El Bombardeig d'Alger del 27 d'agost de 1816 va ser un intent per part del Regne Unit per acabar en la pràctica de l'esclavitut del Dey d'Alger. Una flota anglo-neerlandesa al mando de l'Almirant Lord Exmouth va bombardejar els barcos i defenses portuàries d'Alger.

Bombardeig d'Alger (1816)
Edward Pellew, Lord Exmouth

Encara que va haver una contínua campanya per part de vàries marines europees i americanes per a suprimir la pirateria en contra dels europeus per part dels estats berberiscos norteafricà, l'objectiu específic d'esta expedició va ser el de lliberar esclaus cristians i posar fi a la pràctica d'esclavisació d'europeus. En este aspecte, el bombardeig va ser parcialment efectiu, ya que el Dey d'Alger va acordar lliberar 3000 esclaus i va firmar un tractat en contra de la esclavisació d'europeus. No obstant, la cessació de la pràctica de l'esclavitut no duraria molt temps.

Antecedents

Despuix del fi de les Guerres Napoleòniques en 1815, la Marina Real Britànica ya no necessitava als estats berberiscos com a font de suministrament per a Gibraltar i la seua flota en el Mar Mediterrànea. Açò va permetre al Regne Unit eixercir una considerable pressió política sobre els estats berberiscos per a que cessaren les seues accions de pirateria i esclavisació de cristians europeus.

A principis de 1816, Lord Exmouth va portar a terme una missió diplomàtica, respalada per un chicotet esquadró de navío de llínea a Tunis, Trípoli i Alger per a convéncer als deys de que abandonaren la pràctica i lliberaren als esclaus cristians. Els deys de Tunis i Trípoli varen estar d'acort sense cap resistència, pero el dey d'Alger es va mostrar més recalcitrante i les negociacions varen ser tumultuosas. Exmouth creïa que havia conseguit negociar un tractat per a posar fi a la esclavisació de cristians i va retornar a Anglaterra. No obstant, per órdens confoses, tropes d'Alger varen massacrar 200 peixcadors cors, sicilianos i sardos, que estaven baix protecció britànica, just en acabant de que el tractat anara firmat. Açò va causar ira en el Regne Unit i Europa, i les negociacions d'Exmouth varen ser vistes com un fracàs.[1]

Com a resultat d'açò, Exmouth va ser ordenat fer-se a la mar novament per a terminar el treball i castigar als algerins. Va reunir un esquadró de cinc navío de llínea, un buc de quart grau de 50 canons (el HMS Leander), quatre fragates (HMS Severn, Glasgow, Granicus i Hebrus) i cinc bombarders (HMS Belzebub, Fury, Hecla i Infernal). El buc insígnia era el HMS Queen Charlotte de 100 canons i el contraalmirante David Milne era el seu segon al mando a bordo del HMS Impregnable de 98 canons. Este esquadró era considerat per molts com a insuficient, pero Exmouth ya havia observat lliurement les defenses d'Alger: estava molt familiarizado en la ciutat, i era molt conscient de la debilitat en el camp de fòc de les bateries defensives. Considerava que més navío grans hagueren interferit els uns en els atres sense ser capaços de poder causar molt dany. Ademés de la flota principal, hi havia quatre balandros (HMS Heron, Mutine, Cordelia i Britomart), huit pots de barcos armats en eixides Congreve, i alguns transports per a traslladar als esclaus rescatats.

Quan els britànics varen aplegar a Gibraltar, un esquadró de cinc fragates neerlandeses (Melampus, Frederica, Dageraad, Diana i Amstel) i una corbeta –liderades pel contraalmirante Theodorus Frederik van Capellen– va oferir unir-se a l'expedició. Exmouth va decidir assignar-els la missió de cobrir a la força principal de les bateries algerines en els flancs, ya que no hi havia suficient espai en el moll per a les fragates holandeses.[2]

Planificació de l'atac

 
Dibuixe que mostra les posicions de la flota durant el bombardeig.
 
El consell de guerra brode del HMS Queen Charlotte, 1818, Nicolaas Bauer

El dia abans de l'atac, la fragata Prometheus i el seu capità Dashwood va tractar de rescatar en secret al cònsul britànic, la seua esposa i fill. Alguns membres del grup de rescat varen ser descoberts i arrestats. L'atac va ser descrit pel cònsul nortamericà.

El pla d'atac consistia que els barcos més grans s'acostaren en formació de columna. Devien dirigir-se a la zona en a on la majoria dels canons algerins no pogueren apuntar. Després, devien ancorar i bombardejar les bateries i fortificacions en el moll per a destruir les defenses. Al mateix temps, el HMS Leander, de 50 canons, devia ancorar en la bocana del port i bombardejar els barcos dins del moll. Per a protegir al Leander de la bateria costera, dos fragates –HMS Severn i HMS Glasgow– devien navegar cap a la costa i bombardejar la bateria.[3]

Referències

  1. ↑ Northcote Parkinson (1977), p. 160
  2. ↑ Otridge et al., p. 233
  3. ↑ Northcote Parkinson (1977), p. 162-164

Bibliografia

  • Britannia Rules: The Classic Age of Naval History 1793-1815, C. Northcote Parkinson (1977) Weidenfeld and Nicolson.
  • The Life of Admiral Viscount Exmouth, by William Osler, 1841
  • Edward Pellew, Viscount Exmouth, by C. Northcote Parkinson, 1934
  • Mariner's Mirror (1941)
  • Otridge, J. et al. (1817), "Dispatches from Admiral Lord Exmouth, G. C. B., addressed to John Wilson Croker, Esq," in:The Annual Register, Or, A View of the History, Politics, and Literature for the Year 1816, pp. 230–240; and "Dutch official account of the battle", ibid., pp. 240–243