| El 31 de giner de 1940, sant Josepmaria, acompanyat de dos membres de l'Obra, entre ells el ya nomenat Ricardo F. Vallespín, viaja a Valéncia des de Madrit en el coche que disponen per aquells temps. Pero el viage dura dos dies, averia darrere d'averia. El fundador passa uns dies en Valéncia coneixent i predicant a les noves vocacions. És d'eixos dies l'anècdota que replega en una de les seues homilies del llibre “Amigos de Dios”, en l'homilia “La Grandeza de la Vida Corriente”<ref>Josemaría Escrivá. Amigos de Dios. Ed. Palabra, Madrid. Punt 14 del llibre</ref>; fa referència a un dia en qué va anar a fer oració a la plaja junt en els jóvens valencians que venia a visitar: “Aixina, un dia, a última hora, durant una d'aquelles postes de sol maravelloses, vérem que s'acostava una barca a la vora, i botaren a terra uns hòmens morenos, forts com a roques, mullats, en el tors nuet, tan cremats per la brisa que pareixien de bronze. Començaren a traure de l'aigua la xàrcia repleta de peixos brillants com la plata, que duyen remolcada per la barca. Tiraven en molta espenta, els peus afonats en l'arena, en una energia prodigiosa. De sobte vingué un chiquet, molt rostit també, s'acostà a la corda, la va agarrar en les seues manetes i mamprengué a tirar en evident ineficàcia. | | El 31 de giner de 1940, sant Josepmaria, acompanyat de dos membres de l'Obra, entre ells el ya nomenat Ricardo F. Vallespín, viaja a Valéncia des de Madrit en el coche que disponen per aquells temps. Pero el viage dura dos dies, averia darrere d'averia. El fundador passa uns dies en Valéncia coneixent i predicant a les noves vocacions. És d'eixos dies l'anècdota que replega en una de les seues homilies del llibre “Amigos de Dios”, en l'homilia “La Grandeza de la Vida Corriente”<ref>Josemaría Escrivá. Amigos de Dios. Ed. Palabra, Madrid. Punt 14 del llibre</ref>; fa referència a un dia en qué va anar a fer oració a la plaja junt en els jóvens valencians que venia a visitar: “Aixina, un dia, a última hora, durant una d'aquelles postes de sol maravelloses, vérem que s'acostava una barca a la vora, i botaren a terra uns hòmens morenos, forts com a roques, mullats, en el tors nuet, tan cremats per la brisa que pareixien de bronze. Començaren a traure de l'aigua la xàrcia repleta de peixos brillants com la plata, que duyen remolcada per la barca. Tiraven en molta espenta, els peus afonats en l'arena, en una energia prodigiosa. De sobte vingué un chiquet, molt rostit també, s'acostà a la corda, la va agarrar en les seues manetes i mamprengué a tirar en evident ineficàcia. |
− | Aquells peixcadors grossers, gens refinats, degueren de sentir el seu cor aborronar-se i permeteren que el menut colaborara; no se'l llevaren d'en mig, encara que més be destorbava”. L'image la relaciona en la manera que Deu nos tracta a nosatres, carinyosament, a pesar que sigam tan poca cosa. | + | Aquells peixcadors grossers, gens refinats, degueren de sentir el seu cor aborronar-se i permeteren que el chicotet colaborara; no se'l llevaren d'en mig, encara que més be destorbava”. L'image la relaciona en la manera que Deu nos tracta a nosatres, carinyosament, a pesar que sigam tan poca cosa. |
| En la mateixa homilia nomena al Venerable Ridaura, un sacerdot valencià en procés de canonisació del que va sentir parlar en les seues visites a la catedral de Valéncia<ref>Josemaría Escrivá. Amigos de Dios. Ed. Palabra, Madrid. Punt 3 del llibre</ref>. | | En la mateixa homilia nomena al Venerable Ridaura, un sacerdot valencià en procés de canonisació del que va sentir parlar en les seues visites a la catedral de Valéncia<ref>Josemaría Escrivá. Amigos de Dios. Ed. Palabra, Madrid. Punt 3 del llibre</ref>. |