Ferdinand de Saussure
| Ferdinand de Saussure | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Suïssa | ||
| Ocupació: | Llingüiste, filòsof i escritor. | ||
| Naiximent: | 26 de novembre de 1857 | ||
| Lloc de naiximent: | Ginebra, Suïssa | ||
| Defunció: | 22 de febrer de 1913 | ||
| Lloc de defunció: | Vufflens-le-Château, Suïssa | ||
Ferdinand de Saussure (Ginebra, Suïssa, 26 de novembre de 1857 - † Vufflens-le-Château, Suïssa, 22 de febrer de 1913) fon un llingüiste, semiòlec i filòsof suís, les idees del qual varen servir per a l'inici i posterior desenroll de l'estudi de la llingüística moderna en el sigle XX. Se li coneix com el pare de la "llingüística estructural" del sigle XX. També va iniciar l'Escola de Ginebra dins de les anomenades "Escoles Estructuralistes". Un grup llingüiste va continuar la seua llabor com a llingüista. Pese ad açò, molts llingüistes i filòsofs consideren les seues idees com extemporànees.
Biografia[editar | editar còdic]
Ferdinand de Saussure estudià sànscrit en Leipzig (Alemània), a on va tindre com a influència als neogramàtics, que buscaven renovar els métodos de la gramàtica comparada. Despuix es va dedicar a l'estudi de l'expressió musical i va publicar als 21 anys Memòria sobre el sistema primitiu de vocals en les llengües indoeuropees en tal rigor i método (gramàtica comparada) que hui seguix vigent. A l'any següent publica la seua tesis doctoral titulada Sobre l'ocupació del genitiu absolut en sànscrit, treball que li dona els mèrits per a ser nomenat professor de gramàtica comparada de l'Escola d'Estudis Superiors de París.
Despuix de treballar com a professor en esta acadèmia durant dèu anys, és nomenat professor de gramàtica comparada en l'Universitat de Ginebra, preocupat pels problemes del llenguage. Frut de tots estos anys seria la publicació pòstuma (en 1916) del Curs de llingüística general (la prematura mort del mestre havia ocorregut tres anys abans, en l'any 1913), que es convertiria en tota una fita en l'història de la llingüística. La seua publicació fon realisada pels seus alumnes Charles Bally i Albert Sechehaye, basant-se en la reelaboració dels apunts presos per varis alumnes (Ch. Bally, A. Sechehaye, H. Frei, A. Meillet, J. Vendryes) a partir de les tres ocasions en que Saussure va impartir el curs en dita universitat entre els anys 1906 i 1911. En tal curs es destaquen les consideracions de Saussure referents al signe llingüístic, el qual es desdobla en un concepte o significat i la seua «image acústica» o significant.
Curs de llingüística general[editar | editar còdic]
El major aport que va fer Saussure en el seu Curs de llingüística general fon la constitució de la llingüística com una ciència. Per ad això, en primer lloc, va deure dellimitar el seu objecte d'estudi (la llengua) deixant de costat lo que ell cridarà la parla. Esta bipartició tan criticada posteriorment (ya que són les dos cares d'una mateixa moneda i no es pot estudiar una sense considerar a l'atra) devem entendre-la en el seu context, el positivisme, per a comprendre que el seu objectiu era formular un método per a donar als seus estudis el mateix valor científic en el que es medixen les anomenades "ciències exactes". En efecte, el seu estudi abunda en dicotomies d'este tipo.
El Curs de Llingüística General de Ferdinand de Saussure, té les següents idees que són fonamentals per a comprendre la seua perspectiva estructuralista sobre la Llingüística.
- Llengua i parla
Llengua: Conegut com a llenguage humà (idioma).
Parla: Realisació del llenguage, ferramenta comunicativa.
- Llingüística diacrònica i llingüística sincrònica
Llingüística diacrònica: Estudia l'evolució de la llengua durant el temps, cóm canvien les paraules, els signes, aparició i discontinuació d'estos.
Llingüística sincrònica: És l'estudi de la llengua durant el moment present.
- Fonètica i fonologia
Fonètica: És l'estudi del sò i el seu valor en la parla, específicament parlant dels fonos (unitat de sò de la parla).
Fonologia: Estudi que s'enfoca en conéixer el sistema de fonemes d'una llengua.
- Significat i significant
Significat: Image acústica, cadena de sons.
Significant: Image conceptual, és el concepte o l'idea que atribuïm a una cosa.
- Immutabilitat i mutabilitat del signe
Immutabilitat del signe: L'individu no és capaç de canviar el significat del signe llingüístic.
Mutabilitat del signe: La societat és capaç de canviar el significat del signe llingüístic.
- Relacions sintagmàtiques i relacions associatives
Relacions sintagmàtiques: Procés de combinació dels elements llingüístics, eix de combinació.
Relacions associatives: Procés de selecció, és un conjunt virtual d'elements llingüístics (Fonemes), eix de selecció.
- L'aglutinació i l'analogia
- El valor llingüístic
És la relació d'una image conceptual i una image acústica.
- Semiòtica i llingüística.
Semiòtica: Estudia les relacions que hi ha entre el ser humà, signes i símbols.
Llingüística: Ciència en la que el camp de la qual d'estudi és el llenguage.
- Llinealitat del significant
Dicta que la seqüència dels sons té un orde dins del temps.
Llengua[editar | editar còdic]
Saussure decidí centrar-se en la llengua perque esta pot ser abordada científicament. En el seu Curs, Saussure dona moltes definicions de la noció "llengua". La més important, que dona conte de la seua perspectiva estructuralista, és que la llengua és un sistema, és dir, que els seus elements es relacionen entre sí, no estan aïllats.
Ademés, l'autor establix diferències molt clares entre la llengua i la parla. En primer lloc, es podria dir que la llengua és social mentres que la parla és individual. Açò vol dir que la llengua és un conjunt de convencions socials que permeten l'eixercici de la parla en els individus.
En segon lloc, Saussure diu que la parla és accessòria i més o menys accidental. Açò significa que l'eixercici de la parla no és alguna cosa essencial. Per eixemple, podem pensar en la lletra d'una cançó, composta per signes llingüístics, sense necessitat d'eixercir la parla. Per últim, la llengua, a diferència de la parla, és registrada passivament pels individus. Açò pot apreciar-se a partir de l'observació de, per eixemple, cóm els bebés comencen a entendre a les persones al seu entorn. Si be no se'ls donen classes per a deprendre la seua llengua materna, són capaços d'incorporar-la de forma passiva en escoltar a uns atres parlar-la.
És important tindre en conte que, segons Saussure, la llengua "no és una nomenclatura". És dir, la llengua no unix una paraula i una cosa, sino que unix dos entitats psíquiques: el concepte i l'image acústica (significats i significants) Açò s'associa en la perspectiva estructuralista de l'autor i, sobretot, en la noció de valor.
Llinealitat del significant[editar | editar còdic]
Un atre dels principis del signe és la llinealitat del seu significant. Açò és, que este es desenrolla en una extensió llineal: un element despuix d'un atre. Té una naturalea auditiva i únicament es desenrolla en el temps: es representa en una extensió, i esta mateixa és mesurable en una sola dimensió, una llínea.
Per a ilustrar esta propietat, pensem qué passaria si tenim estes quatre lletres A-C-S-O, per a formar un signe, o trobar un significat que puga ser representat per elles i aixina formar un significant. Com per eixemple la paraula en castellà SACO; es coloquen les lletres, una davant de l'atra. També pot ser COSA. Per lo que si canvia l'orde dels elements, canvia el significant. I sense deixar de costat les sílabes i els seus accents, un cas totalment distint és que dins d'eixe conjunt de lletres, podem formar la paraula SACÓ. El significant es constituïx per “només oposicions diverses en lo que està al seu costat” com va dir Saussure. Llavors, podem dir que si l'orde de les lletres no estiguera associat a cap significat, açò no seria un signe.
Llegat[editar | editar còdic]
Encara que la repercussió d'esta obra no fon immediata, en els anys següents el seu aport fon transcendent per al desenroll d'esta ciència durant el passat sigle. Aixina mateix, esta obra fon l'inspiració del moviment intelectual que va començar en l'obra de Lévi-Strauss, Trists tròpics, denominat estructuralisme. En els seus estudis sobre les afàsies Roman Jakobson va obtindre molta inspiració a partir de les consideracions de Saussure i despuix, per la seua banda, Jacques Lacan va elaborar teories en les quals sintetisava l'obra de Sigmund Freud, en la de Jakobson, Lévi-Strauss i Saussure; sobre Saussure, Lacan considerava que cal replantejar el model saussurià del signe llingüístic, el model saussurià tancat i biunívoc entre significat i significant seria correcte en els animals irracionals pero és obert en el Homo sapiens. Lacan invertix el disseny del signe llingüístic saussurià: el significant és posat dalt, la barra que ho separa del significat s'expressa senyalant a la repressió i el significat es desplaça baix tal barra fins al punt que, segons l'opinió de Lacan, "baix" un Significant no hi ha res. Sobre Lévi-Strauss, pren de Saussure especialment els seus criteris d'oposicions binàries i discretes (com les que pogueren ocórrer entre els fonemes) i els eixos sincrònic i diacrònic per a elaborar una complexa antropologia estructuralista (tal com es pot observar en El pensament salvage o en Les estructures de parentesc).
Obra[editar | editar còdic]
Les publicacions de Saussure en vida són únicament la Mémoire sur le système primitif des voyelles dans les langues indo-européennes, la seua tesis doctoral De l'emploi du génitif absolu en sanskrit i numerosos artículs reunits en Recueil des publications scientifiques.