Fernando Savater
| Fernando Fernández-Savater Martín | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Filòsof i escritor. | ||
| Naiximent: | 21 de juny de 1947 | ||
| Lloc de naiximent: | Sant Sebastià, Viscaya, País Vasc, Espanya | ||
Fernando Fernández-Savater Martín, conegut popularment com a Fernando Savater (Sant Sebastià, 21 de juny de 1947) és filòsof i escritor espanyol. Destaca en el camp de l'ensaig i l'artícul periodístic, i ha cultivat també la novela i el gènero dramàtic.
Biografia[editar | editar còdic]
Fon professor de Filosofia en diverses universitats. En l'autumne de 1974 no se li va renovar un contracte en Madrit, sent interpretat com una represàlia política per lo que va haver folgues i protestes estudiantils.
Una volta que va aplegar la democràcia va passar a impartir l'assignatura d'Ètica en l'Universitat del País Vasc. La seua llabor de divulgació i de crítica cultural el va convertir en un referent per a tota una generació en Espanya, que va convertir en supervendes títuls seus com a Ética para Amador (1991) o El contenido de la felicidad (1986).
Estil[editar | editar còdic]
Savater considera a la filosofia com una activitat de crítica permanent, d'expressió de la subjectivitat i inclús de provocació, lo que trasllada en les seues obres per mig d'un estil audaç i expressiu que, a sovint, utilisa el matís, l'ironia i la paradoxa com a estructures de raonament. Per una atra part, el seu estil ha adquirit un mòle lliterari a través d'un procés gradual d'acostament a la narrativa en el que es poden detectar vàries etapes.
En l'any 1976 va publicar l'ensaig La infancia recuperada, en les seues pàgines es defenen la necessitat de la ficció novelada i la passió de contar front a la sofisticació de la narrativa compromesa en l'experimentació llingüística i estructural. En la seua crítica lliterària, Savater reprén i propon en entusiasme la narració fantàstica, l'història dels continguts ètics i heròics a través de l'anàlisis d'autors i personages com a Julio Verne, Sherlock Holmes, Guillermo Brown, Jack London o H. P. Lovecraft.
Una etapa posterior del seu aprofundiment a lo llarc dels itineraris narratius es correspon en Criaturas del aire (1979), en la que una série de personages de l'història o de la lliteratura, com Tarzán, la Bella Durmiente, Drácula, Juliano el Apóstata, Mijaíl Bakunin o el mateix Savater, monologuen sobre les seues vides, el destí, la violència, l'amor o la mort, i confirmen, desmenten i narren situacions de la seua existència.
En 1981 escriu la seua primera novela, Caronte aguarda, narració policiaca que mescla una trama personal en una conspiració política, i que constituïx una meditació sobre les formes del mal, el delicte i la venjança. Ad esta li varen seguir El diario de Job (1983) i El dialecto de la vida (1985).
També ha escrit obres de teatre, entre les que destaquen Juliano en Eleusis (1981), Vente a Sinapia (1983) i Guerrero en casa (1992).
Pensament[editar | editar còdic]
Savater és un autor prolífic, que es definix com un «filòsof de companyia», a l'estil dels philosophes francesos, no com un Filòsof acadèmic i en mayúscula. La seua filosofia és ilustrada i vitalista; la seua forma d'expressió, polèmica i iconoclasta; les seues opinions a sovint naveguen contracorrent. El seu estil agut, incisiu i irònic s'aprecia de manera evident en els seus artículs periodístics, gènero per l'escritura del qual té preferència.
(Secció per completar)
Crítiques[editar | editar còdic]
Les seues crítiques al nacionalisme vasc han situat a Savater en mig de freqüents polèmiques. Fon amenaçat de mort per la banda terrorista ETA i vixqué protegit per escolta durant més d'una década, fins a finals de 2011. Els nacionalistes perifèrics, especialment els vascs, l'acusen de ser nacionaliste del signe contrari, espanyoliste i centraliste.
Va rebre crítiques puntuals del Fòrum d'Ermua, organisació en la que ha participat activament, per la seua valoració inicial favorable del diàlec en ETA mamprés per José Luis Rodríguez Zapatero. Més tart va modificar la seua postura. La seua defensa del llaïcisme i la llibertat de decisió individual en temes com l'abort i l'eutanàsia li ha guanyat aixina mateix alguns detractors. El Manifest per la llengua comuna fon rebut en hostilitat per alguns sectors nacionalistes perifèrics, que el varen considerar de clar «biaix espanyoliste». També neguen que el castellà siga en tota Espanya «la llengua comuna».
S'ha mostrat també a favor de la tauromaquia, lo que també li ha valgut fortes crítiques.
Obra[editar | editar còdic]
La seua producció intelectual i cultural, composta per més de mig centenar d'ensajos i innumerables artículs periodístics, ha segut traduïda a l'anglés, francés, suec, italià, portugués, alemà, japonés i danés.
De pensament en els seus inicis afí al de Friedrich Nietzsche (Panflet contra el tot), se li deu la traducció i divulgació en el món hispànic de l'obra d'un dels pensadors més notables del nihilisme contemporàneu, Emil Cioran.
Destaca pel seu interés en acostar la filosofia als jóvens, en obres com a Ètica per a Amador, un dels llibres de temàtica filosòfica més populars en l'Espanya del seu temps, Política per a Amador o Les preguntes de la vida; també defén la cultura popular per expressar la vitalitat jovenil, des de les noveles d'aventures, els contes fantàstics, i els relats de terror al còmic i els jocs de rol.
Fernando Savater també s'ha preocupat pel tema de l'educació: en El valor d'educar aborda este tema en analogia i un llenguage rebuscat, pero que al mateix temps ho fa motivador i interessant. Dirigit especialment als mestres d'ensenyança bàsica i mija de Mèxic, dit llibre fon un encàrrec de la professora Elba Esther Gordillo per a motivar als professors a «fer del chiquet una fàbrica de coneiximents i no només un depòsit de fem» i presenta, ademés de l'anàlisis de l'autor sobre l'educació i els diferents enfocaments que esta té en Mèxic, una important recopilació de fragments escrits per pensadors de totes les époques sobre l'educació.
Premis i reconeiximents[editar | editar còdic]
Ha obtingut numerosos premis, entre els que destaquen el Nacional d'Ensaig, el Anagrama, per Invitació a l'ètica; el Francisco Cerecedo de periodisme i el Planeta, per La germandat de la bona sòrt (en 1993 havia segut finaliste d'este guardó en la seua novela epistolar El jardí dels dubtes, sobre un dels seus autors preferits, Voltaire; aquell any el va guanyar Mario Vargas Llosa en Lituma en los Andes).