Cultura de Palestina
La Cultura de Palestina és la cultura del poble palestí, situada a lo llarc de la Palestina Històrica aixina com en l'actual Estat de Palestina. La cultura palestina està influenciada per les diverses cultures i religions que han existit en ella, com la romana, àrap, otomana, etc. Igualment esta ha segut notable en els camps de la música, el vestuari i la cuina, expressant l'identitat palestina a pesar de la separació geogràfica entre els territoris palestins.
Símbols nacionals
editar
L'himne nacional de Palestina, conegut com Biladi, va ser adoptat en 1996. l'arbre nacional de Palestina és l'olivera (Olea europaea) i l'animal nacional és l'àguila esteparia.
Bandera palestina
editar
La bandera de Palestina posseïx a l'esquerra un triàngul roig prolongat per 3 bandes horisontals de la part superior a l'inferior els colors de les bandes són negre, blanc i vert.
- El triàngul roig simbolisa la casa hachemí.
- La banda negra simbolisa el califato abasí de Bagdad (750-1258)
- La banda blanca simbolisa el califato Omeya de Damasc (661-750)
- La banda verda simbolisa el califato Fatimí del Cairo (969-1171)
Estos colors havien segut adoptats per la Gran Tumult Àrap de 1916.
Folclore
editarEl folclore palestí és el cos de la seua cultura expressiva, incloent contes, música, dansa, llegendes, històries orals, proverbis, succeïts, creències populars, costums i que comprén les tradicions (incloent tradicions orals) de la cultura palestina. La renaixença folklórico entre els intelectuals palestins, com Nimr Sirhan, Musa Allush, Salim Mubayyid i la Societat Palestina de Folclore dels anys 70, va emfatisar les raïls preislàmiques (i pre-hebrees), reconstruint l'identitat palestina en un enfocament en les cultures cananeas. Tals esforços semblen haver donat els seus fruts, com s'evidencia en l'organisació de celebracions com el festival canabita Qabatiya i el Festival de Música anual de Yabus pel Ministeri de Cultura palestí.
Trages tradicionals
editar
Els viagers estrangers que viajaven a Palestina a finals de el XIX i començos de el XX comentaven a sovint la rica varietat de trages entre el poble palestí i, en particular, entre les fellaheen o les dònes del poble. Fins a la década de 1940, la majoria de les dònes palestines podien dessifrar la condició econòmica d'una dòna, ya siga casada o fadrina, i la ciutat o àrea d'a on provenien, pel tipo de teles, colors, corts i brodats Vestir-se com a vestit o "thoub" en àrap.
L'èxodo palestí de 1948 va dur a una interrupció en els modos tradicionals de vestimenta i costums, ya que moltes dònes que havien segut desplaçades ya no podien permetre's el temps o els diners per a invertir en complexes penyores brodades. Els nous estils varen començar a aparéixer els anys 60. Per eixemple, el "vestit de sis braços" es diu aixina per les sis bandes amples de brodat que descendixen des de la cintura. Els estils individuals del llogaret es varen perdre i varen ser substituidos per un estil "palestí" identificable. El shawal, un estil popular en Cisjordània i Jordània abans de la Primera Intifada, provablement va evolucionar d'un dels molts proyectes de brodat de benestar en els campaments de refugiats. Era una moda més curta i estreta, en un tall occidental.
Danses
editar
Dabke (àrap: دبكة també deletreado Dabka, Dubki, Dabkeh, Dabkaat plural), és una dansa popular àrap nativa als països de l'alce. És popular en la cultura palestina, i moltes companyies toquen la dansa en tot lo món. El Dabke està marcat per bot sincronisat, estampat, i moviment, similar al ball.
Històries tradicionals
editarLa narració tradicional entre els palestins està precedida per una invitació als oyents a donar bendicions a Deu i al Profeta Mahoma o la Verge María segons el cas, i inclou l'obertura tradicional: "Va haver, en l'antiguetat del temps ..." Els elements fórmicos de les històries compartixen molt en comuna en el món àrap més ampli, encara que l'esquema rimado és distint. Hi ha un elenc de personages sobrenaturals: Jinss i Djinns que poden creuar les Sèt Mars en un instant, jagants i ghouls en ulls de brases i dents de bronze.
Música
editar- Artícul principal → Música de Palestina.
Les cançons palestines tradicionals no tenen cap lletra determinada sino més be un ritme del conjunt a ells, permetent poemes lírics populars improvisats de la poesia. Una forma d'este estil de vora folk és Ataaba; Consistix en 4 versos, seguint una forma i un metro específics. La característica distintiva de ataaba és que els tres primers versículs terminen en la mateixa paraula que significa tres coses diferents, i el quart versícul servix com a conclusió. El Ataaba continua realisant-se en bodes i festivals en localitats àraps en Israel, Cisjordània i Franja de Gaza.
Atres estils de cançons palestines tradicionals inclouen zajal, Bein Al-dawai, Al-Rozana, Zarif -Al-Toul, Al-Maijana, Sahja / Saamir i Zaghareed.
Durant tres décades, la Companyia Nacional Palestina de Música i Dansa (El Funoun) i Mohsen Subhi han reinterpretat i reorganisat les cançons tradicionals de la boda, com Mish'al (1986), Marj Ibn 'Amer (1989) i Zaghareed (1997).
Vore també
editar
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cultura de Palestina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.