Canvis

Al principi, estes normes uniformes foren molt contradites en Catalunya per la gran diferència indicada, pero es varen impondre per la tenacitat de la política [[catalanista]]; més tart obtingueren algunes adhesions també fora de Catalunya, a pesar de que, per a la seua redacció, no s'havia contat per a res en filòlecs i llingüístes de tanta valia com el valencià P. [[Lluís Fullana]] i el mallorquí [[Alcover|Mossén Antoni Maria Alcover]]. En [[1929]] alguns les adoptaren per a les Illes Balears.

Al principi, estes normes uniformes foren molt contradites en Catalunya per la gran diferència indicada, pero es varen impondre per la tenacitat de la política [[catalanista]]; més tart obtingueren algunes adhesions també fora de Catalunya, a pesar de que, per a la seua redacció, no s'havia contat per a res en filòlecs i llingüístes de tanta valia com el valencià P. [[Lluís Fullana]] i el mallorquí [[Alcover|Mossén Antoni Maria Alcover]]. En [[1929]] alguns les adoptaren per a les Illes Balears.

Per a mantindre aquella tentació totalitaria i unificadora, no tingueren atre remei més que inventar-se falses històries, com ha seguit sent costum continuada. Aixina, puix, els allumenats catalans se tragueren de la cofeta, que sa llengua nos arribà als valencians per mig de la conquista. Pero quan en [[1955]], [[Germà Colón]], manifestà publicament que: ''ese romance no pudo ser suplantado por una colonización tan poco intensa... i resulta, pués, casi inverosímil aceptar esta rápida asimilación de la lengua catalana, condicionada sólo por el hecho de la Reconquista'', tocaren a arrebat.

Per lo tant, no va ser fins al I Congrés de la Llengua Catalana (1906) en la que el català va abandonar la seua condició de dialecte per a adquirir de forma oficial l'estatus de llengua independent per primera volta en la seua història. Fins llavors el català era considerat un dialecte de les llengües d'Oc.

Des de llavors, se'ls van ocorrer numeroses falsetats mai demostrades, fins arribar a cometre la gosadia d'afirmar que la Llengua Valenciana, no havia existit mai, que lo parlat entre nosatres no era atra cosa que la llengua catalana a la que el poble, ignorant, li diem valencià; quan es ben sabut que l'autoestima del poble valencià cap a sa llengua, se troba a nivells irreprochables.

Per a mantindre aquella tentació totalitaria i unificadora, no tingueren atre remei més que inventar-se falses històries, com ha seguit sent costum continuada. Aixina, puix, els allumenats catalans se tragueren de la cofeta, que sa llengua nos arribà als valencians per mig de la conquista. Pero quan en [[1955]], [[Germà Colón]], manifestà publicament que: {{Cita|''ese romance no pudo ser suplantado por una colonización tan poco intensa... i resulta, pués, casi inverosímil aceptar esta rápida asimilación de la lengua catalana, condicionada sólo por el hecho de la Reconquista''}}, tocaren a arrebat.

L'única denominació que els valencians hem acceptat com a sinònima de llengua valenciana, en un context poètic o romàntic durant els sigles XIX i XX, és la denominació de ''llengua llemosina'' o ''llemosí'', utilisada en molts casos com a sinònim de llengua antiga, llengua clàssica o dels nostres antepassats. L'explicació està en la consciència, més o manco clara, que entre una èlit cultural valenciana es tenia de pertànyer el valencià a un diasistema llingüístic superior occitanorromànic.

 

L'única denominació que els valencians han acceptat com a sinònima de llengua valenciana, en un context poètic o romàntic durant els sigles XIX i XX, és la denominació de ''llengua llemosina'' o ''llemosí'', utilisada en molts casos com a sinònim de llengua antiga, llengua clàssica o dels antepassats. L'explicació està en la consciència, més o manco clara, que entre una èlit cultural valenciana es tenía de pertànyer el valencià a un diasistema llingüístic superior occitanorromànic.

=== L'Archiu de la Corona d'Aragó ===

=== L'Archiu de la Corona d'Aragó ===