Penó de la Conquista

Penó de la conquista, Ajuntament de Valéncia

El Penó de la Conquista o Penó de la Conquesta és una bandera de llenç que es conserva en una vitrina en l'Archiu Històric Municipal de Valéncia.

Tradició

La tradició diu que el Penó de la Conquista és la mateixa bandera que els musulmans valencians hissaren en la Torre d'Ali Bufat en l'any 1238, per a simbolisar la rendició de la ciutat de Valéncia davant Jaume I. En efecte, el propi monarca, en el seu Llibre dels Fets, ho relata de la següent manera:

E quant vench altre dia, a hora de vespres, enviam a dir al Rey [Zahén, rei de Valéncia] e a rais Abhalmalet, per tal que sabessen los christians que nostra era Valéntia, e que nengun mal no·ls faessen, que metessen nostra senyera en aquella torre que ara és del Temple; e ells dixeren que·ls playa. E Nós fom en la rambla, entre'l Reyal e la torre, e quant vim nostra senyera sus en la torre descavalcam e dreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls besant la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta

No cal dir que esta costum era habitual i natural si es tractava de la conquista de ciutats, i es tornà a repetir, per eixemple, en la conquista de la ciutat de Múrcia pel mateix Jaume I:

E, quant vench al quart dia, aguisam •L• cavallers, ab lurs cavals armats e ab •CXX• balesters de Tortosa; e nós esperam-los costa l’aygua de Segura, prop l’alcàcer, esperan quant vendrian e quant metrien nostra senyera sus, e tenrien les torres los nostres. E tardaven molt los nostres de pujar sus, e nós pregàvem sancta Maria de ço que nós desijàvem, que ella fos aquí ahorada e creüda, que u acabàssem, e que ella que•n pregàs lo seu car Fiyl. E havíem gran dupte que no•ls presessen, pus que tant tardaven. E, quan nós haguem estat •I• gran peça, nós vim la nostra senyera lassús en l’alcàcer e les torres guarnides ben e gent d’òmens e de balesters nostres. E davalam en terra de nostre caval, e grahim a nostre Senyor Déu la mercé que ell nos havia feyta, e ficam los jonols, ploram e besam la terra. E tornam-nos-en a nostra albergada

Composició

La bandera està formada per tres bandes de tela blanca (engroguida pel pas del temps), cosides en vertical. Les dos costures són perfectament perceptibles si es contempla la bandera de prop.

La tela central coincidix en les dos franges roges i la blanca-groga del centre, i en la seua part inferior se prolonga respecte de les teles dels costats uns quants centímetros en recte. Les dos teles laterals, que abarquen el restant de barres, estan retallades irregularment i esgarrades en la seua part baixa, conformant en conjunt un extrem inferior aproximadament bocellat.

Les quatre barres roges estan simplement pintades sobre la tela de llenç, per a donar-li un aspecte de senyal real d'Aragó. Presenta també en la seua part alta una inscripció en castellà Año 1238 a la qual s'atribuïx un orige modern.

Mides

El Marqués de Cruïlles, en la seua Guía urbana de Valencia antigua y moderna (1876) dona unes mides del Penó de 2,27 cm d'ample i 2,40 cm de llargària, lo que la fa un poc més curta i un poc més ampla que la Real Senyera, que es conserva en una atra vitrina, just davant del Penó.

Història

Este Penó ha segut objecte de valoracions certament desiguals a lo llarc de la seua història. Com és sabut, en l'actualitat, és objecte de veneració patriòtica i casi sagrada per cert sector valencià de tendència catalanista. Sector que simultàneament sol negar qualsevol llegitimitat històrica i simbòlica a la Real Senyera coronada, bandera oficial de la Comunitat Autònoma Valenciana des de 1982.

La sacralisació del Penó arriba, en estos rogles d'opinió, fins al punt de representar-lo gràficament de forma exacta, en els seus retalls irregulars de la seua part inferior (pero sense l'inscripció en castellà de la part superior).

Alguns investigadors pertanyents ad esta corrent d'opinió com ara Pere Maria Orts o Pau Viciano afirmen també insistentment i prou erròneament que l'actual Real Senyera, que acaba en forma bipartida, tenia també originàriament forma bocellada com el Penó en el provable objectiu de donar-li al Penó de la Conquista una miqueta més de llegitimitat històrica i de llevar-li-la de pas a la Senyera, clar.

L'història del Penó, efectivament, és bonica, pero té un problema important: no hi ha cap constància escrita que parle de l'existència del Penó de la Conquista d'abans del sigle XVI, és dir, trescents anys despuix de la seua teòrica confecció.

Esta primera alusió la fa, de forma certament novelesca, Pere Antoni Beuter en el seu Libro segundo de la crónica de España, publicat en l'any 1551:

Hazia un ventezico, que descogia la bandera haziendola jugar en el ayre, de suerte que las barras de Aragón se devisaron clarissimamente de la tienda que estava más lexos en el Real, por lo qual se hizo una gran señal y sentimiento de alegria y plazer. Esta bandera estuvo alli donde se puso muchos dias que no se quito. Y despues haviendo el Rey edificado la Yglesia do el cuerpo de S. Vicente martyr estuviera escondido y sepultado que estava fuera de los muros de la ciudad, la mandó colgar en la boveda de encima el altar mayor do estuvo casi trescientos años

El problema és que res se diu en el Llibre dels Fets, ni en cap atre lloc, abans de la descripció de Beuter en el sigle XVI, sobre eixa suposta orde del Rei En Jaume de fer-lo penjar de la bòveda de Sant Vicent de la Roqueta. Tampoc és menester dir que en cap de les processons del 9 d'octubre que es celebraven des de l'any 1338, ni en les festes dels successius Centenaris de la conquista, ni en cap acte civil o religiós de la ciutat, se menciona l'existència del Penó de la Conquista, ni la seua presència en l'iglésia de Sant Vicent de la Roqueta. L'únic objecte de veneració en totes elles, en totes les époques, que es trau sense inclinar-se des de la finestra de la Casa de la Ciutat, i és escoltat per totes les institucions de la Ciutat i Regne, tal com se fa hui en dia, és, casualment, la famosa Real Senyera de Lo Rat Penat.

S'ha de dir que, per estos i per atres assunts, Beuter s'ha guanyat una reputació d'historiador fantasiós. Fon ell, precisament, el primer en parlar del supost orige de les quatre barres en els famosos dits banyats en sanc del comte barceloní Guifré el Pilós (més conegut en castellà com a Wifredo el Velloso) durant sigle IX. Est orige llegendari feu furor entre certs historiadors catalans i no pocs de valencians, i encara en el present trobarem fàcilment gent que crega esta llegenda com a paraula revelada.

No cal dir que no hi ha cap font històrica que l'acredite, pero la llegenda i el debat posterior sobre si l'orige inicial de les barres és català o aragonés, ha fet omplir també de forma apassionada moltes pàgines. Sense anar més llunt, la pàgina oficial de les Corts Aragoneses, en l'apartat de Símbols d'Aragó, tracta el tema de forma molt clara i contundent. Despuix de l'alusió de Beuter, no es troba cap atra menció del Penó de la Conquista fins a l'any 1640. Marc Antoni Ortí, en la descripció de les festes del Quart Centenari de la conquista, se referix al Penó com a:

... poco después de la conquista dexó [Jaume I] colgado en la boveda de la Iglesia de S. Vicente Martir donde aun hoy permanece, y consta que es el mismo. Porque el Dotor Pedro Antonio Beuter, predicando en la santa Iglesia de Valencia, quando se celebraron las fiestas del Siglo tercero, en el año 1538 hablando en este estandarte, dixo, que entonces avia trescientos años que estava colgado en la boveda de la Iglesia de S. Vicente Martir. Y a los ultimos de Agosto del año 1638, Dionisio Dassio Racional de Valencia le mandó descolgar, y averiguo por su antigüedad y hechura, que era el mismo, de quien el Dotor Beuter avia tratado en su sermon

És dir, Ortí crea que el Penó és el mateix que el de Jaume I simplement perque ho digué Beuter en l'any 1538 i també perque el Racional averiguó por antigüedad y hechura que era el mismo... Autèntic método científic... Per desgràcia el voluntarisme i la credulitat romàntica d'alguns estudiosos en este sentit (Pere Maria Orts o Pau Viciano) no els tinguen igualment desenrollats quan de la Real Senyera coronada es tracta... per molt que d'esta darrera bandera es conserven inclús les factures de la seua elaboració.

Son net Josep Vicent Ortí, en la descripció de les festes del centenari de l'any 1738 (en que es tragué, com a excepció, la Senyera de l'arca en la qual l'havien tancada despuix de la Guerra de Successió, com a símbol perillós de les llibertats perdudes (les noves autoritats borbòniques), no fa més que repetir les referències de son yayo, sense afegir res més.

De les diverses descripcions de les banderes presents en la Casa de la Ciutat en el sigle XIX, se sap que el Penó de la Conquista ya es trobava entre d'elles. És el Marqués de Cruïlles qui donà l'explicació ad este fet, en la seua Guía de l'any 1876. Despuix de repetir les asseveracions de Beuter i els dos Ortins, i d'afirmar, com a indiscutible prova de la seua autenticitat, que "jamás se ha contradicho la identidad de este apreciable lienzo" (un atre a qui li agradava el método científic), diu que:

Este lienzo estuvo colgado de la bóveda de dicha iglesia á la manera que muchos otros pendones no menos históricos lo están todavía en semejantes sitios. Aun permaneció como mirado con indiferencia algun tiempo despues de la esclaustracion de 1835; y al disponerse el derribo del saliente que dicha iglesia tenia á la parte de la valle, y de que se creyó útil así para la fortificacion como para comodidad del tránsito, fué transportado á las casas Consistoriales, siéndonos notoria esta circunstancia é identidad por informe verbal del mismo empleado que lo recibió. En l'any 1838 se dispuso una urna de cristales en forma de pirámide donde se conserva haciendo juego con la bandera de la ciudad, á los lados del retrato del rey á quien arrancó lágrimas de agradecimiento á Dios la vista de los brillantes colores de este pendon real

En paraules de l'historiador Antoni Atienza en La Real Senyera. Bandera nacional dels valencians (Valéncia, 2001), diu:

eixe penó que mai havia representat res per als valencians, fins al punt que cap croniste l'havia descrit de manera adequada, guanyà un relleu importantíssim, equiparant-se en importància a la Real Senyera, junt a la qual fon guardat

Tant el Penó com la Real Senyera reaparegueren definitivament en les festes del centenari de 1838, i va ser habitual a partir de finals del sigle XIX representar-los junts en diversos gravats.

Eixa és l'història del Penó, sense entrar en époques més modernes que requeririen un tractament més ampli.

Ha de dir-se que, davant la falta de testimonis concloents que acrediten l'antiguetat del Penó, se sol recórrer com a justificació històrica al material rudimentari en que està confeccionat el Penó (llenç o estamenya, sobre el qual simplement se pintaren les barres) com a prova de que podria ser perfectament el mateix que es fabricà de pressa, en els primers materials que es trobaren, per a hissar-lo en la Torre del Temple.

Igualment, solen enarborar-se les pintures gòtiques del castell d'Alcanyís (pintades en el sigle XIV, un sigle despuix de la conquista de Valéncia) com a prova de que el Penó de la Conquista té el mateix disseny abocellat que les banderes que es veuen en una de les pintures, hissades en una fortalea que teòricament representa la ciutat de Valéncia conquistada per Jaume I.

El primer problema és que no són una, sino dos les banderes barrades que onegen sobre la ciutat de Valéncia. El segon, que les banderes representades en les pintures tenen a soles tres barres (no quatre), i ademés, l'estandart que acompanya a Jaume I a soles ne té dos (hi ha, com és sabut, una polèmica secundària sobre el número de barres que tenia originàriament la Senyera del Regne de Valéncia.

En definitiva, una història molt bonica, la del Penó.

Falsetat del Penó

Peno de la Conquista (Archiu Municipal de Valéncia)

Com digué Roc Chabàs, croniste oficial d'Alacant, archiver de la Catedral de Valéncia, acadèmic de la Real Acadèmia de l'Història, membre de la Societat Arqueològica Valenciana; membre de Lo Rat Penat i fundador dels Congressos d'Història de la Corona d'Aragó:

... no és possible que siga la bandera real la que té l'Ajuntament de Valéncia, perque la tela, pintura i paleografia de la data la denúncia com a obra del sigle XVI o XVII

Com diu l'investigador valencià, Joan Ignaci Culla, en el seu artícul El Peno de la Conquesta, una falsa reliquia (Las Provincias, 9.10.2008):

Pero parlant de falses reliquies, no podia deixar de mencionar, aprofitant el 800 aniversari del naiximent del rei Jaume I, aquelles que es relacionen en el nostre monarca i que de forma enganyosa per als visitants «exhibix» el Museu Historic Municipal de l'Ajuntament de Valencia. Entre les «perles» expostes figuren l'espasa del rei, el supost escut o Trofeu de la conquesta en el fre i espola, encara que de totes estes reliquies la que se'n porta la palma es el famos, i hui emblema dels catalanistes, «Peno de la Conquesta». De tots estos objectes s'han publicat diversos estudis que desmonten la seua autenticitat, per lo que, de moment, no reincidirem en els mateixos. Pero davant l'insistencia dels catalanistes en reivindicar, una vegada més (en esta ocasio en motiu de l'Any de Jaume I), el «Peno de la Conquesta» com a emblema nacional dels valencians, en contraposicio de la nostra Real Senyera, nos obliga a insistir en que el «Peno», es més fals que les plomes dels arcangels Gabriel i Miquel

Encara que en atres articuls incidirem en l'impossibilitat historica de que la reliquia exposta fora la que isaren els moros en la torre d'Ali Bufat (despres del Temple), convindria recordar lo que ya denunciava el prestigios Roc Chabás, davant de la presunta falsetat del Peno en 1900, arreplegat per Carreras Candi en Geografia del Regne de Valencia, Tom de la província de Valencia, p.550: «no es posible sea la bandera real la que tiene el Ayuntamiento, porque la tela, pintura y paleografía de la fecha la denuncia como obra del siglo XV o XVI»

L'investigador castellonenc Domingo Gimeno Peña, en el seu artícul El Peno de la Conquista, publicat en la revista Renou nº 53 que edita l'associació Cardona Vives, entre atres coses, diu lo següent sobre el Penó:

No existix cap indici que prove la pertenencia del Peno al Conquistador, pero alguns detalls demostren clarament la seua falsetat:

1º Les fantasies de Beuter ya eren conegudes en el seu temps; en 1605 el tesorer de la Catedral de Malaga, Francisco Padilla, s'escandalisava per les histories contades per Beuter. (Historia Eclesiástica de España. Málaga 1605).

Joan Fuster en, Comentarios sobre la Historia de Valencia de Beuter diu: Beuter solía dejarse llevar por la imaginación: unas veces por la de los autores precedentes, y otras, !ay¡, por la propia. Le faltaba sentido crítico, en la selección de las fuentes.

2º És del tot increible que una cosa tant important com la bandera del fundador del regne, permaneixquera trescents anys en l'anonimat, sense cap referència en documents i sobre tot en la tradicio popular, sent la Real Senyera i no el Penó la que va presidir la celebració d'eixe any i dels posteriors fins a hui.

3º Alfons X el Savi, casat en 1244 en Violant d'Aragó, filla d'En Jaume diu: Los pendones, anchos por el asta y agudos por el batiente, eran para los maestres de las órdenes militares y para quienes mandasen de cincuenta a cien caballeros. Mentres eren les banderes les que permaneixien junt al rei.

4º En absolutament tots els gravats, documents, pergamins, taulells, monedes, primers quadros històrics, portularis i cintes de seda lacrades en la documentació real, anterior a 1377 (Pere el Ceremonios), les barres o pals són dos i no quatre com du el Penó, lo que nos demostra clarament, l'impossibilitat de pertànyer a l'época de la conquista.

5º La tela i la pintura no són les utilisades en el sigle XII, sino molt posteriors lo que explica que passats sèt sigles i mig, tres d'ells en absolut abandó, el seu estat de conservació siga acceptable, al contrari que alguns portularis que sent alguns sigles posteriors i sempre conservats en archius en condicions òptimes, han perdut practicament tot el color com a conseqüencia del pas del temps.

En el sigle XXI, disponem d'investigació i mijos técnics suficients per a demostrar sense dubtes la verdadera història de la Corona d'Aragó i de tots els estats que la formaven, pero des de la renaixença, el catalanisme ha pres més en sério les faules creades per cronistes o historiadors romàntics i creadors de falses relíquies que les fonts séries i documentades, perque estes negen absolutament les seues teories, deixant-los en total evidència

Vore també

• Real Senyera
• Palau de Cervelló

Referències

• Sobre el Penó de la Conquesta - El Blog del Masclet
• El Peno de la Conquesta, una falsa reliquia - Joan Ignaci Culla - Las Provincias
• El Peno de la Conquista - Domingo Gimeno Peña - Cardona Vives
• Sobre el llamado “Pendón de la Conquista” - Ricart Garcia Moya - Cultura Valenciana