L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Doctrines no escrites de Plató

Les doctrinas no escritas de Plató (en grec antic: ἄγραφα δόγματα [ágrapha dógmata]) són un conjunt de tesis metafísiques, ontològiques i epistemològiques atribuïdes a Plató pels seus discípuls i per atres autors antics, les no formulades de manera explícita i sistemàtica en els diàlecs. En l'investigació contemporànea li les denomina també Teoría de los principios (en alemà: Prinzipienlehre), perque la seua reconstrucció sol girar entorn a dos principis fonamentals: el Uno i la Díada indefinida.[1]

Aristòtil menciona les "doctrines no escrites" de Plató i discutix en la Metafísica la teoria platònica dels principis.

Les principals fonts antigues que atribuïxen doctrines orals a Plató procedixen de membres de l'Acadèmia, especialment d'Aristòtil, Teofrasto, Aristóxeno i de la tradició posterior de comentaristes aristotèlics i platònics. Segons esta llínea interpretativa, Plató hauria reservat certes tesis de major dificultat per a l'ensenyança oral dins de l'Acadèmia, perque considerava que determinats continguts filosòfics no podien transmetre's adequadament per mig de l'escritura a un públic general.[2][3]

A mitan del XX, un grup d'investigadors alemans va impulsar un ampli programa de reconstrucció sistemàtica d'estes doctrines. Dita corrent va ser coneguda com a Escuela de Tubinga (en alemà: Tübinger Platonschule) per la vinculació d'alguns dels seus principals representants en l'Universitat de Tubinga. Entre les seues figures més influents es troben Hans Joachim Krämer, Konrad Gaiser i Thomas Alexander Szlezák. En Itàlia, Giovanni Reale va estendre esta llínea hermenéutica, per lo que també es parla de la Escuela de Tubinga-Milán.[4][5][6]

Els defensors d'esta interpretació han sostingut que la reconstrucció de les doctrines no escrites produïx un canvi de paradigma en els estudis platònics, puix permetria llegir els diàlecs a la llum d'una ensenyança oral més sistemàtica. Els seus crítics, en canvi, objecten que les proves indirectes són insuficients per a atribuir a Plató un sistema metafísic deliberadament omés en els seus escrits.[7][8]

Terminologia

L'expressió grega ágrapha dógmata significa lliteralment "doctrines no escrites". El seu us més célebre procedix de la Física d'Aristòtil, a on este afirma que Plató havia tractat una determinada noció de modo distint en el Timeu i en les "cridades doctrines no escrites".[9]

D'ahí que Plató diga en el Timeo que la matèria i l'espai són lo mateix, puix lo participable i l'espai són una i mateixa cosa — encara que parle de diferent manera sobre lo «participable» en les cridades Doctrines no escrites, va identificar no obstant el lloc i l'espai. Tots diuen que el lloc és alguna cosa, pero només ell va intentar dir qué és.
Aristòtil, Física, IV, 2, 209b13-17. Traducció de Guillermo R.de Echandia (s'ha reemplaçat 'Ensenyances' per 'Doctrines' per a mantindre l'uniformitat a lo llarc de l'entrada).

En la lliteratura especialisada s'utilisa també l'expressió "doctrines esotèriques". En este context, "esotèric" no significa "amagat" en el sentit modern, sino "intern" o "destinat a els qui estan dins de l'escola". Per contrast, la doctrina presentada en els diàlecs sol cridar-se "exotérica", en la mida en que estava disponible per a un públic llector més ampli.[1][10]

Giovanni Reale va propondre el terme "protologia" per a referir-se a estes doctrines, enteses com una teoria dels principis primers, especialment del Un.[6] Els partidaris de la possibilitat de reconstruir les doctrines no escrites són cridats a voltes "esoteristas"; els seus crítics, per contrast, "antiesoteristas".[11]

 
Fragment papiráceo de la República. Els defensors de les doctrines no escrites no neguen la centralidad dels diàlecs, pero sostenen que estos no agoten l'ensenyança filosòfica de Plató.

Contingut atribuït a les doctrines no escrites

 
l'Universitat de Tubinga, a on es va desenrollar la corrent interpretativa coneguda com a Escola de Tubinga.

Els defensors de la Escola de Tubinga han intentat reconstruir el contingut de les doctrines no escrites a partir de testimonis dispersos. Encara que els detalls són discutits, el núcleu de la reconstrucció consistix en una teoria dels principis destinada a explicar no solament el món sensible, sino també l'àmbit de les Formes. Segons esta interpretació, la teoria de les Idees exposta en els diàlecs no seria l'últim nivell de la metafísica platònica. Les Idees mateixes dependrien de principis superiors, la funció dels quals seria explicar l'unitat, multiplicitat, determinació i indeterminació de tot lo real.[6]

Els dos principis fonamentals i la seua interacció

Els dos principis fonamentals atribuïts a Plató són:

  • el Un, principi d'unitat, determinació, identitat, mida, llímit i orde;
  • la Díada indefinida —també cridada "lo gran i lo menut"—, principi de multiplicitat, indeterminació, excés, defecte, diferència i absència de llímit.

L'interacció entre abdós principis explicaria la génesis ontològica de les Idees, dels números ideals i, en última instància, del món sensible. L'Un actua com a principi determinant; la Díada indefinida proporciona el substrat de indeterminació que és llimitat, ordenat i formalisat per l'U.[5]

La tradició indirecta atribuïx a Plató una arquitectura ontològica més complexa que la simple oposició entre món sensible i Idees. Els testimonis distinguixen entre principis, números ideals, dimensions ideals, Idees, objectes matemàtics i món sensible.[2]

Monisme i dualisme

La postulació de dos principis planteja una qüestió interpretativa central: si la metafísica platònica reconstruïda deu entendre's com dualista o com finalment monista. Si el Metafísica i la doctrinas no escritas de Plató són principis igualment originaris, el sistema seria dualista. Si la Díada depén d'algun modo de l'Un, el sistema tindria una estructura monista.[12]

Krämer i Gaiser varen defendre una reconstrucció en la que la filosofia platònica posseïx aspectes monistas i dualistas.[13][14] Reale va preferir parlar d'una "estructura bipolar" de la realitat, en la que l'Un conserva superioritat jeràrquica sobre la Díada.[6] Atres intérprets, com Heinz Happ, Marie-Dominique Richard i Paul Wilpert, varen accentuar més el caràcter dualista del sistema.[15][16][17]

El Ben i l'Un

Un dels punts més discutits és la relació entre el U i l'Idea del Ben. En la República, Plató afirma que el Ben està "més allà de l'essència" (en grec: epekeina tēs ousias) en dignitat i poder.[18] Els defensors de la llectura esotèrica solen identificar el Be en l'Un, puix abdós ocuparien el lloc del principi suprem.[19]

Rafael Ferber accepta que Plató va tindre doctrines no escrites relatives al Be, pero rebuja l'identificació simple entre el Ben i l'U. Segons la seua llectura, Plató no va escriure la "doctrina no escrita" perque els principis últims no podien convertir-se en un coneiximent plenament proposicional i sistemàtic.[20]Esta posició pot ser llegida com una alternativa moderada entre la reconstrucció sistemàtica forta de Tubinga i el rebuig radical de les doctrines no escrites.[20][3]

Números ideals

La tradició indirecta atribuïx a Plató una teoria dels números ideals. Estos no serien els números matemàtics ordinaris (composts per unitats homogénees i somesos a operacions aritmètiques), sino entitats metafísiques situades entre els principis primers i les demés Idees. Estos sorgirien de l'interacció entre el U i la Díada indefinida. La Forma de la Dualitat, per eixemple, no seria simplement el número 2, sino l'essència mateixa de lo doble, determinada per l'acció de l'Un sobre l'indeterminació de "lo gran i lo menut".[5]

Este aspecte ha segut un dels més discutits de la reconstrucció, perque depén de testimonis aristotèlics problemàtics i de la relació particular que mantenien les matemàtiques, la metafísica i l'ontologia en l'Acadèmia.[21]

Problemes epistemològics

Les doctrines no escrites plantegen també problemes epistemològics. Si el Un és absolutament transcendent, sorgix la pregunta de si pot ser conegut discursivament o solament alcançat per mig d'una forma d'intuïció no proposicional.[12]

L'Escola de Tubinga sol atribuir a Plató un optimisme epistemològic: el filòsof dialèctic podria alcançar coneiximent dels principis, a lo manco baix condicions pedagògiques i morals estrictes.[6] Rafael Ferber, en canvi, sosté que Plató no hauria presentat els principis com saber definitiu, sino com una hipòtesis humana falible.[20] Konrad Gaiser va defendre una posició intermija: les doctrines no escrites formarien un model filosòfic coherent i sistemàtic, pero no una suma de dogmes tancats; més be serien una proposta oberta a l'examen crític i a un desenroll ulterior.[22]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 O'Brien, Carl Séan (2025). Plat's Unwritten Doctrines, Cambridge: Cambridge University Press. doi:10.1017/9781009506212. ISBN 978-1-009-50617-5.
  2. ↑ 2,0 2,1 Arana Marcos, José Ramón (1998). Plató. Doctrines no escrites. Antologia, Bilbao: Servici Editorial de l'Universitat del País Vasc / Euskal Herriko Unibertsitatea. ISBN 84-8373-064-2.
  3. ↑ 3,0 3,1 Román Alcalà, Ramón(1999).«¿Són els ágrapha dógmata les lliçons no escrites de Plató?».Anals del Seminari de Història de la Filosofia.(16): 85-108.
  4. ↑ Krämer, Hans Joachim (1959). Arete bei Platon und Aristoteles. Zoom Wesen und zur Geschichte der platonischen Ontologie, Heidelberg: Carl Winter.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Gaiser, Konrad (1968). Platons ungeschriebene Lehre. Studien zur systematischen und geschichtlichen Begründung der Wissenschaften in der Platonischen Schule, 2.ª ed. edició, Stuttgart: Klett.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Reale, Giovanni (2010). Per una nuova interpretazione vaig donar Platone alla lluïx delle "dottrine senar scritte", 22.ª ed. edició, Milà: Bompiani. ISBN 978-88-452-6549-5.
  7. ↑ Cherniss, Harold (1945). The Riddle of the Early Academy, Berkeley: University of Califòrnia Press.
  8. ↑ Vlastos, Gregory (1981). Platonic Studies, 2.ª ed. edició, Princeton: Princeton University Press.
  9. ↑ Aristòtil. Física.
  10. ↑ Burkert, Walter (1972). Lore and Science in Ancient Pythagoreanism, Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press.
  11. ↑ Tigerstedt, Eugène Napoléon (1977). Interpreting Plat, Estocolm: Almqvist & Wiksell.
  12. ↑ 12,0 12,1 Halfwassen, Jens (2006). Der Aufstieg zoom Einen. Untersuchungen zu Platon und Plotin, 2.ª ed. ampliada edició, Munich i Leipzig: Saur. ISBN 3-598-73055-1.
  13. ↑ Krämer, Hans Joachim (1964). Der Ursprung Der Geistmetaphysik: Untersuchungen Zur Geschichte Dones Platonismus Zwischen Platon und Plotin (en de), Schippers. Consultat el 2026-05-10.
  14. ↑ Gaiser, Konrad (1998). Platons ungeschriebene Lehre: Studien zur systematischen und geschichtlichen Begründung der Wissenschaften in der Platonischen Schule (en de), Klett-Cotta. ISBN 978-3-608-91911-0. Consultat el 2026-05-10.
  15. ↑ Happ, Heinz (1971). Hyle. Studien zoom aristotelischen Materie-Begriff, Berlín: De Gruyter.
  16. ↑ Wilpert, Paul (1949). Zwei aristotelische Frühschriften über die Ideenlehre, Ratisbona: Pustet.
  17. ↑ Richard, Marie-Dominique (1986). L'enseignement oral de Platon: unix nouvelle interprétation du platonisme (en fr), Editions du Cerf. ISBN 978-2-204-02590-4. Consultat el 2026-05-10.
  18. ↑ Plató. República.
  19. ↑ Szlezák, Thomas Alexander (2003). Die Idee dones Guten in Platons Politeia, Sankt Augustin: Acadèmia Verlag.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 Ferber, Rafael (2007). Warum hat Platon die "ungeschriebene Lehre" nicht geschrieben?, 2.ª ed. ampliada edició, Munich: C. H. Beck. ISBN 978-3-406-55824-5.
  21. ↑ Calian, Florian(2013).«One, Two, Three... A Discussion on the Generation of Numbers in Plat's Parmenides».Philobiblon.18(1): 50-65.
  22. ↑ Gaiser, Konrad (2004). Gesammelte Schriften, Sankt Augustin: Acadèmia Verlag. ISBN 3-89665-188-9.

Bibliografia

Fonts antigues i coleccions de testimonis

  • Arana Marcos, José Ramón (1998). Plató. Doctrines no escrites. Antologia, Bilbao: Servici Editorial de l'Universitat del País Vasc / Euskal Herriko Unibertsitatea. ISBN 84-8373-064-2.
  • Gaiser, Konrad (1968). Platons ungeschriebene Lehre. Studien zur systematischen und geschichtlichen Begründung der Wissenschaften in der Platonischen Schule, 2.ª ed. edició, Stuttgart: Klett.
  • Isnardi Parente, Margherita (1997). Testimonia Platonica. Li testimonianze vaig donar Aristotele, Roma: Accademia Nazionale dei Lincei.
  • Richard, Marie-Dominique (2005). L’enseignement oral de Platon. Unix nouvelle interprétation du platonisme, 2.ª ed. revisada edició, Pariu: Els Éditions du Cerf. ISBN 2-204-07999-5.

Estudis generals

  • Brisson, Luc (2004). «Premises, Consequences, and Legacy of an Esotericist Interpretation of Plat», Plat's Letters: The Political Challenges of the Philosophic Life, Oxford: Oxford University Press.
  • Burkert, Walter (1972). Lore and Science in Ancient Pythagoreanism, Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press.
  • Cherniss, Harold (1945). The Riddle of the Early Academy, Berkeley: University of Califòrnia Press.
  • Dillon, John (2003). The Heirs of Plat: A Study of the Old Academy, 347-274 BCE, Oxford: Oxford University Press. ISBN 0-19-823766-9.
  • Erler, Michael (2007). Platon (vol. 2/2), Basilea: Schwabe.
  • Ferber, Rafael (2007). Warum hat Platon die "ungeschriebene Lehre" nicht geschrieben?, 2.ª ed. ampliada edició, Munich: C. H. Beck. ISBN 978-3-406-55824-5.
  • Findlay, John Niemeyer (2013). Plat: The Written and Unwritten Doctrines, Londres: Routledge.
  • Halfwassen, Jens (2006). Der Aufstieg zoom Einen. Untersuchungen zu Platon und Plotin, 2.ª ed. ampliada edició, Munich i Leipzig: Saur. ISBN 3-598-73055-1.
  • Krämer, Hans Joachim (1959). Arete bei Platon und Aristoteles. Zoom Wesen und zur Geschichte der platonischen Ontologie, Heidelberg: Carl Winter.
  • Krämer, Hans Joachim (1990). Plat and the Foundations of Metaphysics: A Work on the Theory of the Principles and Unwritten Doctrines of Plat with a Collection of the Fonamental Documents, Albany: State University of New York Press. ISBN 0-7914-0434-X.
  • O'Brien, Carl Séan (2025). Plat's Unwritten Doctrines, Cambridge: Cambridge University Press. doi:10.1017/9781009506212. ISBN 978-1-009-50617-5.
  • Reale, Giovanni (2010). Per una nuova interpretazione vaig donar Platone alla lluïx delle "dottrine senar scritte", 22.ª ed. edició, Milà: Bompiani. ISBN 978-88-452-6549-5.
  • Román Alcalà, Ramón(1999).«¿Són els ágrapha dógmata les lliçons no escrites de Plató?».Anals del Seminari de Història de la Filosofia.(16): 85-108.
  • Ortega Martínez, Francisco José(1997).«L'interpretació de Plató des de l'Escola de Tubinga».Thémata. Revista de Filosofia.(18): 217-225.
  • Szlezák, Thomas Alexander(2001).«On the Standard Aversion to the Agrapha Dogmata».Graduate Faculty Philosophy Journal.22(2): 147-162.
  • Szlezák, Thomas Alexander (1985). Platon und die Schriftlichkeit der Philosophie, Berlín: De Gruyter. ISBN 3-11-010272-2.
  • Tigerstedt, Eugène Napoléon (1977). Interpreting Plat, Estocolm: Almqvist & Wiksell.
  • Vlastos, Gregory (1981). Platonic Studies, 2.ª ed. edició, Princeton: Princeton University Press.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Doctrines_no_escrites_de_Plató&oldid=1653346»