Canvis

== Biografia ==

== Biografia ==

Membre del moviment [[Jeune Nation]], va passar díhuit mesos en la [[Presó de la Santé]] a causa de la seua participació en l'organisació [[OAS]]. A l'eixida de presó a l'autumne de 1962, va escriure un manifest titulat ''Pour une critique positive'' (''Per una crítica positiva''), en el que tractava temes com el fracàs del [[Putsch d'Argel de 1961|''putsch'' d'abril de 1961]] i de l'abisme existent<ref>« Zéro plus zéro, cela fait toujours zéro. L'addition des mythomanes, des comploteurs, des nostalgiques, des arrivistes, des «nationaux» donc, ne donnera jamais une force cohérente. Conserver l'espoir d'unir les incapables, c'est persévérer dans l'erreur. Les quelques éléments de valeur sont paralysés par les farfelus qui les entourent. Le jugement populaire ne s'y trompe pas. Aussi font-ils un mal considérable au nationalisme avec lequel ils sont fréquemment confondus. Ils font fuir les éléments sains et tarissent tout recrutement de qualité.<br />Avec eux, il ne peut être question d'union. Il faut, au contraire, proclamer les différences fondamentales qui les séparent du nationalisme. Les farfelus doivent être impitoyablement écartés. À cette condition, il sera possible d'attirer des éléments neufs, des partisans efficaces. »</ref> entre «nacionals» i «nacionalistes». Va preconisar la creació d'una organisació nacionalista revolucionària, «destinada al combat», «monolítica i hieratisada», «formada pel conjunt de tots els militants adherits al nacionalisme, abnegats i disciplinats».  

Membre del moviment [[Jeune Nation]], va passar díhuit mesos en la [[Presó de la Santé]] a causa de la seua participació en l'organisació [[OAS]]. A l'eixida de presó en l'[[autumne]] de [[1962]], va escriure un manifest titulat ''Pour une critique positive'' (''Per una crítica positiva''), en el que tractava temes com el fracàs del [[Putsch d'Argel de 1961|''putsch'' d'abril de 1961]] i de l'abisme existent<ref>« Zéro plus zéro, cela fait toujours zéro. L'addition des mythomanes, des comploteurs, des nostalgiques, des arrivistes, des «nationaux» donc, ne donnera jamais une force cohérente. Conserver l'espoir d'unir les incapables, c'est persévérer dans l'erreur. Les quelques éléments de valeur sont paralysés par les farfelus qui les entourent. Le jugement populaire ne s'y trompe pas. Aussi font-ils un mal considérable au nationalisme avec lequel ils sont fréquemment confondus. Ils font fuir les éléments sains et tarissent tout recrutement de qualité.<br />Avec eux, il ne peut être question d'union. Il faut, au contraire, proclamer les différences fondamentales qui les séparent du nationalisme. Les farfelus doivent être impitoyablement écartés. À cette condition, il sera possible d'attirer des éléments neufs, des partisans efficaces. »</ref> entre «nacionals» i «nacionalistes». Va preconisar la creació d'una organisació nacionalista revolucionària, «destinada al combat», «monolítica i hieratisada», «formada pel conjunt de tots els militants adherits al nacionalisme, abnegats i disciplinats».  

En 1963, creà junt a [[Alain de Benoist]] el periòdic i el moviment Europe-Action, en el que traballà també com a director. Participà en el moviment denominat Occident («Occident») i va formar part dels fundadors del [[GRECE]].<ref>''Nouvelle École'', août-septembre 1968.</ref> No obstant, no tornà a realisar activitats polítiques des de 1970.

En [[1963]], creà junt a [[Alain de Benoist]] el periòdic i el moviment Europe-Action, en el que traballà també com a director. Participà en el moviment denominat Occident («Occident») i va formar part dels fundadors del [[GRECE]].<ref>''Nouvelle École'', août-septembre 1968.</ref> No obstant, no tornà a realisar activitats polítiques des de [[1970]].

Des d'eixe moment, es va convertir en escritor i es va especialisar en història. Ademés, va publicar numerosos llibres sobre les armes i la caça. Entre les seues principals obres destaquen ''Baltikum'' (1974), ''Le Blanc Soleil des vaincus'' (1975), ''Li Cœur rebelle'' (1994), ''Histoire critique de la Résistance'' (1995), ''Gettysburg'' (1995), ''Les Blancs et les Rouges'' (1997), ''Histoire de la Collaboration'' (2000) i ''Histoire du terrorisme'' (2002).  

Des d'eixe moment, es va convertir en escritor i es va especialisar en història. Ademés, va publicar numerosos llibres sobre les armes i la caça. Entre les seues principals obres destaquen ''Baltikum'' ([[1974]]), ''Le Blanc Soleil des vaincus'' ([[1975]]), ''Li Cœur rebelle'' ([[1994]]), ''Histoire critique de la Résistance'' ([[1995]]), ''Gettysburg'' (1995), ''Les Blancs et les Rouges'' (1997), ''Histoire de la Collaboration'' ([[2000]]) i ''Histoire du terrorisme'' ([[2002]]).  

Entre les seues últimes obres, destaca en particular ''Histoire et tradition des Européens'' (2002), obra en la qual l'autor definix quins eren, segons ell, les bases culturals comunes del continent europeu.

Entre les seues últimes obres, destaca en particular ''Histoire et tradition des Européens'' (2002), obra en la qual l'autor definix quins eren, segons ell, les bases culturals comunes del continent europeu.

Aixina mateix, va ser director de la revista ''[[Enquête sur l'histoire]]'', fins a la seua desaparició a finals dels anys 90. En [[2002]], va fundar ''[[La Nouvelle Revue d'Histoire]]'', una revista que s'edita semestralment i que tracta temes relacionats en tòpics de l'història. Quatre anys més tart, en [[2006]], la publicació va ser rebatejada en el nom de ''NRH''<ref>[http://www.n-r-h.net/index.html Site de la revue]</ref> i en ella es va entrevistar a personalitats com [[Bernard Lugan]], [[Jean Tulard]], [[Aymeric Chauprade]], [[Alain Decaux]], [[François-Georges Dreyfus]] i [[Jacqueline de Romilly]].  

Aixina mateix, va ser director de la revista ''[[Enquête sur l'histoire]]'', fins a la seua desaparició a finals dels anys 90. En 2002, va fundar ''[[La Nouvelle Revue d'Histoire]]'', una revista que s'edita semestralment i que tracta temes relacionats en tòpics de l'història. Quatre anys més tart, en [[2006]], la publicació va ser rebatejada en el nom de ''NRH''<ref>[http://www.n-r-h.net/index.html Site de la revue]</ref> i en ella es va entrevistar a personalitats com [[Bernard Lugan]], [[Jean Tulard]], [[Aymeric Chauprade]], [[Alain Decaux]], [[François-Georges Dreyfus]] i [[Jacqueline de Romilly]].  

El 21 de maig de 2013, Venner es va suïcidar poc despuix de les quatre de la tart —hora francesa— d'un tir en la boca davant l'altar major de la [[Catedral de Notre Dona'm (París)|catedral de Notre Dame]], en [[París]], en una pistola belga d'una sola bala, obligant a les autoritats a desestajar el temple. Es creu que la seua motivació va ser una protesta contra el matrimoni homosexual.<ref name="decés"/><ref name="decés2"/><ref name="decés3"/> Venner tenia 78 anys.

El 21 de maig de 2013, Venner es va suïcidar poc despuix de les quatre de la tart —hora francesa— d'un tir en la boca davant l'altar major de la [[Catedral de Notre Dona'm (París)|catedral de Notre Dame]], en [[París]], en una pistola belga d'una sola bala, obligant a les autoritats a desestajar el temple. Es creu que la seua motivació va ser una protesta contra el matrimoni homosexual.<ref name="decés"/><ref name="decés2"/><ref name="decés3"/> Venner tenia 78 anys.