Diferència entre les revisions de "Proyecte:Proves"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
m (Canviat nivell de protecció per a "Uiquipèdia:Proves" [edit=autoconfirmed:move=sysop])
(Biografía d´En Josep Marín i Morell, centrada en la seua activitat valencianista.)
Llínea 4: Llínea 4:
  
  
== Les proves en esta secció ==
+
Josep Marín i Morell naixqué en el centre històric de la ciutat de Valencia en 1932. Fill de republicà valencianiste, fon autodidacta fent-se a sí mateixa des de la seua joventut en la dura postguerra. Representant de Farmàcia, recalà en Elig a on (se) casà en Marita Ferrer.
*
+
Quan les  senyes d´identitat autonòmiques perillaven, Marín creà en Elig en 1976 el “'''Grup Cultural Ilicità Regne de Valencia'''” ('''GCI''') per a la defensa i la promoció de tot lo autòcton. Fon triat membre de la preautonòmica “'''Taula del pre Consell'''” i de la “'''Coordinadora d´Entitats Culturals Valencianistes'''” de la que aplegà a ser president. Instaurà en Elig els primers cursos de valencià del GCI per “'''Lo Rat Penat'''” per a Mestres i funcionaris des de 1978 a 1982 en la seu social del carrer Daoíz.
*
 
*
 
*
 
 
 
 
 
  
 +
Ingressa en “'''Unió Regionalista Valenciana'''” ('''URV'''), s´associa al “'''Grup d´Acció Valencianista'''"('''GAV''') i al “'''Patronat Històric Artístic Cultural d´Elig'''” ('''PHACE''') i funda “'''Unió Valenciana'''” ('''UV''') en Elig seent el seu cartell i candidat electoral, i quasi ix concejal en 1982. Defén la Real Senyera arduament en la “Batalla de Valencia” participant en manifestacions en pro de l´identitat autóctona, corrent perill sa integritat física, rebent amenaces i anònims de mort, encara que mai s´acovardí: sempre se mostrà valent, gosat i <echao pa adelante>.
 +
Firma l´adhesió a les “Normes d´El Puig” per al valencià i defén una ponència en el “'''I Congrés de la Llengua Valenciana'''” en 1985 a on presenta el diccionai de la RACV junt al poeta Xavier Casp en Elig. Ateny que la cuatribarrà catalana siga reemplaçà del balcó de l´Ajuntament per la Real Senyera Valenciana. És triat directiu de l´Escuadra Romanos a on representa a César en la desfilà de Pobladors d´Elig. Escriu opinió en la prensa ilicitana ("Canfali", "Baix Vinalopó", "Elche", "Perfil de la Dama É”) en torn al valencianisme i l´ilicitanisme baix el seudònim “Duende de las Casetas”.
  
 +
En 1980 creà els prestigiosos galardons al valencianisme i ilicitanisme “'''Palmes Dorades'''” (que ell nomenà “Nobel de la Valencianía”) convertint Elig en la capital de la valencianitat al dur ací a les més importants personalitats valencianes i que hui continuen seent els decans i els més ilustres de l´àmbit valencianista. Descobrí a l´autoctoniste i localiste poeta ilicità Tonico Sansano, a qui concedí la “Palma Dorada”, propiciant després la modernisació del GCI i dels galardons junt a la nova jove directiva que hui presidixc, apostant pel canvi actualisador de l´entitat al recolzar que ésta se rebatejara en el nom de “Tonico Sansano”.
  
 +
Després de la debacle d´UV s´afilià a “'''Coalició Valenciana'''”, la qual, acabà abandonant decepcionat. Rebé la “'''Palma d´Or'''” i la “'''Presidencia Honorífica'''” del GCI. Aficionat del “Elche C.F.” i fan del “Valencia CF”, fundà la “Penya Valencianista Ilicitana ¡Ché, qué a gust!" baix auspici del GCI, última activitat abans d´enfermar i retirar-se.
  
 +
Encara que “capitalino”, mai fon centraliste. Sumà en sí mateixa abdós identitats (Elig i Valencia i viceversa) i sentiments: lo valencià i lo ilicità al mateix temps en harmonia i equilibri. Jovial i alegre, encara que sanguíneu i passional, sempre se sentí jove. Apostà per la joventut i se rodejà de jovens com yo en quins confià. Eternament li agrairé que confiara en mi com a successor en el GCI. En el recort quedaran sos vigorosos discursos, sos dits en “V” de victoria per tot puesto, ses mans flamejant “senyeres al vent”, sos bots celebrant els gols dels seus amats Valencia CF i Elig C.F.; i aquell “colpet” que donaba en sa mà damunt de la taula en tertúlies i reunions.
 +
Ell, que tant homenajà a atres, se mereix ara que se´l homenajee. Pront ho farem. Queda puix, Josep Marín i Morell en nostres cors i en la memòria histórica recent d´Elig i del Regne de Valencia. Per sempre. In memoriam.
  
 +
Artícul autorisat d´EN JOSEP ESTEVE RICO SOGORB, traduït a la llengua valenciana.
 +
[http://www.diarioinformacion.com/opinion/2012/10/26/in-memoriam-josep-marin-morell/1308717.html FONT].
  
  

Revisió de 12:49 30 oct 2012

  • En esta pàgina podràs fer les proves que vullgues, des de còdics wiki fins a qualsevol tipo de redacció.
  • Recorda borrar els canvis després de provar-los.


Josep Marín i Morell naixqué en el centre històric de la ciutat de Valencia en 1932. Fill de republicà valencianiste, fon autodidacta fent-se a sí mateixa des de la seua joventut en la dura postguerra. Representant de Farmàcia, recalà en Elig a on (se) casà en Marita Ferrer. Quan les senyes d´identitat autonòmiques perillaven, Marín creà en Elig en 1976 el “Grup Cultural Ilicità Regne de Valencia” (GCI) per a la defensa i la promoció de tot lo autòcton. Fon triat membre de la preautonòmica “Taula del pre Consell” i de la “Coordinadora d´Entitats Culturals Valencianistes” de la que aplegà a ser president. Instaurà en Elig els primers cursos de valencià del GCI per “Lo Rat Penat” per a Mestres i funcionaris des de 1978 a 1982 en la seu social del carrer Daoíz.

Ingressa en “Unió Regionalista Valenciana” (URV), s´associa al “Grup d´Acció Valencianista"(GAV) i al “Patronat Històric Artístic Cultural d´Elig” (PHACE) i funda “Unió Valenciana” (UV) en Elig seent el seu cartell i candidat electoral, i quasi ix concejal en 1982. Defén la Real Senyera arduament en la “Batalla de Valencia” participant en manifestacions en pro de l´identitat autóctona, corrent perill sa integritat física, rebent amenaces i anònims de mort, encara que mai s´acovardí: sempre se mostrà valent, gosat i <echao pa adelante>. Firma l´adhesió a les “Normes d´El Puig” per al valencià i defén una ponència en el “I Congrés de la Llengua Valenciana” en 1985 a on presenta el diccionai de la RACV junt al poeta Xavier Casp en Elig. Ateny que la cuatribarrà catalana siga reemplaçà del balcó de l´Ajuntament per la Real Senyera Valenciana. És triat directiu de l´Escuadra Romanos a on representa a César en la desfilà de Pobladors d´Elig. Escriu opinió en la prensa ilicitana ("Canfali", "Baix Vinalopó", "Elche", "Perfil de la Dama É”) en torn al valencianisme i l´ilicitanisme baix el seudònim “Duende de las Casetas”.

En 1980 creà els prestigiosos galardons al valencianisme i ilicitanisme “Palmes Dorades” (que ell nomenà “Nobel de la Valencianía”) convertint Elig en la capital de la valencianitat al dur ací a les més importants personalitats valencianes i que hui continuen seent els decans i els més ilustres de l´àmbit valencianista. Descobrí a l´autoctoniste i localiste poeta ilicità Tonico Sansano, a qui concedí la “Palma Dorada”, propiciant després la modernisació del GCI i dels galardons junt a la nova jove directiva que hui presidixc, apostant pel canvi actualisador de l´entitat al recolzar que ésta se rebatejara en el nom de “Tonico Sansano”.

Després de la debacle d´UV s´afilià a “Coalició Valenciana”, la qual, acabà abandonant decepcionat. Rebé la “Palma d´Or” i la “Presidencia Honorífica” del GCI. Aficionat del “Elche C.F.” i fan del “Valencia CF”, fundà la “Penya Valencianista Ilicitana ¡Ché, qué a gust!" baix auspici del GCI, última activitat abans d´enfermar i retirar-se.

Encara que “capitalino”, mai fon centraliste. Sumà en sí mateixa abdós identitats (Elig i Valencia i viceversa) i sentiments: lo valencià i lo ilicità al mateix temps en harmonia i equilibri. Jovial i alegre, encara que sanguíneu i passional, sempre se sentí jove. Apostà per la joventut i se rodejà de jovens com yo en quins confià. Eternament li agrairé que confiara en mi com a successor en el GCI. En el recort quedaran sos vigorosos discursos, sos dits en “V” de victoria per tot puesto, ses mans flamejant “senyeres al vent”, sos bots celebrant els gols dels seus amats Valencia CF i Elig C.F.; i aquell “colpet” que donaba en sa mà damunt de la taula en tertúlies i reunions. Ell, que tant homenajà a atres, se mereix ara que se´l homenajee. Pront ho farem. Queda puix, Josep Marín i Morell en nostres cors i en la memòria histórica recent d´Elig i del Regne de Valencia. Per sempre. In memoriam.

Artícul autorisat d´EN JOSEP ESTEVE RICO SOGORB, traduït a la llengua valenciana. FONT.