Ciència

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca

PrirodneNauke.svg

La ciència (del llatí scientia 'coneiximent') és la recopilació i desenroll previ a l'experimentació metodològica (o accidental) del coneiximent.

És el coneiximent sistematisat, elaborat per mig d'observacions, raonaments i proves metòdicament organisades. La ciència utilisa diferents métodos i tècniques per a l'adquisició i organisació de coneiximents sobre l'estructura d'un conjunt de fets objectius i accessibles a diversos observadors, ademés d'estar basada en un criteri de veritat i una correcció permanent. L'aplicació d'eixos métodos i coneiximents conduïx a la generació de més coneiximent objectiu en forma de prediccions concretes, quantitatives i comprovables referides a fets observables passats, presents i futurs. Ben a sovint eixes prediccions poden formular-se per mig de raonaments i estructurar-se com a regles o lleis generals, que donen conte del comportament d'un sistema i prediuen com actuarà el dit sistema en determinades circumstàncies.

El Diccionari General de la Llengua Valenciana de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) definix la ciència com el conjunt de coneiximents que s'obtenen de lobservació i l'estudi, estructurats sistemàticament, dels quals se deriven principis i lleis generals.

Descripció i classificació de les ciències[editar | editar còdic]

Dins de les ciències, la ciència experimental s'ocupa a soles de l'estudi de l'univers natural puix, per definició, tot lo que pot ser detectat o mesurat forma part d'ell. En la seua investigació els científics s'ajusten a un cert método, el método científic, un procés per a l'adquisició de coneiximent empíric. Al seu torn, la ciència pot diferenciar-se en ciència bàsica i aplicada, sent esta última l'aplicació del coneiximent científic a les necessitats humanes i al desenroll tecnològic.

Alguns descobriments científics poden resultar contraris al sentit comú. Eixemples d'açò són la teoria atòmica o la mecànica quàntica, que desafien nocions comunes sobre la matèria. Moltes concepcions intuïtives de la naturalea han segut transformades a partir de descobriments científics, com el moviment de translació de la Terra al rededor del Sol o la teoria evolutiva de Charles Darwin.

+ Disciplines científiques
Esquema de classificació plantejat per l'epistemòlec alemà Rudolf Carnap qui fon el primer en dividir a la ciència en:
Ciències formals Estudien les formes vàlides d'inferència: Llògica - Matemàtica. Per això no tenen contingut concret, és un contingut formal en contraposició al restant de les ciències fàctiques o empíriques.
Ciències naturals En elles s'enquadren les ciències naturals que tenen com a objecte l'estudi de la naturalea. Seguixen el método científic: Astronomia - Biologia - Física - Química - Geologia - Geografia física
Ciències socials Són totes les disciplines que s'ocupen dels aspectes del ser humà - cultura i societat- El método depén de cada disciplina particular: Antropologia - Ciència política - Demografia- Economia - Història - Sicologia - Sociologia - Geografia humana - Treball social

Mario Bunge (1983) classifica la ciència en funció de l'enfocament que es dona al coneiximent científic sobre l'estudi dels processos naturals o socials (estudi de fets), o be, a l'estudi de processos purament llògics i matemàtics (estudi d'idees), és dir, ciència factual i ciència formal.

La ciència factual s'encarrega d'estudiar fets auxiliant-se de l'observació i l'experimentació. Per eixemple la física i la sicologia són ciències factuals perque es referixen a fets que es supon que ocorren en la realitat i, per consegüent, han d'apelar a l'examen de l'evidència empírica per a comprovar-los. En conclusió, l'objecte d'estudi de la ciència formal no són les coses ni els processos, sino les relacions abstractes entre signes, és dir, s'estudien idees. Són ciències formals la llògica i les matemàtiques.

Terminologies usades en ciències[editar | editar còdic]

Els térmens model, hipòtesis, llei i teoria tenen significats distints en la ciència que en el discurs coloquial. Els científics utilisen el terme model per a referir-se a una descripció d'alguna cosa, especialment una que puga ser usada per a realisar prediccions que puguen ser someses a prova per experimentació o observació. Una hipòtesis és una afirmació que (encara) no ha segut ben abonada o be no ha segut descartada. Una llei física o llei natural és una generalisació científica basada en observacions empíriques.

La paraula teoria és incompresa particularment pel comú de la gent. L'us vulgar de la paraula "teoria" es referix, equivocadament, a idees que no posseïxen demostracions fermes. En contraposició, els científics generalment utilisen esta paraula per a referir-se a cossos de lleis que realisen prediccions sobre fenòmens específics. Formalment una teoria és un sistema conceptual, comprensiu i explicatiu; racional, objectiu i empíric, sobre fets o algun aspecte de la realitat.cita requerida

Método científic[editar | editar còdic]

Artícul principal → Método científic.


Cada ciència, i inclús cada investigació concreta genera el seu propi método d'investigació. Com a método de forma general s'entén el procés per mig del qual una teoria científica és validada o be descartada. La forma clàssica del método de la ciència ha segut l'inducció (formalisada per Francis Bacon en la ciència moderna), pero que ha segut fortament qüestionada com el método de la ciència, especialment per Karl Popper, qui sosté que el método de la ciència és l'hipoteticodeductiu.cita requerida

En tot cas qualsevol método científic requerix estos criteris:

Hi ha una série de passos inherents al procés científic, els quals són generalment respectats en la construcció i desenroll de noves teories. Estos són:

El model atòmic de Bohr, un eixemple d'una idea alguna vegada acceptada i despuix refutada per mig de l'experimentació.
  1. Observació: el primer pas consistix en l'observació de fenòmens d'una mostra.
  2. Descripció: el segon pas tracta d'una detallada descripció del fenomen.
  3. Inducció: l'extracció del principi general implícit en els resultats observats.
  4. Hipòtesis: plantejament de les hipòtesis que expliquen els dits resultats i la seua relació causa-efecte.
  5. Experimentació: comprovació de les hipòtesis per mig de l'experimentació controlada.
  6. Demostració o refutació de les hipòtesis.
  7. Comparació universal: constant contrastació d'hipòtesis en la realitat.

L'experimentació no és aplicable a totes les branques de la ciència; la seua exigència no és necessària generalment en àrees del coneiximent com la vulcanologia, l'astronomia, la física teòrica, etc. No obstant, la repetibilitat de l'observació dels fenòmens naturals és un requisit fonamental de tota ciència establint les condicions que, de produir-se, farien falsa (falsació) la teoria o hipòtesis investigada.

D'atra banda, hi ha ciències, especialment en el cas de les ciències humanes i socials, a on els fenòmens no a soles no es poden repetir controladament i artificial (que és en lo que consistix un experiment), sino que són, per la seua essència, irrepetibles, v.G. la història. De manera que el concepte de método científic aplicat ad estes ciències hauria de ser repensat, acostant-se més a una definició com la següent: "procés de coneiximent caracterisat per l'us constant i irrestricte de la capacitat crítica de la raó, que busca establir l'explicació d'un fenomen atenint-se al prèviament conegut, resultant una explicació plenament congruent en les senyes de l'observació".

Aplicacions de la llògica i de les matemàtiques en la ciència[editar | editar còdic]

Artícul principal → Càlcul.


La llògica i la matemàtica són essencials per a totes les ciències perque sempre són exactes. La funció més important de les dos és la creació de sistemes formals d'inferència i la concreció en l'expressió de models científics. L'observació i colecció de mesures, aixina com la creació d'hipòtesis i la predicció requerixen a sovint models llogicomatemàtics i l'us extensiu del càlcul, sent d'especial rellevància en l'actualitat la creació de models numèrics, per les enormes possibilitats de càlcul que oferixen els ordenadors (vore computació).

Les branques de la matemàtica més comunment empleades en la ciència inclouen l'anàlisis matemàtica, el càlcul matemàtic i les estadístiques, encara que virtualment tota branca de la matemàtica té aplicacions en la ciència, inclús àrees "pures" com la teoria de números i la topologia. L'us de matemàtica és particularment freqüent en física, i en menor grau en química, biologia i algunes ciències socials (per eixemple, els constants càlculs estadístics necessaris en les investigacions de la sicologia).

Alguns pensadors veuen la matemàtica com una ciència, considerant que l'experimentació física no és essencial en la ciència o que la demostració matemàtica equival a l'experimentació. Atres opinen lo contrari, puix en matemàtica no es requerix evaluació experimental de les teories i hipòtesis. En tot cas, l'utilitat de la matemàtica per a descriure l'univers és un tema central de la filosofia de la matemàtica.

Filosofia de la ciència[editar | editar còdic]

Artícul principal → Filosofia de la ciència.


L'efectivitat de la ciència com a modo d'adquisició de coneiximent ha constituït un notable camp d'estudi per a la filosofia. La filosofia de la ciència intenta comprendre el caràcter i justificació del coneiximent científic i les seues implicacions ètiques. Ha resultat particularment difícil proveir una definició del método científic que puga servir per a distinguir de forma clara la ciència de la no ciència.

La més bella i profunda emoció que nos és donada sentir és la sensació de lo místic. Ella és la que genera tota verdadera ciència. L'home que desconeix eixa emoció, que és incapaç de maravellar-se i sentir l'encant i la sorpresa, està pràcticament mort. Saber que allò que per a nosatres és impenetrable realment existix, que es manifesta com la més alta saviea i la més radiant bellea, sobre la qual les nostres atordides facultats a soles poden comprendre en les seues formes més primitives. Eixe coneiximent, eixa sensació, és la verdadera religió.
Albert Einstein

En l'actualitat, la posició generalisada és la naturalista, enfront del fundacionalisme predominant en tota la tradició. Tant és aixina que inclús podria considerar-se una moda filosòfica, desdibuixant el sentit originari del naturalisme. Les característiques bàsiques del naturalisme original són, com va senyalar Quine en La naturalisació de l'epistemologia, una posició no fundacionalista i multidisciplinària. Mentres que l'objectiu tradicional de la filosofia de la ciència ha segut el de justificar i llegitimar el coneiximent científic, l'objectiu posterior és el d'entendre cóm es dona tal coneiximent científic, entés com a activitat i empresa humana, utilisant per ad això tots els recursos pertinents, és dir, totes les disciplines rellevants: biologia, sicologia, antropologia, sociologia,... i inclús economia i tecnologia.

Història de la ciència[editar | editar còdic]

Artícul principal → Historia de la ciència.


A pesar de ser relativament recent el método científic (concebut en la revolució científica), l'història de la ciència no s'interessa únicament pels fets posteriors a la dita ruptura. Al contrari, esta intenta rastrejar els precursors a la ciència moderna fins a temps prehistòrics.

La ciència moderna té els seus orígens en civilisacions antigues, com la babilònica, la chinenca i l'egípcia. No obstant, varen ser els grecs els que varen deixar més escrits científics en l'Antiguetat. Tant en les cultures orientals com en les precolombines varen evolucionar les idees científiques i, durant sigles, varen ser molt superiors a les occidentals, sobretot en matemàtiques i astronomia.

Durant molts d'anys les idees científiques varen conviure en mits, llegendes i pseudociències (falses ciències). Aixina, per eixemple, l'astrologia i l'alquímia en la química. L'astrologia sosté que els astres eixercixen influència sobre la nostra personalitat. L'alquimia, per la seua banda, té per objectiu trobar la fòrmula per a convertir qualsevol metal en or i descobrir l'elixir de l'eterna joventut. Cap d'estes dos disciplines aplica el método científic de forma rigorosa i, per tant, no poden nomenar-se ciències.

Despuix de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476 dC) gran part de Europa va perdre contacte en el coneiximent escrit i es va iniciar l'Edat Mija. En l'actualitat, és més comú considerar el desenroll de la ciència com un procés continuat i gradual, en els seus antecedents també migevals.

El Renaiximent (sigle XIV en Itàlia), nomenat aixina pel redescobriment de treballs d'antics pensadors, va marcar la fi de l'Edat Mija i va fundar fonaments sòlits per al desenroll de nous coneiximents. Dels científics d'esta época es destaca Nicolau Copèrnic, a qui se li atribuïx haver iniciat la revolució científica en la seua teoria heliocèntrica.

Entre els moltíssims pensadors més prominents que varen donar forma al método científic i a l'orige de la ciència com a sistema d'adquisició de coneiximent, val la pena destacar a Roger Bacon (1214 - 1294) en Anglaterra, a René Descartes (1596 - 1650) en França i a Galileu Galilei (1564 - 1642) en Itàlia. Est últim fon el primer científic que va basar les seues idees en l'experimentació i que va establir el método científic com la base del seu treball. Per això és considerat el pare de totes les ciències modernes.

Des de llavors fins a hui la ciència ha alvançat a passos enjagantits. La ciència s'ha convertit en part de la nostra cultura i va lligada a l'alvanç tecnològic. És important que la divulgació científica arribe a tota la societat. Per ad això, ademés dels científics, els mijos de comunicació i els museus tenen un paper de vital importància.

Actualitat[editar | editar còdic]

L'història recent de la ciència està marcada pel continu refinat del coneiximent adquirit i el desenroll tecnològic, accelerat des de l'aparició del método científic.

Si be les revolucions científiques de principis del sigle XX varen estar lligades al camp de la física a través del desenroll de la mecànica quàntica i la relativitat general, en el sigle XXI la ciència s'enfronta a la revolució biotecnològica.

El desenroll modern de la ciència alvança en paralel en el desenroll tecnològic, impulsant-se abdós camps mútuament.

Vore també: Revolució científica i alvanços científics recents

Divulgació científica[editar | editar còdic]

Artícul principal → Divulgació científica.


La divulgació científica pretén fer assequible el coneiximent científic a la societat més allà del món purament acadèmic. La divulgació pot referir-se als descobriments científics del moment com la determinació de la massa del neutrí, de teories ben establides com la teoria de l'evolució o de camps sancers del coneiximent científic. La divulgació científica és una faena abordada per escritors, científics, museus i mijos de comunicació.

Alguns científics notables han contribuït especialment a la divulgació del coneiximent científic més allà del món estrictament acadèmic. Entre els més coneguts citarem ací a Stephen Hawking, Carl Sagan, Richard Dawkins, Stephen Jay Gould, Martin Gardner i a autors de ciència-ficció com Isaac Asimov. Atres científics han realisat les seues faenes de divulgació tant en llibres divulgatius com en noveles de ciència-ficció, com Fred Hoyle. La major part de les agències o instituts científics destacats en els Estats Units en un departament de divulgació (Education and Outreach), si be esta no és una situació comú en la majoria dels països. Finalment, no hem d'oblidar mencionar el fet de que molts artistes, encara que no siga la seua activitat formal la divulgació científica, han realisat esta faena a través de les seues obres d'art: un gran número de noveles i contes i atres tipos d'obres de ficció narren històries directament o indirectament relacionades en descobriments científics diversos.

Influència en la societat[editar | editar còdic]

Donat el caràcter universal de la ciència, la seua influència s'estén a tots els camps de la societat. Des del desenroll tecnològic als moderns problemes de tipo jurídic relacionats en camps de la medicina o la genètica. De vegades l'investigació científica permet abordar temes de gran calat social com el Proyecte Genoma Humà i d'implicacions morals com el desenroll de l'armament nuclear i la clonació.

Aixina mateix, la investigació científica moderna requerix de vegades importants inversions en grans instalacions com grans acceleradors de partícules (CERN), l'exploració espacial o l'investigació de la fusió nuclear en proyectes com ITER. En tots estos casos és desijable que els èxits científics conseguits arriben a la societat.

Vore també[editar | editar còdic]

Referències[editar | editar còdic]

  • Asimov, Isaac (1987). «What is Science?». Asimov's New Guide to Science. Penguin Books. p. 14. ISBN 0140172130. OCLC 40092714
  • Bowler, Peter J.; Morus, Iwan Rhys (2020). «The scientific revolution». Making Modern Science: A Historical Survey (2nd edición). Chicago, Illinois: University of Chicago Press. pp. 25-57. ISBN 978-0226365763
  • Bunge, Mario; Sempere, Joaquín (1981). Teoría y realidad (3ra edición). Ariel. p. 55. ISBN 8434407256. OCLC 431866086
  • Fidalgo Sánchez, José Antonio; Fernández Pérez, Manuel Ramón; Fernández, Noemí (2014). «Presentación». Tecnología industrial II. Madrid: Everest Sociedad Anónima. ISBN 9788424190538
  • Grant, Edward (2007). «Transformation of medieval natural philosophy from the early period modern period to the end of the nineteenth century». A History of Natural Philosophy: From the Ancient World to the Nineteenth Century (First edición). New York, New York: Cambridge University Press. pp. 274–322. ISBN 978-052-1-68957-1
  • Hendrix, Scott E. (2011). «Natural Philosophy or Science in Premodern Epistemic Regimes? The Case of the Astrology of Albert the Great and Galileo Galilei». Teorie Vědy / Theory of Science 33 (1): 111-132
  • Lindberg, David C. (2007). «Science before the Greeks». The beginnings of Western science: the European Scientific tradition in philosophical, religious, and institutional context (Second edición). Chicago, Illinois: University of Chicago Press. pp. 1–20. ISBN 978-0-226-48205-7
  • Newton, Isaac (1726) [1687]. «Rules for the study of natural philosophy». Philosophiae Naturalis Principia Mathematica (3ra edición)
  • Wilson, E.O. (1999). «The natural sciences». Consilience: The Unity of Knowledge (Reprint edición). New York, New York: Vintage. pp. 49–71. ISBN 978-0-679-76867-8

Bibliografia[editar | editar còdic]

  • Arana, Juan. «Cuando la ciencia se separó de la filosofía». Investigacion y ciencia
  • Bunge, Mario (1969). La ciencia: su método y su filosofía. Buenos Aires
  • Cassirer, Ernst (1979). El problema del conocimiento en la filosofía y en la ciencia modernas. México: Fondo de Cultura Económica
  • Feyerabend, Paul. «Cómo ser un buen empirista: defensa de la tolerancia en cuestiones epistemológicas». Revista Teorema 7 (Valéncia: Universitat de Valéncia). ISBN 84-600-0507-0
  • Popper, Karl (2004). La lógica de la investigación científica. Madrid: Tecnos. ISBN 84-309-0711-4
  • Putnam, Hilary (1988). Razón, verdad e historia. Madrid: Tecnos. ISBN 84-309-1577-X
  • Russell, Bertrand (1982). La evolución de mi pensamiento filosófico. Madrid: Alianza. 84-206-1605-2
  • Quine, Willard Van Orman (1998). Del estímulo a la ciencia. Barcelona: Ariel. ISBN 84-344-8747-0
  • Villoro, J. (1992). Creer, saber, conocer. México DF: Siglo XXI. ISBN 968-23-1151-9

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Commons