Antonio Vicent Dolz

Antonio Vicent Dolz, conegut popularment com el Pare Vicent (Castelló de la Plana, 2 d'octubre de 1837 – Valéncia, 9 de juny de 1912) fon un religiós, jesuïta (SI), i biòlec valencià. Fon el pioner de l'acció social catòlica i del cooperativisme en la ciutat de Castelló.

Biografia

Fill de Pedro Vicent i Antonia Dolz, naixqué en Castelló el dia 2 d'octubre de l'any 1837. Despuix d'estudiar en diversos coleges de Castelló fon un dels primers alumnes d'ensenyança mija de l'institut de Santa Clara, en el carrer Major de Castelló. Estudià Dret en l'Universitat de Valéncia i en la mateixa ciutat va eixercir l'advocacia com a passant d'Antonio Aparisi i Guijarro. Estudià també Filosofia i Lletres en l'Universitat Central de Madrit.

De la seua amistat en Aparisi i Guijarro, el 20 d'octubre de 1861 ingressà en la Companyia de Jesús en el Port de Santa Maria, recent complits els vintiquatre anys. Despuix del seu noviciat va estudiar Història Natural en l'Universitat de Sevilla (1863-1865) i la va ensenyar, junt en l'Ètica en Manresa (1865-1868). A penes començats els estudis de Teologia en Tortosa la Revolució Gloriosa li va dur, junt en els seus companyers, a l'exili francés de Vals-près-Le Puy (1868-1869) i Aix (1869-1870). Entre 1870 i 1872, baix la protecció del bisbe de Girona, va finalisar la Teologia en Banyoles, a on fon companyer de Miguel Mir i Pablo Pastells i es va ordenar sacerdot el 24 de decembre de 1872. Va tornar a França, a Saint Chamand (Avignon) per a fer la Tercera Provació, any de reciclage espiritual per als jesuïtes en acabar el cicle dels seus estudis (1872-1873). Va ensenyar a continuació Sagrada Escritura i Hebreu a estudiants jesuïtes en els diferents emplaçaments dels teòlecs de la província d'Aragó, primer en França (Château Saint-Cassian, 1874-1878) i despuix en Espanya: Veruela (1878-1879) i Tortosa (1879-1882). Les divergències en el rector del Teologat, P. Jaime Nonell, a propòsit de l'interpretació de l'encíclica de Lleó XIII Aeterni Patris (1879), que potenciava el neotomisme, i de l'aplicació de la Ratio Studiorum jesuïtica, varen motivar que el seu provincial, Ramón Vigordán, el desautorisara.

Açò i els seus inclinaments apostòlics varen fer que abandonara la docència. Continuà un any més escrivint en Tortosa i al curs següent (1883-1884) fon destinat a la ciutat de Valéncia. Per a ampliar els seus coneiximents de biologia i histologia va viajar a Bèlgica i Alemània (1884-1885). Ací es va posar en contacte també en les obres socials catòliques. De nou en Valéncia, fon professor d'Història Natural i Agricultura en el Colege jesuïtic. Allí va montar un laboratori biològic, un gabinet d'Història Natural i una biblioteca especialisada, que varen gojar d'un mereixcut prestigi. Va crear en el Colege una Càtedra d'estes qüestions, que oferia cursos a professors i meges.

Estigué en relació en Santiago Ramón y Cajal, va potenciar la vocació i formació científica del seu successor, el P. Jaime Pujiula, fundador de l'Institut Biològic de Sarrià, va pronunciar conferències i va publicar estudis: Noticias litológicas de las islas Columbretes, Manual teórico-práctico de Biología y De la vida y de los principales estados psicofisiológicos y psicolopatológicos del hombre (1892, reeditat en 1920, despuix de la seua mort).

La seua colaboració científica durant l'epidèmia de còlera que va assolar Valéncia en 1885 va suscitar admiració i aprovació generals i va contribuir a despertar la seua segona vocació, l'apostolat social. Ya se sap que li havia influït l'acció social dels catòlics belgues i alemans. De fet, encara que va seguir treballant uns anys en el camp biològic, gradualment ocupen més el seu temps els assunts socials, que li atreen des d'antic. La seua tasca en els últims vinticinc anys de la seua vida (1886-1912) pot dividir-se en tres periodos, solapats entre sí: cada u està en germen en l'anterior i, en part, ho desenrolla i culmina. Són els Círculs Obrers Catòlics (1886-1895), el seu encabotament en l'agremiació i federació de les obres catòlic-socials (1895-1904) i els seus últims intents com “sembrador per al futur”: 1905-1912.

Círculs Obrers Catòlics

La seua realisació més coneguda són els Círculs Obrers Catòlics. Cal descartar l'hipòtesis de que en 1864 fundara ya un en Manresa. Eixe any estava en Sevilla. Va aplegar a Manresa l'any següent, pero lo que allí va fundar fon un Círcul religiós-lliterari en els alumnes del Colege. En els seus anys de Tortosa (1879-1883) va fundar dèu Círculs, ya obrers. Se li havien alvançat el P. Pastells, que va fundar un en Alcoy en 1873 i el dominic Fr. Zeferino González, que els va fundar en Còrdova. El Pare Vicent va incorporar la seua experiència europea i va promocionar incansablement esta obra per tota Espanya especialment pel Llevant i Castella la Vella. Els Círculs varen ser una obra de l'Iglésia destinada a favorir l'associació obrera, bàsica per als treballadors, la força dels quals estava en el número. Tenien quatre característiques: eren confessionals, interclassistes (unien a patrons i obrers), estaven deslligats de qualsevol partit polític, i la seua finalitat era la promoció integral dels treballadors com ho expressaven els seus quatre fins: religiós, instructiu, econòmic i recreatiu. No eren un sindicat. En l'aspecte econòmic varen crear cooperatives de producció i consum, mútues, Caixes d'Aforro i depòsits.

Encara que no es tenen sifres exactes sobre la seua implantació es pot afirmar que, a lo manco, duplicaven en afiliats a l'únic sindicat existent llavors, l'Unió General de Treballadors (UGT).

Sobre la base dels Círculs i en la seua mateixa llínea d'actuació, es varen crear associacions com l'Associació General per a l'estudi i la defensa dels interessos de la classe obrera, el Consell Nacional de les Corporacions Catòlic-Obreres i el Centre de Defensa Social. En totes elles va colaborar el II marqués de Comillas. També es va recolzar en els Círculs, en l'ajuda del marqués i en l'espenta del cardenal Sancha, arquebisbe de Valéncia, el Pelegrinage de 1894, que va dur a Roma 18.500 obrers per a agrair a Lleó XIII la publicació de Rerum Novarum. Per a fer aplegar el contingut de l'encíclica, ademés de moltes conferències, Vicent va publicar, de nou en l'ajuda financera de Comillas, un comentari popular, Socialisme i Anarquisme (1893), molt difòs, que es va reeditar dos anys més tart. Els Círculs varen tindre que enfrontar-se en dos tipos de dificultats: l'encabotament dels integristes en politisar l'acció social i d'apropiar-se dels Círculs, contra l'esperit del seu fundador, i la deserció de molts patrons (Comillas fon una excepció), que varen perdre interés per l'obra. Com ella se sufragava sobretot en les aportacions patronals, els Círculs varen poder conservar les activitats menys costoses: les religioses, econòmiques i recreatives, pero no varen poder mantindre les econòmiques, molt valioses, que els donaven una impronta diferent d'atres obres socials.