Ramón Menéndez Pidal
| Ramón Menéndez Pidal | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Filòlec i historiador. | ||
| Naiximent: | 13 de març de 1869 | ||
| Lloc de naiximent: | La Corunya, Galícia, Espanya | ||
| Defunció: | 14 de novembre de 1968 | ||
| Lloc de defunció: | Madrit, Espanya | ||
Ramón Menéndez Pidal (La Corunya, 13 de març de 1869 - † Madrit, 14 de novembre de 1968) fon un filòlec i historiador espanyol.
Biografia[editar | editar còdic]
Verdader iniciador de la filologia hispànica, creà una important escola d'investigadors i crítics. Fon discípul de Menéndez Pelayo en l'Universitat de Madrit, a on es va doctorar en 1893. Membre de la Real Acadèmia (RAE) des de 1902, va presidir esta institució a partir de l'any 1925.
A través del Centre d'Estudis Històrics (fundat en l'any 1910) i de la Revista de Filologia Espanyola (1914) va propiciar el sorgiment d'una nova generació d'investigadors com Américo Castro, Dámaso Alonso o García Solalinde. Durant la Guerra Civil es va refugiar en Cuba i en els Estats Units.
Menéndez Pidal incorporà als estudis llingüístics i lliteraris del seu país els métodos comparatistes i historicistes europeus, en lo que va assentar les bases de la moderna filologia hispànica i es va convertir en un dels més prestigiosos romanistes de l'época. En La llegenda dels infants de Lara (1896) inicià els seus treballs sobre èpica espanyola primitiva, llabor continuada en una série d'ensajos sobre el Poema del Cid, cuidadosament editat per ell entre 1908 i 1911, i en obres com L'epopeya castellana a través de la lliteratura espanyola (1910) i La Chanson de Roland i el neotradicionalismo (1959). El seu apreci per la figura de Rodrigo Díaz de Vivar, en consonància en els autors de la Generació del 98, el va portar a escriure L'Espanya del Cid (1929), en la que va manifestar la seua dimensió d'historiador.
Obra[editar | editar còdic]
- La leyenda de los siete infantes de Lara (1896)
- Catálogo de las Crónicas Generales de España (1898)
- Antología de prosistas castellanos (1898)
- Notas para el romancero del Conde Fernán González (1899)
- Poema de Yuçuf (1902)
- Manual elemental de gramática histórica española (1904)
- El dialecto leonés (1906)
- Primera Crónica General (1906)
- La epopeya castellana a través de la literatura española (1910)
- Cantar del mío Cid: texto, gramática y vocabulario (1908–1912)
- Orígenes del español (1926)
- Flor nueva de romances viejos (1928)
- La España del Cid (1929)
- La idea imperial de Carlos V (1938)
- El idioma español en sus primeros tiempos (1942), d'esta publicació s'han fet vàries edicions.
- La lengua de Cristóbal Colón (1942)
- La lengua de Cristóbal Colón y otros ensayos (1942)
- Historia y epopeya de los orígenes de Castilla (1942)
- Historia del Cid (1942)
- Toponimia ibero-vasca en la Celtiberia (1950)
- Reliquias de la poesía épica española (1952)
- Toponimia prerrománica hispana (1952–1953)
- Romancero hispánico (1953)
- Toponimia prerrománica hispana (1953)
- Castilla, la tradición, el idioma (1955)
- Poesía juglaresca y juglares (última redacció de 1957)
- En torno a la lengua vasca (1962)
- El Padre Las Casas: su verdadera personalidad (1963)
- Crestomatía del español medieval (1965–1966)
- Historia de España (iniciada en 1935 i completada en 2004)
Cites[editar | editar còdic]
- Manual elemental de gramática histórica española (Madrid, 1904), per Ramón Menéndez Pidal:
- Ramón Menéndez Pidal, conta que Mío Cid (Rodrigo Díaz de Vivar), al conquistar la ciutat de Valéncia, en l'any 1090, encarregà la vigilància i defensa de la ciutat als mossàraps que hi havien dins:
- El idioma español en sus primeros tiempos (Madrid, 1942), per Ramón Menéndez Pidal:
- Com diu la filòloga Mª Teresa Puerto en el seu artícul titulat: Llengua valenciana vs. dialecte barceloní (Las Provincias, dijous, 16 de novembre de 2006), la llengua valenciana complix totes les condicions per a ser una llengua:
2. la seua trayectòria d'acort en els principis i lleis d'evolució de la llengua.
3. l'autoritat indiscutible d'uns Clàssics que l'han desenrollat i consagrat al llarc d'un Sigle d'Or Lliterari.
La Llengua Valenciana té eixos tres elements indispensables junt ad atres, també, d'essencial calibre:
1. posseïx des del sigle XV d'una koiné o substrat llingüístic en plena autonomia fonètica, lèxica, morfosintàctica, fonètica i semàntica;
2. posseïx gramàtiques que la estructuren com a llengua (Gramàtica d'Andreu Sempere. Alcoy 1546).
3. posseïx diccionaris (Liber Elegantiarum... ”el més antic lèxic d'una llengua romanç” del valencià Joan Esteve. 1472).
4. posseïx una Bíblia traduïda del llatí (Bíblia de Frai Bonifaci Ferrer. 1478).
5. posseïx un Kempis, traduït del llatí per Miquel Perez (1482).
6. i..., sobretot, posseïx el primer Sigle d'Or Lliterari d'una llengua neollatina europea durant el qual centenars d'autors van proclamar en el pròlec o en el colofó de les seues obres el seu “estic escrivint en nostra vulgada llengua materna valenciana”.Vore també[editar | editar còdic]
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ramón Menéndez Pidal.- Menéndez Pidal - Biografías y Vidas
- Ramón Menéndez Pidal - Real Academia Española