La catàstrofe de Courrières és el pijor accident miner registrat en Europa, que va provocar la mort d'1.099 miners (incloent molts chiquets) en el nort de França, el 10 de març de 1906. Segons pareix només superat per la tragèdia ocorreguda en China, en la mina de carbó Benxihu, ocorreguda el 26 d'abril de 1942, en la que varen morir 1.549 miners.

Image i titular de: Li petit Journal (26 de març de 1906).

Va ser una explosió causada per l'ignició de pols de carbó la causa del qual no va ser coneguda, i que va devastar totalment la mina. Courrières era el nom de la companyia que explotava la mina, la denominació completa de la qual era Compagnie dones mines de houille de Courrières (Companyia de mines d'hulla de Courrières) -fundada en 1852- localisada entre els pobles de Méricourt (404 morts), Sallaumines (304 morts), Billy-Montigny (114 morts) i Noyelles-sous-Lens (102 morts), prop de 2 quilómetros a l'est de Lens, en el departament de Pas de Calais, i a uns 220 km de París.

Els pous de la companyia dataven de l'época del segon imperi, i tenien importants túnels de hulla; el treball d'extracció s'efectuava a una profunditat d'entre 326 i 340 metros.

Una gran explosió -extremadament violenta- es va escoltar a les 6:34 del matí del dissabte 10 de març de 1906. Una gàbia de l'elevador subterràneu del túnel 3 va eixir proyectada pels aires, danyant les obres de bocamina; finestres i sostres varen ser derribats en superfície. Una gàbia del túnel 4 va ser extreta contenint només morts i víctimes inconscients.

Contràriament a lo que sempre s'ha pensat, l'incendi que es va desnugar els dies precedents no seria la causa directa que va contribuir a degradar les condicions de treball al fondo (gasos tòxics) i varen aumentar la mortalitat; en efecte, s'havia descobert fòc en un dels túnels de Méricourt. Els ingeniers i caps varen decidir edificar barreres per a sofocar-ho. Pierre Simon, un delegat miner, va solicitar que ningú descendira fins que el fòc s'haguera extinguit, pero la seua advertència no es va tindre en conte.

Informe de víctimes i polèmica sobre l'auxili

L'accident va donar una sifra oficial d'1.099 víctimes, dels prop d'1.800 miners que es trobaven ahí aquell dia, pero el número real va ser provablement superior en raó de la presència de treballadors "irregulars", els decesos del qual no varen ser imputats a este accident. Ademés, la major part dels obrers varen morir asfixiats o cremats per les raches ardents de gas tòxic. Solament 576 miners varen conseguir escapar de la catàstrofe. A l'informe deu afegir-se encara la mort d'a lo manco 16 rescatistas que varen intervindre baix precàries condicions d'higiene i seguritat.

La polèmica va voler que el gran número de víctimes es deguera en gran part a l'enrossinament de la companyia minera, que va continuar les llabors d'explotació encara que al fondo un incendi no havia segut apagat encara, i a que els fums i gas tòxic encara ocupaven les galeries. Tal volta el número de morts hauria segut menor si les busques no s'hagueren detingut al tercer dia d'ocorregut l'incident i si una part de la mina no haguera segut tapiada en un mur, per a sofocar l'incendi i preservar el jaciment. La gestió de la crisis per part de la companyia va ser particularment sofrida pels miners i per les seues famílies. La companyia va ser acusada d'haver ignorat la seguritat dels miners, a costa de protegir l'infraestructura, en particular en prendre la decisió de amurallar les galeries i d'invertir el fluix de ventilació d'aire per a extraure el fum i sofocar l'incendi en lloc d'ajudar facilitant el treball dels rescatistas enviant-los aire fresc. Ademés, els tres primers dies, els cossos extrets de la mina no varen ser presentats a les seues famílies per a ser identificats. Quan va ser possible no es va obrir més que un sol dia: les famílies devien aixina passar un dia davant dels mil cossos per a identificar al seu familiar. Cap responsable de la mina, ni funcionari algun, va donar informació als familiars.

Supervivents

El 30 de març, vint dies despuix de l'explosió, tretze "rescapés"(supervivents), varen conseguir per mijos propis eixir a la superfície, despuix d'haver vagat quilómetros, dins de l'obscuritat total, menjant lo que trobaven -menjar dels miners- i sacrificant a un cavall. Un catorzé supervivent va ser trobat el 4 d'abril, gràcies a l'ajuda d'un equip de socorristes portuguesos que es varen oferir espontàneament per a ajudar i portaven els aparats respiradores que feyen falta a les companyies mineres locals. Cal subrallar que quan els rescatadores alemans varen aplegar, les busques ya havien segut abandonades, ademés de que varen ser rebuts en hostilitat per la crisis franc-alemana en Marroc.

«L'últim supervivent dels 14 "rescapés" es dia Honoré Couplet i va fallir en 1977, a l'edat de 91 anys. D'entre els supervivents, dos d'ells varen continuar treballant en la mina per espai de 42 i 45 anys, ya que era el seu únic modo de subsistència».


Referències