Canvis

Joan Llorenç Palmireno ([[Alcanyís]] [[1524]] - [[Valéncia]], [[1579]]), naixcut Juan Lorenzo Roca Alcanyís, ([[Terol]]), va ser un dramaturc, pedagoc i humaniste.

| nom = Joan Llorenç Palmireno

'''Joan Llorenç Palmireno''' o '''Juan Lorenzo Palmireno''' ([[Alcanyís]], [[Terol]], [[1524]] - † [[Valéncia]], [[1579]]), naixcut en Alcanyís ([[Terol]]), fon un dramaturc, pedagoc i humaniste aragonés.

 

Humaniste erasmiste, va ensenyar Gramàtica i Grec en [[Saragossa]] i [[Valéncia]]. Va escriure en [[Llatí|llatí]], [[Valencià|valencià]] i [[Castellà|castellà]]. Se li coneix també com '''Juan Lorenzo Roca''' i com '''Lorenzo Palmireno'''.

== Biografia ==

== Biografia ==

Format en el ''Studia Humanitatis'' d'Alcanyís, posteriorment va ampliar els seus estudis en [[Saragossa]] i en el [[Estudi General de Valéncia]], on va obtindre la càtedra de Poesia en [[1550]].

Format en el ''Studia Humanitatis'' d'Alcanyís, posteriorment va ampliar els seus estudis en Saragossa i en l'[[Estudi General de Valéncia]], a on va obtindre la càtedra de Poesia en l'any [[1550]].

En la [[ciutat de Valéncia]] va començar a publicar llibres destinats prioritàriament a la docència. En [[1556]] es va traslladar a Alcanyís on va permanéixer fins a [[1561]] alternant la seua llabor pedagògica entre esta localitat i Saragossa. Eixe últim any tornarà a Valéncia per a eixercitar el càrrec de professor de Grec i Retòrica, per a marchar de nou a Alcanyís, on va impartir classes entre [[1570]] i [[1572]] i retornar a Valéncia on va morir.

En la [[ciutat de Valéncia]] va començar a publicar llibres destinats prioritàriament a la docència. En l'any [[1556]] es va traslladar a Alcanyís a on va permanéixer fins a [[1561]] alternant la seua llabor pedagògica entre esta localitat i [[Saragossa]]. Eixe últim any tornarà a Valéncia per a eixercitar el càrrec de professor de Grec i Retòrica, a on cada any componia una comèdia que feya representar als seus alumnes. Va tornar a Alcanyís, a on va impartir classes entre els anys [[1570]] i [[1572]], i retornar a Valéncia a on va morir.

 

Un dels alumnes de Joan Llorenç Palmireno fon [[Onofre Pou]], autor del llibre ''[[Thesaurus Puerilis]]'' (''El tesor dels chiquets'') publicat en la [[ciutat de Valéncia]] en l'any [[1575]]. El ''Thesaurus Puerilis'' és un diccionari valencià-llatí.

== Obra ==

== Obra ==

Heleniste i llatiniste, va escriure vàries comèdies humanístiques en propòsit didàctic, que el seu objectiu primordial era servir de texts que serien representats pels alumnes, per a eixercitar-se aixina en el domini del llatí.

Heleniste i llatiniste, va escriure vàries comèdies humanístiques en propòsit didàctic, que el seu objectiu primordial era servir de texts que serien representats pels alumnes, per a eixercitar-se aixina en el domini del [[llatí]].

Sabem que va escriure un ''Dialogus'' (1562) i conservem completa una faula, titulada ''Fabella Aenaria'' (Valéncia, 1574). També va compondre cinc comèdies: ''Sigonia'' (1563), ''Thalassina'' (1564), ''Octavia'' (1564), ''Lobenia'' (1566) i ''Trebiana'' (1567), de les que solament nos queden fragments. La seua activitat com a dramaturc ha de situar-se en el context del teatre humanístic practicat en els ''Studia Humanitatis'' a lo llarc de tota la [[Renaixença]]. Va ser un precedent del resorgir del teatre clàssic per part d'autors com Juan de Timoneda, Juan de la Cova o Lupercio Leonardo de Argensola. En les seues obres dramàtiques s'aprecia una evolució cap a escenes cada volta més populars, acostant-se al dibuix de costums contemporànees. Destaca en elles el disseny dels caràcters femenins, l'habilitat per a l'estructura de l'enredre i un incipient acostament al tema de l'honor. Les seues comèdies estan escrites utilisant vàries llengües mesclades: llatí, grec, castellà, valencià, italià i fins i tot portugués.

Sabem que va escriure un ''Dialogus'' ([[1562]]) i conservem completa una faula, titulada ''Fabella Aenaria'' (Valéncia, [[1574]]). També va compondre cinc comèdies: ''Sigonia'' ([[1563]]), ''Thalassina'' ([[1564]]), ''Octavia'' (1564), ''Lobenia'' ([[1566]]) i ''Trebiana'' ([[1567]]), de les que solament nos queden fragments. La seua activitat com a dramaturc ha de situar-se en el context del teatre humanístic practicat en els ''Studia Humanitatis'' a lo llarc de tota la [[Renaixença]]. Va ser un precedent del resorgir del teatre clàssic per part d'autors com [[Juan de Timoneda]], Juan de la Cova o Lupercio Leonardo de Argensola. En les seues obres dramàtiques s'aprecia una evolució cap a escenes cada volta més populars, acostant-se al dibuix de costums contemporànees. Destaca en elles el disseny dels caràcters femenins, l'habilitat per a l'estructura de l'enredre i un incipient acostament al tema de l'honor. Les seues comèdies estan escrites utilisant vàries llengües mesclades: llatí, [[grec]], [[castellà]], [[valencià]], [[italià]] e inclús [[portugués]].

Palmireno va aplegar a publicar unes cent cinquanta obres. Des de traduccions de clàssics com Aristòfanes fins a humanistes com Lorenzo Valla. En elles es va decantar per un estil oratori i ciceronià, que va defendre en el seu ''Disputatio de vora et facili imitatione Ciceronis'' (Saragossa, 1560) i en ''Phrases Ciceronis''..., que va vore la llum adjunta a la seua ''Fábula Aenaria''. No obstant, i pese a les seues preferències per este estil, també va estudiar i va admirar l'obra d'escritors sentenciosos i senequistes, com Erasme de Róterdam i Luis Vives i va comentar els emblemes d'Alciato. En esta llínea va publicar una colecció de sentències titulada ''Adagiae Hispanicae in Romanum sermonem conversa'' (1584), que posteriorment seria aumentada pel seu fill, Agesilao Palmireno, en els seus ''Adagia Hispanica'' (1591). També cal destacar entre la seua producció Vocabulario de medidas y monedas (1563) i un Vocabulario del humanista (1569). Va escriure aixina mateix una ''Rhetórica'', publicada en dos parts en 1546 i 1565, en la que se nos han transmés varis eixemples de passages del seu teatre.

Palmireno va aplegar a publicar unes cent cinquanta obres. Des de traduccions de clàssics com Aristòfanes fins a humanistes com Lorenzo Valla. En elles es va decantar per un estil oratori i ciceronià, que va defendre en el seu ''Disputatio de vora et facili imitatione Ciceronis'' (Saragossa, 1560) i en ''Phrases Ciceronis''..., que va vore la llum adjunta a la seua ''Fábula Aenaria''. No obstant, i pese a les seues preferències per este estil, també va estudiar i va admirar l'obra d'escritors sentenciosos i senequistes, com Erasme de Rotterdam i Luis Vives i va comentar els emblemes d'Alciato. En esta llínea va publicar una colecció de sentències titulada ''Adagiae Hispanicae in Romanum sermonem conversa'' ([[1584]]), que posteriorment seria aumentada pel seu fill, Agesilao Palmireno, en els seus ''Adagia Hispanica'' ([[1591]]). També cal destacar entre la seua producció Vocabulario de medidas y monedas (1563) i un Vocabulario del humanista ([[1569]]). Va escriure aixina mateix una ''Rhetórica'', publicada en dos parts en [[1546]] i [[1565]], en la que se nos han transmés varis eixemples de passages del seu teatre.

Pero potser l'obra que alberga major interés lliterari en l'actualitat siga ''El estudioso en la aldea'', un relat autobiogràfic que conté interessants disquisicions sobre la preceptiva lliterària i va influir en el ''Fray Gerundio de Campazas'' del Pare Isla.

Pero potser l'obra que alberga major interés lliterari en l'actualitat siga ''El estudioso en la aldea'', un relat autobiogràfic que conté interessants disquisicions sobre la preceptiva lliterària i va influir en el ''Fray Gerundio de Campazas'' del Pare Isla.