat. Fon llavors enviat com a embaixador a [[Dresde]] ([[1825]]–[[1827]]) i Londres (1827–[[1832]]); i com a tal va poder desbaratar alguns intents dels lliberals de desembarcar en la [[Península Ibèrica|Península]].

Despuix dels successos de la Granja del 14 de setembre de [[1832]], fon cridat per [[María Cristina]] per a que formara govern i neutralisara als sectors absolutistes, colaborant en el moribunt [[Ferrando VII]] en la seua pugna en l'infant Don Carlos. Fon nomenat novament Secretari d'Estat l'1 d'octubre de 1832, i promulgà la Pragmàtica Sanció que anulava la [[Llei Sàlica]] i obria el camí al tro a la seua filla, la futura [[Isabel II]].

Despuix dels successos de la Granja del [[14 de setembre]] de l'any [[1832]], fon cridat per [[María Cristina]] per a que formara govern i neutralisara als sectors absolutistes, colaborant en el moribunt [[Ferrando VII]] en la seua pugna en l'infant Don Carlos. Fon nomenat novament Secretari d'Estat l'[[1 d'octubre]] de l'any [[1832]], i promulgà la Pragmàtica Sanció que anulava la [[Llei Sàlica]] i obria el camí al tro a la seua filla, la futura [[Isabel II]].

Adoptà aixina mateix una série de mides:

Adoptà aixina mateix una série de mides:

* Reobertura de les universitats (que portaven dos anys tancades).

* Reobertura de les universitats (que portaven dos anys tancades).

* Amnistia per als lliberals (15 d'octubre de 1832), permetent la tornada d'uns 10.000 exiliats des de 1823. Quedaven exceptuats de la gràcia aquells que havien votat la destitució del Rei i els qui s'havien alçat en armes contra la seua sobirania.

* Amnistia per als lliberals ([[15 d'octubre]] de 1832), permetent la tornada d'uns 10.000 exiliats des de [[1823]]. Quedaven exceptuats de la gràcia aquells que havien votat la destitució del Rei i els qui s'havien alçat en armes contra la seua sobirania.

* Reorganisació dels quadros de mando de l'eixèrcit per a eliminar a tots els carlistes.

* Reorganisació dels quadros de mando de l'eixèrcit per a eliminar a tots els carlistes.

* Renovació dels [[Ajuntament|ajuntaments]].

* Renovació dels [[Ajuntament|ajuntaments]].

Confirmat en el seu càrrec per María Cristina a la mort del rei Ferrando, Cea Bermúdez publicà el Manifest del 4 d'octubre de [[1833]], que va fer subscriure a la Regent, en que mostrava la seua intenció de mantindre la política anterior, al mateix temps distanciada de carlistes i lliberals, i en mamprendre reformes administratives, donant entrada en el govern a personalitats com [[Javier de Burgos]] i [[Zarco del Valle]].

Confirmat en el seu càrrec per María Cristina a la mort del rei Ferrando, Cea Bermúdez publicà el Manifest del [[4 d'octubre]] de [[1833]], que va fer subscriure a la Regent, en que mostrava la seua intenció de mantindre la política anterior, al mateix temps distanciada de carlistes i lliberals, i en mamprendre reformes administratives, donant entrada en el govern a personalitats com [[Javier de Burgos]] i [[Zarco del Valle]].

No obstant, la seua «tercera via» es va mostrar impracticable. Despuix del Manifest de Santarem, que l'infant Carlos María Isidro es proclamava rei d'Espanya, els realistes varen optar per alçar-se en armes. Iniciada la [[Primera Guerra Carlista]], per la seua banda, les ofertes de Cea no varen conseguir atraure als lliberals, que insistien en modificacions constitucionals. Finalment, estos, en la seua versió més moderada, varen conseguir el respal d'alguns cortesans (entre ells Miraflores), de capitans generals (Llauder, Quesada, Fernández de Córdova) i de les embaixades francesa i britànica: Cea fon substituït pel lliberal moderat [[Francisco Martínez de la Rosa]] (15 de giner de [[1834]]).

No obstant, la seua «tercera via» es va mostrar impracticable. Despuix del Manifest de Santarem, que l'infant Carlos María Isidro es proclamava rei d'Espanya, els realistes varen optar per alçar-se en armes. Iniciada la [[Primera Guerra Carlista]], per la seua banda, les ofertes de Cea no varen conseguir atraure als lliberals, que insistien en modificacions constitucionals. Finalment, estos, en la seua versió més moderada, varen conseguir el respal d'alguns cortesans (entre ells Miraflores), de capitans generals (Llauder, Quesada, Fernández de Córdova) i de les embaixades francesa i britànica: Cea fon substituït pel lliberal moderat [[Francisco Martínez de la Rosa]] ([[15 de giner]] de [[1834]]).

Emigrà a [[França]], des d'on va ser un dels valedors de María Cristina durant la regència d'[[Espartero]] (1840–1843).

Emigrà a [[França]], des d'on va ser un dels valedors de María Cristina durant la regència d'[[Espartero]] ([[1840]]–[[1843]]).

Durant la seua vida, Cea Bermúdez, va rebre diferents distincions com a òrdens i diferents càrrecs polítics i diplomàtics.

Durant la seua vida, Cea Bermúdez, va rebre diferents distincions com a òrdens i diferents càrrecs polítics i diplomàtics.