804
edicions
Canvis
Anar a la navegació
Anar a la busca
Llínea 66:
Llínea 66: + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + + +
sense resum d'edició
D'acort en la [[Constitució Espanyola de 1978|Constitució Espanyola]], el [[Idioma espanyol|castellà]] o espanyol és la llengua oficial del país i és la llengua comú de tots els espanyols. Atres idiomes reconeguts com cooficials en les seues respectives comunitats autònomes conforme a sus [[Estatut d'autonomia|Estatuts d'autonomia]], són l'[[euskera]], el [[valencià]], el [[gallec]] i el [[català]]. Les modalitats llingüístiques d'Espanya són u dels seus patrimonis culturals, objecte d'especial respecte i protecció.
D'acort en la [[Constitució Espanyola de 1978|Constitució Espanyola]], el [[Idioma espanyol|castellà]] o espanyol és la llengua oficial del país i és la llengua comú de tots els espanyols. Atres idiomes reconeguts com cooficials en les seues respectives comunitats autònomes conforme a sus [[Estatut d'autonomia|Estatuts d'autonomia]], són l'[[euskera]], el [[valencià]], el [[gallec]] i el [[català]]. Les modalitats llingüístiques d'Espanya són u dels seus patrimonis culturals, objecte d'especial respecte i protecció.
El territori peninsular compartix fronteres terrestres en [[França]] i en el [[Andorra|principat d'Andorra]] al nort, en [[Portugal]] a l'oest i en el [[Territori Britànic d'Ultramar|territori britànic]] de [[Gibraltar]] al sur. En els seus territoris [[Àfrica|africans]], compartix fronteres terrestres i marítimes en [[Marroc]]. Compartix en França la [[sobirania]] sobre l'[[illa dels Faisans]] en la desembocadura del riu [[Bidasoa (riu)|Bidasoa]] i cinc [[faceries]] pirinenques.<ref>Dites faceries no són estrictament un acort de co-sobirania, ya que afecten territori espanyol, sino un acort d'aprofitament compartit dels recursos.</ref>
== Etimologia ==
El nom d'Espanya deriva de '''Hispània''', nom en que els [[Antiga Roma|romans]] designaven geogràficament al conjunt de la [[Península Ibèrica]], terme este a la seua vegada, derivat del nom '''Ibèria''', preferit pels autors grecs per a referir-se al mateix espai. No obstant, el fet que el terme Hispània no és d'arrel [[llatí|llatina]] ha portat a la formulació de diverses teories sobre el seu orige, algunes d'elles controvertides.
«Hispània» prové del [[fenici]] ''i-spn-ya'', un terme l'us del qual està documentat des del segon milenari abans de Crist, en inscripcions [[Ugarític|ugarítiques]]. Els fenicis constituiren la primera civilisació no ibèrica que va arribar a la península per a expandir el seu comerç i que fundà, entre atres, [[Cadis]], la ciutat habitada més antiga d'Europa Occidental.<ref name = "edad1">{{cita web| cognom = Espinosa |nombre = P. |título = Hallado en Cádiz un muro de 3.000 años |año = 2006 |Edición =
|ubicación = Cadis |editorial = El País|url = http://www.elpais.Com/articule/cultura/Trobat/Cadis/mur/3000/anus/elpepucul/20070930elpepicul_7/Tes|fechaacceso = 30 de setembre 2007}}</ref><ref name = "edad0"> [http://www.spanisharts.com/arquitectura/protohistoria_fenicios.Html Segons el proyecte d'arquitectura protohistòrica ibèrica].</ref> Els romans van prendre la denominació dels vençuts cartaginesos, interpretant el prefix ''i'' com "costa", "illa" o "terra", en ''ya'' en el significat de "regió". El lexema ''spn'', que en [[idioma hebreu|hebreu]] es pot llegir com ''saphan'', es traduí com "conills" (en realitat [[damà|damans]], uns animals de la grandària del conill estesos per Àfrica i el Creixent Fèrtil). Els romans, per tant, li van donar a Hispània el significat de "terra abundant en conills", un us arreplegat per [[Marco Tuli Ciceró|Ciceró]], [[Juli César|César]], [[Plini el Vell]], [[Cató]], [[Tito Livi]] i, en particular, [[Càtul]], que es referix a Hispània com a península ''[[Oryctolagus cuniculus|cuniculosa]]'' (en algunes monedes acunyades en l'época de [[Adriano]] figuraven personificacions d'Hispània com una dama assentada i en un conill als seus peus). Abundant en l'orige fenici del terme, [[Isidoro de Sevilla]], en els seues ''[[Etimologies]]'', postula que té el seu orige en '''Ispani''', el topònim fenici-púnic de [[Sevilla]], ciutat a que els romans denominaren [[Híspalis]].
Sobre l'orige fenici del terme, l'historiador i hebraiste [[Cándido María Bladers]] propongué en la [[Real Academia de les Buenas Letras de Barcelona]] en 1767 una teoria diferent, basada en el fet que l'alfabet fenici (igual que l'hebreu) no tenia vocals. Aixina ''spn'' (''sphan'' en [[idioma hebreu|hebreu]] i [[idioma arameu|arameu]]) significaria en fenici "el nort", una denominació que haurien pres els fenicis a l'arribar a la península Ibèrica vorejant la costa africana, veent al nort de la seua ruta, per lo qual ''i-spn-ya'' seria la "terra del nort".
[[Archiu:Castillo de Sancti Petri.JPG|thumb|250px|[[Castillo de Sancti Petri]], vist des de [[Chiclana de la Frontera]] ([[província de Cádiz|Cádiz]]). En este lloc es trobava el [[temple d'Hèrcules Gaditano|Templo d'Hèrcules Melkart]].]]
Per la seua banda, segons [[Jesús Luis Cunchillos]] en la seua ''Gramàtica fenícia elemental'' (2000), l'arrel del terme ''Span'' és ''spy'', que significa "forjar o batre metals". Aixina, ''i-spn-ya'' seria la «la terra en que es forgen metals».<ref>[[John Linch|Linch, John]] (director), [[María Cruz Fernández Castro|Fernández Castro, María Cruz]] (del segon tom), ''Història d'Espanya, El País'', volum II, ''La península Ibèrica en época preromana'', pg. 40. '''Dosier. L'etimologia d'Espanya; terra de conills?''', ISBN 978-84-9815-764-2</ref>
A banda de la teoria d'orige fenici, la més acceptada (si be el significat precís del terme continua sent objecte de discussions), a lo llarc de l'història es van propondre diverses hipòtesis, basades en similituts aparents i significats més o manco relacionats. A principis de l'[[Edat Moderna]], [[Antonio de Nebrija]], en la llínea d'Isidoro de Sevilla, propongué el seu orige autòcton com a deformació de la paraula ibèrica [[Híspalis]], que significaria ''la ciutat d'occident''.<ref>[http://www.legadosefardi.net/historia_juderia_sevilla.Pdf La verdadera etimologia d'Hispània, com ho establix el sabi Antonio de Nebrija, prové d'Híspalis: ili: ciutat, en l'idioma ibèric, i Spa, Occident.Híspalis significa, per tant ciutat d'occident.]</ref> i que, al ser Híspalis la ciutat principal de la península, els fenicis, i, posteriorment els romans donaren el seu nom a tot el seu territori.<ref>[http://www.filosofia.org/aut/mmb/hfe01.Htm [[Mario Méndez Bejarano]] (1857-1931) Història de la filosofia a Espanya fins al sigle XX [1927] Biblioteca Filosofia en espanyol, Oviedo 2000]</ref> Posteriorment, [[Juan Antonio Moguel]] va propondre en el [[sigle XIX]] que el terme ''Hispània'' podria provindre de la paraula [[euskera|eúscara]] ''Izpania'' que vindria a significar ''que partix el mar'' a l'estar composta per les veus ''iz'' i ''pania'' o ''bania'' que significa "dividir" o "partir".<ref>'Història i geografia d'Espanya ilustrades per l'idioma vasc'' de Juan Antonio Moguel, reeditada en ''La gran enciclopèdia vasca ISBN 84-248-0017-6</ref> Ad este respecte, [[Miguel d'Unamuno]] declarà en 1902: "L'Única dificultat que trobe [...] és que, segons alguns paisans meus, el nom Espanya deriva del vasc 'ezpaña', llavi, aludint a la posició que té la nostra península a Europa".<ref>[http://www.elpais.com/articulo/cultura/islote/modesto/apocado/dificil/hallarlo/elpepucul/20020725elpepucul_2/Tes "L'illot és tan modest i apocat que és difícil hallarlo"], ''El País'', 25 de juliol del 2002.</ref>
Atres hipòtesis suponien que tant Híspalis com Hispània eren derivacions dels noms de dos reis llegendaris d'Espanya, Hispalo i el seu fill Hispà o Hispan, fill i net respectivament de [[Hèrcules]].<ref>[descàrregues.cervantesvirtual.Com/servlet/SirveObras/35727252323249052754491/003278_3.Pdf] Transcripció i Edició del Catàlec Real de Castella, autógraf inèdit de Gonzalo Fernández d'Oviedo i Valdés. Universitat de Califòrnia </ref>
A partir del periodo visigot, el terme ''Hispània'', fins llavors usat geogràficament, escomençà a gastar-se també en una connotació política, com a mostra l'us de l'expressió ''Laus Hispaniae'' per a descriure l'història dels pobles de la península en les cròniques d'[[Isidoro de Sevilla]]. Hi ha diverses teories sobre com va sorgir el propi gentilici "espanyol"; segons una d'elles, el sufix "-ol" és característic de les llengües romanços [[idioma provençal|provençals]] i poc freqüent en les llengües romanços parlades llavors en la península, per lo qual considera que hauria sigut importat a partir del [[sigle IX]] en el desenroll del fenomen dels pelegrinages medievals a [[Santiago de Compostela]], pels numerosos visitants [[franc]]s que van recórrer la península, favorint que en el temps es divulgara l'adaptació del nom llatí ''hispani'' a partir del "espagnol" o "espanyol" en el que ells designaven als [[cristianisme|cristians]] de l'antiga Hispània. Posteriorment, hauria sigut la llabor de divulgació de les èlits formades les que promocionaren l'us de "espanyol" i "espanyols": la paraula ''espanyols'' apareix vint-i-quatre vegades en el [[cartulari]] de la [[catedral d'Osca]], manuscrit de 1139-1221,<ref>Benito Ruà, Eloy, 1997. ''Espanya, reflexions sobre el ser d'Espanya'', pg. 25, Real Acadèmia de la Història, ISBN 84-89512-04-3</ref> mentres que en el capítul ''[[Estoria d'España|Estoria d'Espanna]]'' de la ''Crònica General'' redactada entre 1260 i 1274 per iniciativa de [[Alfons X de Castella|Alfonso X el Sabi]], s'utilisà exclusivament el [[gentilici]] ''espannoles'', adaptació ya al [[idioma castellà|castellà]] de llavors que progressivament evolucionà fins a ser la llengua oficial d'Espanya.<ref>José Álvarez Junc, ''Mater Dolorosa: la idea d'Espanya en el sigle XIX'', cap. 1 ''Antecedents remots: de "Hispània" a "Espanya".'' ps.35-45, Ed. Taurus, Madrid, 2002, ISBN 84-306-0441-3</ref>
[[Image:Languages of Spain.svg|thumb|Llengües d'Espanya|300px|right]]
[[Image:Languages of Spain.svg|thumb|Llengües d'Espanya|300px|right]]