Emilio Romero Gómez
Emilio Romero Gómez (Arévalo, Àvila, 21 de juliol de 1917-Madrit, 12 de febrer de 2003) va ser un periodiste i escritor espanyol. Està considerat com un dels principals periodistes del franquisme. Va intervindre activament en política, ocupant diversos càrrecs derivats de la seua condició de periodiste, i com a conseller nacional del Moviment per Àvila i procurador en Corts. Va aplegar a dirigir els diaris La Mañana, Información i Pueblo —al front del qual va estar més de vint anys— i va ser columnista habitual en publicacions com Ya, ABC, Informaciones, El Periódico de Catalunya i del semanari Interviú, ademés de comentariste polític en la ràdio.
Biografia
Periodisme
Va realisar estudis de Magisteri i va iniciar la carrera de Dret que va interrompre pel començament de la Guerra Civil. Despuix de la lluita, en la que no va aplegar a prendre part com a combatent, va decidir dedicar-se al periodisme. Clarament identificat en el règim franquiste, a lo llarc de la dictadura també va actuar com a censor.[1] En 1940, als 23 anys, va ser nomenat director del periòdic La Mañana de Lleida, i dos anys despuix va ocupar el mateix càrrec en el diari Información d'Alacant.[2] Allí va fundar la revista lliterària Tabarca, va dirigir una emissora local i va ser corresponsal de La Estafeta Literaria. En 1945 va ser designat cap de la Secció de Prensa Nacional en la Direcció General de Prensa i uns mesos més tart va assumir la direcció d'Orientació Política de la Prensa Espanyola.
En la primavera de 1946 va ingressar en la redacció del diari vespertí Pueblo, orgue dels «sindicats verticals» de l'Organisació Sindical Espanyola (OSE), com a primer editorialiste polític, fins a 1952, any en que va passar a ocupar la direcció del periòdic, al mateix temps que va ser nomenat procurador en les Corts franquistes.[3] Durant 22 anys va estar al front d'este diari madrileny de la vesprada, convertint-lo en un dels tres més importants de la seua época en Espanya —lo que no és d'estranyar, ya que junt en el matutí Arriba, formaven la prensa del Moviment. Es varen fer famosos en este vespertí els seus artículs que, en l'ilustració d'un gall, es coneixien en la vida nacional com els «gallitos». Des de les pàgines de Pueblo va patrocinar al manco a tres generacions de periodistes, als que sempre va defendre a capa i espasa contra qualsevol tipo de crítica per part del poder, inclús contra ministres del règim franquiste; com a contraprestació, exigia als periodistes que foren «tot-terrenys».
Va ser director de l'Escola Oficial de Periodisme de Madrit des de 1969 i en l'eixercici d'este càrrec va impulsar la creació de la Facultat de Ciències de l'Informació.
En 1975, veent-se ya el final del franquisme en l'horisó, el govern el va nomenar Delegat Nacional de Prensa i Ràdio del Moviment.[4][5] Estant al front de la denominada Prensa del Moviment va organisar la creació del diari sevillà Suroeste,[6] publicació que substituïa al desaparegut diari Sevilla i que buscava convertir-se en el periòdic de referència en l'àmbit andalús;[7] no obstant, als pocs anys este proyecte acabaria fracassant estrepitosament i en 1983 el diari seria clausurat per les constants pèrdues i la seua baixa difusió entre el públic.[8][9] A pesar d'això, en este periodo també va ser director de la revista La Jaula;[10] va estar en este lloc durant molt poc de temps, ya que no varen tardar en sorgir discrepàncies en la gerència de la revista i va ser cessat. Romero va fundar en 1977 un atre periòdic en Madrit, El Imparcial, la capçalera del qual, d'igual manera que la dEl Sol, havia registrat en anterioritat al seu nom. No obstant, va acabar abandonant la direcció dEl Imparcial per discrepàncies en el seu amo, el banquer Domingo López, i el va succeir com a director Julio Merino, fins a llavors adjunt a Romero per a l'informació, mentres l'adjunt per a l'opinió, Juan Van-Halen, va abandonar el diari en ell. En setembre de 1977, Romero es va fer càrrec del periòdic madrileny Informaciones,[11] de gran tradició en la prensa espanyola.
De setembre de 1987 a maig de 1991 va participar en la tertúlia diària La Linterna, de la Cadena COPE, per a passar posteriorment al programa, també de tertúlia, Las cosas como son, de Ràdio Nacional d'Espanya-Ràdio 1.
Lliteratura
En la seua faceta d'escritor va tocar quasi tots els gèneros: la novela, l'ensaig, el teatre, la conferència, l'artícul o el comentari. Va publicar vàries noveles, com La paz empieza nunca, Todos morían en Casa Manchada, Verde doncella, Las ratas suben a la ciudad, Las personas decentes me asustan, Lola, su novio y yo i Tres chicas y un forastero, per les que va rebre numerosos premis, com el Nacional de Lliteratura o el Planeta.
Com a autor dramàtic va escriure quinze obres originals estrenades en Madrit, podent mencionar-se Solo Dios puede juzgarme (1969), La Chocholila o El fin del mundo es el jueves (1981), i va adaptar obres de Bertolt Brecht (Galileo) i de Büchner (La muerte de Danton). Com a ensagiste va escriure, entre atres obres: Cartas a un príncipe, Cartas a un Rey, Cartas malditas, Así está España, Tragicomedia de España i Retratos de época, estes dos últimes publicades en 1985.
Relació en el 23-F
S'ha especulat en que Emilio Romero poguera haver conegut prèviament l'intent de colp d'Estat del 23 de febrer de 1981, ya que dies abans del colp va publicar un artícul en el diari ABC en el que criticava durament a Adolfo Suárez, defenia la necessitat d'«un colp de timó» i proponia al general Alfonso Armada (posteriorment implicat en el colp) com a possible candidat a president del Govern.[12][13] El mateix dia del 23-F va tindre una conversació telefònica en el seu amic l'ultradretiste Juan García Carrés, posteriorment condenat pel colp. En tot cas, Romero mai va ser jujat ni condenat pel 23-F.[14][15][16][17]
Estil
Emilio Romero es caracterisava per la seua agilitat mental i el seu estil de paraula ajustada, incisiu i mordaç.
La seua última obra va ser Un desnudo de la Historia (1992), resum de l'últim mig sigle d'Espanya en forma de «notícia, crítica, confessió i relat», segons el propi autor. En moltes ocasions, la seua habilitat com a columnista o editorialiste dins de la prensa del règim franquiste es basava en aprofitar-se de les contradiccions d'un sistema que caria d'una ideologia clara i coherent.
Aixina, Emilio Romero podia perfectament atacar a la banca o a un president d'un gran banc espanyol basant-se en que l'estatus dels banquers era provisional si s'atenien els principis fundacionals de Falange Española. Despuix d'una série d'artículs sobre el tema, en una extrema durea contra el banquer, no tornava a mencionar l'assunt.
Premis i reconeiximents
Va rebre diversos premis lliteraris: el Premi Planeta en 1957 per La paz empieza nunca, el Premi Nacional de Lliteratura en 1963 per Cartas a un Príncipe, el Premi Ateneu de Sevilla en 1987 per la seua novela Tres chicas y un forastero, el Premi Espejo de España pel seu ensaig històric Tragicomedia de España i el Premi Francisco Franco de Periodisme el 23 de decembre de 1955.[18] També va obtindre el Premi Mariano de Cavia de periodisme, el Premi Luca de Tena, el Premi Jaime Balmes, el Premi Mariano José de Larra i el Premi César González Ruano.
La seua ciutat natal, Arévalo, li va dedicar una avinguda i també una escultura en la cèntrica Plaça del Real. L'ajuntament de Benidorm també li va dedicar una avinguda.[19]
Família
Es va casar en María Josefa Montalvo i va tindre tres fills: la periodista taurina Mariví Romero, Emilio Romero i Maria José Romero.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Emilio Romero Gómez» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.