− | El '''anglés antic''' o '''anglosaxó'''<ref>El terme ''anglosaxó'' es va amprar a partir del [[sigle XVI]] per a referir-se a tots els aspectes de l'història anglesa primerenca, incloent l'idioma, la cultura i la població. Encara que seguix sent el terme recomanat per als dos últimes traces, l'idioma va començar a denominar-se ''anglés antic'' a partir del [[s. XIX]], ya que va ser quan es va començar a estudiar detalladament la llengua pròpiament dita i els experts varen reconéixer el desenroll continu de la [[Idioma anglés|llengua anglesa]] des del periodo anglosaxó fins al [[anglés mig]] i fins al dia de hui. No obstant, molts autors seguixen amprant el terme ''anglosaxó'' per a referir-se a l'idioma.<br />{{cita libro |autor=Crystal, David |títul=The Cambridge Encyclopedia of the English Language |editorial=Cambridge University Press |any=2003 |aneu=ISBN 0-521-53033-4}}</ref> (''Ænglisc'' en la seua pròpia denominació) és una forma primerenca del [[idioma anglés]] que es parlava en bona part de lo que hui és [[Anglaterra]] i en el sur de [[Escòcia]] entre els anys [[425]] i [[1125]] aproximadament. Era una [[Flexió (llingüística)|llengua flexiva]] en molta llibertat en la seua [[sintaxis]], al contrari que el [[idioma anglés|anglés]] actual. Els escrits que han aplegat fins als nostres dies representen sobretot el registre lliterari de l'anglosaxó. Pertany a la branca del [[Llengües germàniques|germànic occidental]] i està estretament emparentat en el [[frisó antic]] i, d'una manera una miqueta més distant, en el [[saxón antic]], ademés de presentar influències del [[nòrdic antic]] degudes sobretot a la convivència —no sempre pacífica— en lo que hui és la [[Gran Bretanya]] de [[angle]]s, [[juts]] i [[saxons]], per un costat, i [[Noruega|noruecs]] i [[danesos]], per un atre, durant molt temps. | + | El '''anglés antic''' o '''anglosaxó'''<ref>El terme ''anglosaxó'' es va amprar a partir del [[sigle XVI]] per a referir-se a tots els aspectes de l'història anglesa primerenca, incloent l'idioma, la cultura i la població. Encara que seguix sent el terme recomanat per als dos últimes traces, l'idioma va començar a denominar-se ''anglés antic'' a partir del [[s. XIX]], ya que va ser quan es va començar a estudiar detalladament la llengua pròpiament dita i els experts varen reconéixer el desenroll continu de la [[Idioma anglés|llengua anglesa]] des del periodo anglosaxó fins al [[anglés mig]] i fins al dia de hui. No obstant, molts autors seguixen amprant el terme ''anglosaxó'' per a referir-se a l'idioma.<br />{{cita libro |autor=Crystal, David |títul=The Cambridge Encyclopedia of the English Language |editorial=Cambridge University Press |any=2003 |aneu=ISBN 0-521-53033-4}}</ref> (''Ænglisc'' en la seua pròpia denominació) és una forma primerenca de l'[[idioma anglés]] que es parlava en bona part de lo que hui és [[Anglaterra]] i en el sur de [[Escòcia]] entre els anys [[425]] i [[1125]] aproximadament. Era una [[Flexió (llingüística)|llengua flexiva]] en molta llibertat en la seua [[sintaxis]], al contrari que el [[idioma anglés|anglés]] actual. Els escrits que han aplegat fins als nostres dies representen sobretot el registre lliterari de l'anglosaxó. Pertany a la branca del [[Llengües germàniques|germànic occidental]] i està estretament emparentat en el [[frisó antic]] i, d'una manera una miqueta més distant, en el [[saxón antic]], ademés de presentar influències del [[nòrdic antic]] degudes sobretot a la convivència —no sempre pacífica— en lo que hui és la [[Gran Bretanya]] de [[angle]]s, [[juts]] i [[saxons]], per un costat, i [[Noruega|noruecs]] i [[danesos]], per un atre, durant molt temps. |