Canvis

El '''magnetisme''' o '''energia magnètica''' és un fenomen natural pel qual els objectes eixercixen [[força]]s d'atracció o repulsió sobre atres materials. Hi ha alguns materials coneguts que han segut  propietats magnètiques detectables fàcilment com el [[níquel]], [[ferro]], [[cobalt]] i els seus [[Aleació|aleacions]] que comunament es diuen [[Imant (física)|imans]]. No obstant tots els materials són influïts, de major o menor forma, per la presència d'un [[camp magnètic]].   

El '''magnetisme''' o '''energia magnètica''' és un fenomen natural pel qual els objectes eixercixen [[força|forçes]] d'atracció o repulsió sobre atres materials. Hi ha alguns materials coneguts que han segut  propietats magnètiques detectables fàcilment com el [[níquel]], [[ferro]], [[cobalt]] i les seues [[Aleació|aleacions]] que comunment es diuen [[Imant (física)|imans]]. No obstant tots els materials estan influïts, de major o menor forma, per la presència d'un [[camp magnètic]].   

[[Archiu:Magnet0873.png|thumb|250px|El magnetisme es dona particularment en els cables de electromatisació. Llínees de força magnètiques d'un iman de barra, produïdes per llimadures de ferro sobre paper.]]El magnetisme també té atres manifestacions en física, particularment com un dels 2 components de la [[radiació electromagnètica]], com per eixemple, la [[llum]].

[[Archiu:Magnet0873.png|thumb|250px|El magnetisme es dona particularment en els cables de electromatisació. Llínees de força magnètiques d'un iman de barra, produïdes per llimadures de ferro sobre paper.]] El magnetisme també té atres manifestacions en física, particularment com un dels 2 components de la [[radiació electromagnètica]], com per eixemple, la [[llum]].

== Etimologia  ==

== Etimologia  ==

* Pedres «Magnesia i Magneto» (de magnesiano, magnetisme, magnetisar) del gr. ''magnees (terra, metal i òxit)'' procedents de ''magnesia'' ciutat de [[Tesalia]].  

* Pedres «Magnesia i Magneto» (de magnesiano, magnetisme, magnetisar) del gr. ''magnees (terra, metal i òxit)'' procedents de ''magnesia'' ciutat de [[Tesalia]].  

* «[[Imant (física)|Imant]]», del grec, ''adamas, adamantes'' (diamant, acer) de «a» (privativa, prefix de contrarietat o de negació) i ''damaoo'' (cremar). Figo. ''pedra dura que no es pot o no es deguera cremar, calfar, puix els grecs varen deure conéixer que la calor destruïx el magnetisme.

* «[[Imant (física)|Imant]]», del grec, ''adamas, adamantes'' (diamant, acer) de «a» (privativa, prefix de contrarietat o de negació) i ''damaoo'' (cremar). Figo. ''pedra dura que no es pot o no es deguera cremar, calfar, puix els grecs varen deure conéixer que la calor destruïx el magnetisme.

* Del [[llatí]] ''manes, -#tisis'', iman.

* Del [[llatí]] ''manes, -tisis'', iman.

* Estes pedres eren també conegudes des d'antic com a «''pedres calamites''» cridades vulgarment en Europa «''*yman''» o «''magnat, hematites siderita i heraclion''».

* Estes pedres eren també conegudes des d'antic com a «''pedres calamites''» cridades vulgarment en Europa «''yman''» o «''magnat, hematites siderita i heraclion''».

{{VT|Magnesia del Meandre|Magnesia del Sipilos}}

{{VT|Magnesia del Meandre|Magnesia del Sipilos}}

== Breu explicació del magnetisme ==

== Breu explicació del magnetisme ==

Cada [[electró]] és, per la seua naturalea, un menut iman (vejau [[moment dipolar magnètic]] electrònic). Ordinàriament, innumerables electrons d'un material estan orientats aleatòreament en diferents direccions, pero en un iman casi tots els electrons tendixen a orientar-se en la mateixa direcció, creant una força magnètica gran o menuda depenent del número d'electrons que estiguen orientats.

Cada [[electró]] és, per la seua naturalea, un menut iman (vore [[moment dipolar magnètic]] electrònic). Ordinàriament, innumerables electrons d'un material estan orientats aleatòreament en diferents direccions, pero en un iman casi tots els electrons tendixen a orientar-se en la mateixa direcció, creant una força magnètica gran o chicoteta depenent del número d'electrons que estiguen orientats.

Ademés del camp magnètic intrínsec de l'electró, algunes voltes cal contar també en el camp magnètic pel moviment orbital de l'electró al voltant del núcleu. Este efecte és anàlec al camp generat per una corrent elèctrica que circula per una bobina (vore [[dipol magnètic]]). De nou, en general el moviment dels electrons no dona lloc a un camp magnètic en el material, pero en certes condicions els moviments poden alinear-se i produir un camp magnètic total mesurable.

Ademés del camp magnètic intrínsec de l'electró, algunes voltes cal contar també en el camp magnètic pel moviment orbital de l'electró al voltant del núcleu. Este efecte és anàlec al camp generat per una corrent elèctrica que circula per una bobina (vore [[dipol magnètic]]). De nou, en general el moviment dels electrons no dona lloc a un camp magnètic en el material, pero en certes condicions els moviments poden alinear-se i produir un camp magnètic total mesurable.

La primera menció sobre l'atracció d'una agulla apareix en un treball realisat entre els anys [[20]] i [[100]] de la nostra era: «La magnetita atrau a l'agulla».

La primera menció sobre l'atracció d'una agulla apareix en un treball realisat entre els anys [[20]] i [[100]] de la nostra era: «La magnetita atrau a l'agulla».

El científic [[Shen Kua]] (1031-1095) va escriure sobre la [[brúixola ]] d'agulla magnètica i va millorar la precisió en la navegació amprant el concepte astronòmic del [[nort]] absolut. Cap al [[sigle XII]] els chinencs ya havien desenrollat la tècnica prou com per a utilisar la brúixola per a millorar la navegació. [[Alexander *Neckam]] va ser el primer europeu en conseguir desenrollar esta tècnica en [[1187]].

El científic [[Shen Kua]] ([[1031]]-[[1095]]) va escriure sobre la [[brúixola ]] d'agulla magnètica i va millorar la precisió en la navegació amprant el concepte astronòmic del [[nort]] absolut. Cap al [[sigle XII]] els chinencs ya havien desenrollat la tècnica prou com per a utilisar la brúixola per a millorar la navegació. [[Alexander Neckam]] va ser el primer europeu en conseguir desenrollar esta tècnica en [[1187]].

[[Peter Peregrinus de Maricourt]], va anar un estudiós francés del sigle XIII que va realisar experiments sobre magnetisme i va escriure el primer tractat existent per a les propietats d'imans. El seu treball es destaca per la primera discussió detallada d'una [[brúixola]]. El cosmògraf espanyol [[Martín Cortés de Albacar]], format en Saragossa i en l'escola de pilots de [[Càdis]], va descobrir i va situar el [[pol magnètic]] en [[Groenlandia]] en [[1551]] per als navegants espanyols i anglesos (el seu llibre va ser traduït i molt reimprés en Anglaterra) facilitant aixina considerablement la navegació. [[Galileo Galilei]] i el seu amic [[Francesco Sagredo]] es varen interessar en el magnetisme engastant un bon tros de roca magnètica de més de quilo i mig en un bell artilugi de fusta; la [[magnetita]] es disponia de tal manera que, a modo d'iman, atrea una bola de ferro de casi quatre quilos de pes; pero la falta d'aplicacions pràctiques i econòmiques de l'invent va desalenar més experimentació per part d'estos destacats científics italians.<ref>Manuel Lozano Leyva, "¿Sabías que Galileo menospreció el magnetismo por razones económicas?", en ''El País'' 6 de noviembre de 2013, http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/11/06/actualidad/1383735368_500824.html</ref>En 1600 el mege i físic [[William Gilbert]] va publicar en Londres la seua obra ''De magnete,magneticisque corporibus, et de magne magnete tellure; Physiologia noua, plurimis & argumentis, & experimentis demostrata'' ("Sobre l'iman i els cossos magnètics i sobre el gran iman la Terra"), per a abreviar citat com ''[[De magnete]]'', que va establir les bases de l'estudi profunt del magnetisme consignant les característiques i tipologies dels imans i realisant tot tipo d'experiments cuidadosadament descrits. Va observar que la màxima atracció eixercida pels imans sobre els trossos de ferro es realisava sempre en les zones anomenades "pols" de l'iman. Va classificar els materials en [[Conductor elèctric|conductor]]és i [[Aïllant elèctric|aïllant]]s i va idear el primer [[electroscopi]]. Va descobrir la [[imantació]] per influència i va anar el primer en apercebre que l'imantació del ferro es pert en calfar-ho al roigg. Va estudiar l'inclinament d'una agulla magnètica concloent que la Terra es comporta com un gran iman.

[[Peter Peregrinus de Maricourt]], va ser un estudiós francés del [[sigle XIII]] que va realisar experiments sobre magnetisme i va escriure el primer tractat existent per a les propietats dels imans. El seu treball es destaca per la primera discussió detallada d'una [[brúixola]]. El cosmògraf espanyol [[Martín Cortés de Albacar]], format en Saragossa i en l'escola de pilots de [[Cadis]], va descobrir i va situar el [[pol magnètic]] en [[Groenlandia]] en [[1551]] per als navegants espanyols i anglesos (el seu llibre va ser traduït i reimprés en Anglaterra) facilitant aixina considerablement la navegació. [[Galileo Galilei]] i el seu amic [[Francesco Sagredo]] es varen interessar en el magnetisme engastant un bon tros de roca magnètica de més de quilo i mig en un bell artilugi de fusta; la [[magnetita]] es disponia de tal manera que, a modo d'iman, atrea una bola de ferro de casi quatre quilos de pes; pero la falta d'aplicacions pràctiques i econòmiques de l'invent va desalenar més experimentació per part d'estos destacats científics italians.<ref>Manuel Lozano Leyva, "¿Sabías que Galileo menospreció el magnetismo por razones económicas?", en ''El País'' 6 de noviembre de 2013, http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/11/06/actualidad/1383735368_500824.html</ref>En 1600 el mege i físic [[William Gilbert]] va publicar en Londres la seua obra ''De magnete,magneticisque corporibus, et de magne magnete tellure; Physiologia noua, plurimis & argumentis, & experimentis demostrata'' ("Sobre l'iman i els cossos magnètics i sobre el gran iman la Terra"), per a abreviar citat com ''[[De magnete]]'', que va establir les bases de l'estudi profunt del magnetisme consignant les característiques i tipologies dels imans i realisant tot tipo d'experiments cuidadosadament descrits. Va observar que la màxima atracció eixercida pels imans sobre els trossos de ferro es realisava sempre en les zones anomenades "pols" de l'iman. Va classificar els materials en [[Conductor elèctric|conductor]]és i [[Aïllant elèctric|aïllant]]s i va idear el primer [[electroscopi]]. Va descobrir la [[imantació]] per influència i va anar el primer en apercebre que l'imantació del ferro es pert en calfar-ho al roigg. Va estudiar l'inclinament d'una agulla magnètica concloent que la Terra es comporta com un gran iman.

El coneiximent del magnetisme es va mantindre llimitat als imans fins que en [[1820]] [[Hans Christian Ørsted]], professor de la [[Universitat de Copenhague]], va descobrir que un fil conductor sobre el que circulava una corrent que eixercia un destorbament magnètic al seu entorn, que aplegava a poder moure una agulla magnètica situada en eixe entorn <ref>[http://www.mailxmail.com/curso/excelencia/historia_fisica/capitulo8.htm Historia de la física]</ref> Molts atres experiments varen seguir en [[André-Marie Ampère]], [[Carl Friedrich Gauss]], [[Michael Faraday]] i uns atres que varen trobar vínculs entre el magnetisme i l'electricitat. [[James Clerk Maxwell]] va sintetisar i va explicar estes observacions en les seues [[equacions de Maxwell]]. Va unificar el magnetisme i l'electricitat en un sol camp, el [[electromagnetisme]]. En 1905, [[Albert Einstein|Einstein]] va usar estes lleis per a comprovar la seua teoria de la [[relativitat especial]],<ref>A. Einstein: "On the Electrodynamics of Moving Bodies", June 30, 1905. http://www.fourmilab.ch/etexts/einstein/specrel/www/.</ref> en el procés va mostrar que l'electricitat i el magnetisme estaven fonamentalment vinculades.

El coneiximent del magnetisme es va mantindre llimitat als imans fins que en [[1820]] [[Hans Christian Ørsted]], professor de l'[[Universitat de Copenhague]], va descobrir que un fil conductor sobre el que circulava una corrent que eixercia un destorbament magnètic al seu entorn, que aplegava a poder moure una agulla magnètica situada en eixe entorn <ref>[http://www.mailxmail.com/curso/excelencia/historia_fisica/capitulo8.htm Historia de la física]</ref> Molts atres experiments varen seguir en [[André-Marie Ampère]], [[Carl Friedrich Gauss]], [[Michael Faraday]] i uns atres que varen trobar vínculs entre el magnetisme i l'electricitat. [[James Clerk Maxwell]] va sintetisar i va explicar estes observacions en les seues [[equacions de Maxwell]]. Va unificar el magnetisme i l'electricitat en un sol camp, el [[electromagnetisme]]. En [[1905]], [[Albert Einstein|Einstein]] va usar estes lleis per a comprovar la seua teoria de la [[relativitat especial]],<ref>A. Einstein: "On the Electrodynamics of Moving Bodies", June 30, 1905. http://www.fourmilab.ch/etexts/einstein/specrel/www/.</ref> en el procés va mostrar que l'electricitat i el magnetisme estaven fonamentalment vinculades.

== La física del magnetisme ==

== La física del magnetisme ==

La força magnètica no realisa [[treball mecànic]] en la partícula, canvia la direcció del moviment d'esta, pero açò no causa el seu aument o disminució de la velocitat. La magnitut de la força és :<math>F = q v B sen\theta\,</math> donde <math>\theta \,</math> és el àngul entre els vectors <math>\vec{v} \,</math> y <math>\vec{B} \,</math>.

La força magnètica no realisa [[treball mecànic]] en la partícula, canvia la direcció del moviment d'esta, pero açò no causa el seu aument o disminució de la velocitat. La magnitut de la força és :<math>F = q v B sen\theta\,</math> donde <math>\theta \,</math> és el àngul entre els vectors <math>\vec{v} \,</math> y <math>\vec{B} \,</math>.

Una ferramenta per a determinar la direcció del vector [[velocitat]] d'una càrrega en moviment, és seguint la llei de la mà dreta (vejau [[regla de la mà dreta]]).

Una ferramenta per a determinar la direcció del vector [[velocitat]] d'una càrrega en moviment, és seguint la llei de la mà dreta (vore [[regla de la mà dreta]]).

El físic alemà Heinrich Lenz va formular lo que ara es denomina la [[llei de Lenz]], esta dona una direcció de la força electromotris (fem) i la corrent resultant d'una inducció electromagnètica.

El físic alemà Heinrich Lenz va formular lo que ara es denomina la [[llei de Lenz]], esta dona una direcció de la força electromotris (fem) i la corrent resultant d'una inducció electromagnètica.

 

[[Categoria:Magnetisme| ]]

[[Categoria:Magnetisme| ]]

{{Traduït de|es|Magnetismo}}

{{Traduït de|es|Magnetismo}}