L'Alcorà (en àrap القرآن, al-Qur'ān, /qur'ʔaːn/, "llectura en veu alta", "recitació", "predicació") és el llibre sagrat de l'islam. Per als musulmans, este llibre conté la paraula de Deu (Alà), revelada al profeta Mahoma per mijà de l'àngel Gabriel. Es tracta igualment del primer llibre escrit en àrap.
Mahoma va transmetre oralment les revelacions que rebia i els auditors les van transcriure en fulles de palmera, trossos de cuiro o ossos. A la mort del Profeta, l'any 632, es van començar a reunir els texts fins a quedar fixats, durant el califat d'Uthman (644-655), en la forma que hui presenten: 114 capítuls (sures), cadascú dividit en versicles (aleies).
l'Alcorà també és nomenat, entre atres denominacions, furqān (discriminació entre el be i el mal), dikr (amonestació), hudā (guia) o simplement kitāb (llibre).
Tota l'obra gira al voltant del tawhid o principi de la unitat absoluta de l'existència, que queda condensat en la formula Lā 'ilāha 'illā Llāhu, "No hi ha més divinitat que Déu", i fins i tot Lā 'ilāha 'illāhu, "No hi ha més divinitat que Ell". Este és el nucli de la cosmovisió islàmica, del que es desprén una concepció holística de l'existència com a un tot integrat.[1]
Crítiques
Mentre l'Alcorà és l'escritura sagrada de l'islam, les crítiques a este llibre han estat freqüent al llarc de l'història.
Algunes de les crítiques principals se centren en:
- Errors científics, teològics i històrics.
- Els valors morals que presenta.
- Contradiccions dins del propi llibre.
Cites
El fals profeta Mahoma, en aquell mal plantat paraís,[4] que va destinar pels seus sequaços, els va negar l'entrada a les dones, llimitant la seua felicitat al delit de vore des de fora la glòria, que havien de posseir dins els homes. I cert que seria molt bona esta de les casades vore en aquella benaventurança, composta tota de malenteses, als seus marits en els braços d'atres consorts, que per a este efecte va fingir fabricades de nou aquell gran artífex de quimeres. Bastava per comprendre quant pot errar l'home, vore admés este deliri en una gran part del món.
Benito Jerónimo Feijoo: Teatre crític universal, tom primer (1726), discurs 16, secció I, núm. 2.
(...) Penseu, per eixemple, en l'Alcorà. Este llibre ha bastat per fundar una religió, que difosa pel món satisfa la necessitat metafísica de millons d'homes des de fa mil dos-cents anys. Servix de fonament a la seua moral, els inspira un gran menyspreu de la mort i entusiasme per a guerres sagnants i vastes conquistes. En aquest llibre trobem la més trista i miserable figura del deisme. Tal vegada haig perdut molt en les traduccions, pero no he pogut descobrir en ell ni una sola idea d'algun valor, la qual cosa prova que la capacitat metafísica no va a l'una de la necessitat metafísica.
Arthur Schopenhauer: L'amor, les dones i la mort (1819), traducció de A. López White (PDF), 1902, pàg. 183.
Les fizo ell[1] un grand libro departido por capítulos, al que ellos llaman alcorán, e tanta nemiga et tanta falsedad escrivió ell en aquellas zoharas,[2] esto es mandamientos, que verguença es a omne de dezirlo nin de oyrlo, et mucho más ya de seguirlo; e pero estas zoharas le recebieron aquellos pueblos malaventurados seyendo beldos de la ponçon[3] del diablo et adormidos en el pecado de la luxuria, e oy en día los tienen et están muy firmes en su porfía e non se quieren llegar nin acoger a la carrera de la verdadera fe nin aver en sí la ley de Dios nin el su enseñamiento.
Alfonso X el Sabio: Primera Crónica General (h. 1284), ed. de Menéndez Pidal, tomo I, cap. 493, pág. 274, ISBN 978-84-249-3490-3
Referències i notes
- ↑ Artícul de Halil Bárcena, Director de l’Institut d’Estudis Sufís de Barcelona
i professor del CETR [1]
