Marcelino Menéndez Pelayo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Marcelino Menéndez Pelayo
Marcelino Menéndez Pelayo, por Kaulak.jpg
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Filòlec i escritor.
Naiximent: 3 de novembre de 1856
Lloc de naiximent: Santander, Cantàbria, Espanya
Defunció: 19 de maig de 1912
Lloc de defunció: Santander, Cantàbria, Espanya

Marcelino Menéndez Pelayo (Santander, 3 de novembre de 1856 - † 19 de maig de 1912) fon un escritor espanyol, filòlec, crític lliterari i historiador de les idees.

Consagrat, fonamentalment i en extraordinària erudició reconstructiva, a l'història de les idees, l'interpretació crítica i l'historiografia de l'estètica, la lliteratura espanyola i hispanoamericana i a la filologia hispànica en general, encara que també fon polític, va cultivar la poesia, la traducció i la filosofia. Germà de l'escritor Enrique Menéndez Pelayo. Fon propost al Premi Nobel de Lliteratura.

Biografia[editar | editar còdic]

Marcelino Menéndez Pelayo naixqué el 3 de novembre de l'any 1856 en el carrer Alto del municipi de Santander; fill de Marcelino Menéndez Pintado, catedràtic de Matemàtiques en l'Institut de Santander i alcalde de la ciutat durant el bieni progressiste, i de María Jesús Pelayo España; tingué tres germans: Enrique, Jesusa i Agustín.

El seu germà Enrique conta en les seues memòries que als dotze anys substituïa al seu pare en la càtedra de matemàtiques, traduïa sense diccionari a Virgili i llegia l'Història d'Anglaterra d'Oliver Goldsmith. Estudià el bachillerat en l'Institut Cantàbric de la seua ciutat natal, a on va destacar per la seua prodigiosa memòria. Posteriorment, va completar la seua formació en l'Universitat de Barcelona (1871-1873) en Manuel Milà i Fontanals, en la de Madrit (1873), a on una arbitrarietat acadèmica del catedràtic Nicolás Salmerón, li feu repetir curs als seus alumnes sense ni tan sols haver-los examinat, li faria enemistar-se a mort en el krausisme postkantià i els hegelians en general, i en Valladolit (1874), a on intimà en el que seria el seu gran amic, el conservador Gumersindo Laverde, que el va apartar del seu inicial lliberalisme i el va orientar cap al partit més conservador, el dels nomenats neocatòlics o «neos». Feu un viage d'estudis a biblioteques de Portugal, Itàlia, França, Bèlgica i Holanda (1876-1877) i va eixercir de catedràtic de l'Universitat de Madrit (1878) despuix de passar per un tribunal en el que estava un atre gran cult i crític, Juan Valera, a la tertúlia nocturna del qual, en la seua casa, acodiria posteriorment. De comportament heterosexual, vixqué i va morir fadrí. En aplegar a la cinquantena era un home de complexió obesa, i consumia café en excés. Va fallir en el seu domicili de Santander en maig de 1912. Segons el diagnòstic dels meges que el varen atendre en els últims mesos de la seua malaltia, els doctors Quintana i Rodríguez Cabello, Menéndez Pelayo patia una cirrosis atròfica de Laennec, en abundant ascitis. Rodríguez Cabello per una atra part va descartar un orige alcohòlic.

Obra[editar | editar còdic]

  • La novela entre los latinos (Santander, 1875). Fon la seua tesis doctoral.
  • Estudios críticos sobre escritores montañeses. Telesforo Trueba y Cosío (Santander, 1876).
  • Polémicas, indicaciones y proyectos sobre la ciencia española (Madrid, 1876).
  • La ciencia española, 2ª edició refundida i aumentada (Madrid, 1887–1880).
  • Horacio en España (Madrid, 1877, 2ª ed. 1885).
  • Estudios poéticos (Madrid, 1878).
  • Odas, epístolas y tragedias (Madrid, 1906).
  • Traductores españoles de la Eneida (Madrid, 1879).
  • Traductores de las Églogas y Geórgicas de Virgilio (Madrid, 1879).
  • Historia de los heterodoxos españoles (Madrid, 1880–1882).
  • Calderón y su teatro (Madrid, 1881).
  • Dramas de Guillermo Shakespeare traducció (Barcelona, 1881).
  • Obras completas de Marco Tulio Cicerón, traducció (Madrid, 1881–1884).
  • Historia de las Ideas Estéticas en España (Madrid, 1883–1889).
  • Estudios de crítica literaria (Madrid, 1884).
  • Obras de Lope de Vega (1890–1902).
  • Antología de poetas líricos castellanos desde la formación del idioma hasta nuestros días (1890–1908).
  • Ensayos de crítica filosófica (Madrid, 1892).
  • Antología de poetas hispano-americanos (1893–1895).
  • Historia de la poesía hispano-americana (Madrid, 1911).
  • Bibliografía hispano-latina clásica (Madrid, 1902).
  • Orígenes de la novela (Madrid, 1905–1915).
  • El doctor D. Manuel Milá y Fontanals. Semblanza literaria (Barcelona, 1908).
  • Obras completas (començades en 1911).
  • «Biblioteca de traductores españoles», en Obras completas (Madrid: CSIC, 1952–1953).

Cites[editar | editar còdic]

Si es de ley fatal que esta lengua desaparezca de las márgenes del Turia, todavía los versos de nuestro autor, enlazándose a través de cuatro siglos con los del profundo y sublime cantor de Na Teresa, conservarían en la memoria de las gentes los sones de una lengua que llegó a ser clásica antes del Renacimiento, y que ni el abandono de sus hijos ni la parodia vil han logrado despojar de su primitiva nobleza.
Pròlec d'un llibre de Teodor Llorente, per Marcelino Menéndez Pelayo
JOANOT MARTORELL. La obra principal del gran escritor de Gandía del siglo XV, es su novela "Tirant lo Blanch" (Al que el propio Cervantes salva de la quema en su Quijote); y su lectura le hace decir a Menéndez y Pelayo:

'... La muy sabrosa aunque demasiado larga y demasiado libre historia valenciana de Tirant lo Blanch, que es uno de los mejores libros de caballerías que se han escrito en el mundo, para mí el primero de todos después de Amadís, aunque en género muy diverso'.

En su "Tirant lo Blanch" Martorell escribe, 'en vulgar valenciana, per ço que la nacio d'on jo soc natural se'n puixa alegrar e molt ajudar....'.
'Breu historia de la Llengua Valenciana', recopilació feta per Francesc Moreno, 1995

Enllaços externs[editar | editar còdic]