Antonio Vicent Dolz

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca

Antonio Vicent Dolz, conegut popularment com el Pare Vicent (Castelló de la Plana, 2 d'octubre de 1837Valéncia, 9 de juny de 1912) fon un religiós, jesuïta (SI), i biòlec valencià. Fon el pioner de l'acció social catòlica i del cooperativisme en la ciutat de Castelló.

Biografia

Fill de Pedro Vicent i Antonia Dolz, naixqué en Castelló el dia 2 d'octubre de l'any 1837. Despuix d'estudiar en diversos coleges de Castelló fon un dels primers alumnes d'ensenyança mija de l'institut de Santa Clara, en el carrer Major de Castelló. Estudià Dret en l'Universitat de Valéncia i en la mateixa ciutat va eixercir l'advocacia com a passant d'Antonio Aparisi i Guijarro. Estudià també Filosofia i Lletres en l'Universitat Central de Madrit.

De la seua amistat en Aparisi i Guijarro, el 20 d'octubre de 1861 ingressà en la Companyia de Jesús en el Port de Santa Maria, recent complits els vintiquatre anys. Despuix del seu noviciat va estudiar Història Natural en l'Universitat de Sevilla (1863-1865) i la va ensenyar, junt en l'Ètica en Manresa (1865-1868). A penes començats els estudis de Teologia en Tortosa la Revolució Gloriosa li va dur, junt en els seus companyers, a l'exili francés de Vals-près-Le Puy (1868-1869) i Aix (1869-1870). Entre 1870 i 1872, baix la protecció del bisbe de Girona, va finalisar la Teologia en Banyoles, a on fon companyer de Miguel Mir i Pablo Pastells i es va ordenar sacerdot el 24 de decembre de 1872. Va tornar a França, a Saint Chamand (Avignon) per a fer la Tercera Provació, any de reciclage espiritual per als jesuïtes en acabar el cicle dels seus estudis (1872-1873). Va ensenyar a continuació Sagrada Escritura i Hebreu a estudiants jesuïtes en els diferents emplaçaments dels teòlecs de la província d'Aragó, primer en França (Château Saint-Cassian, 1874-1878) i despuix en Espanya: Veruela (1878-1879) i Tortosa (1879-1882). Les divergències en el rector del Teologat, P. Jaime Nonell, a propòsit de l'interpretació de l'encíclica de Lleó XIII Aeterni Patris (1879), que potenciava el neotomisme, i de l'aplicació de la Ratio Studiorum jesuïtica, varen motivar que el seu provincial, Ramón Vigordán, el desautorisara.

Açò i els seus inclinaments apostòlics varen fer que abandonara la docència. Continuà un any més escrivint en Tortosa i al curs següent (1883-1884) fon destinat a la ciutat de Valéncia. Per a ampliar els seus coneiximents de biologia i histologia va viajar a Bèlgica i Alemània (1884-1885). Ací es va posar en contacte també en les obres socials catòliques. De nou en Valéncia, fon professor d'Història Natural i Agricultura en el Colege jesuïtic. Allí va montar un laboratori biològic, un gabinet d'Història Natural i una biblioteca especialisada, que varen gojar d'un mereixcut prestigi. Va crear en el Colege una Càtedra d'estes qüestions, que oferia cursos a professors i meges.

Estigué en relació en Santiago Ramón y Cajal, va potenciar la vocació i formació científica del seu successor, el P. Jaime Pujiula, fundador de l'Institut Biològic de Sarrià, va pronunciar conferències i va publicar estudis: Noticias litológicas de las islas Columbretes, Manual teórico-práctico de Biología y De la vida y de los principales estados psicofisiológicos y psicolopatológicos del hombre (1892, reeditat en 1920, despuix de la seua mort).