Glaucomys sabrinus
La farda voladora del nort (Glaucomys sabrinus) és una de les tres espècies del gènero Glaucomys, les úniques fardes voladoras que habiten en Amèrica del Nort (les atres són la farda voladora del Sur, G. volans -una miqueta més menuda- i la farda voladora de Humboldt, "G. oregonensis", recentment descoberta[1]). A diferència de la majoria dels membres de la seua família, les fardes voladoras són estrictament nocturnes.
Hàbitat i ranc
[editar | editar còdic]La farda voladora del nort es troba en bosc de coníferes i boscs mixts en coníferes en les #latitut nort d'Amèrica del Nort, des d'Alaska fins a Nova Escòcia, al sur fins a les montanyes de Carolina del Nort i a l'oest fins a Califòrnia. Les poblacions sobre la costa del Pacífic d'Estats Units són genèticament diferents d'aquelles de G. sabrinus que habiten en el restant d'Amèrica del Nort, encara que es considera pertanyen a la mateixa espècie.
En el sector sur dels Apalaches existixen dos subespecies, la farda voladora del Carolina del Nort, G. s. coloratus, i la farda voladora del nort de #Virginia abdós espècies es troben en perill d'extinció, si be la subespecie de Virginia subespecies s'ha recuperat al punt que va ser treta de la llista en agost del 2008.[2] En Califòrnia, el ranc aplega fins al vall de Yosemite.[3]
L'O.S. Fish and Wildlife Service va colocar novament en juny del 2011 a la farda voladora baix protecció.
Descripció
[editar | editar còdic]Estos rosegadorés nocturns arbòreus posseïxen una grossa pell de color marró clar o canella en la part superior del seu cos i de color grisácea en els seus laterals i blanquecina en la seua pancha. Tenen ulls grans i una coa plana. També són identificables pels seus llarcs bigots, element característic comú dels mamífers nocturns. L'adult de la farda voladora del Nort medix de 25 a 37 cm de llarc, i pesen entre 110 a 230 grams.
Vol
[editar | editar còdic]Les fardes voladoras en realitat no volen, sino que planegen utilisant un patagium producte d'un plec de la seua pell.[4][5] Des de la part superior dels arbres, les fardes voladoras inicien vols tant començant en una breu carrera[5] o des d'una posició detinguda estirant els seus membres baix el cos, retraent els seus caps, i després llançant-se des de l'arbre.[4][5] Es creu que utilisen triangulació per a estimar la distància a l'aterrisage en balancejar-se de costat a costat abans de botar.[6] Una volta en l'aire, formen una "X" estenent els seus membres, en la qual cosa estiren la seua membrana que adopta una forma quadrangular[6] i planegen en un descens a ànguls de 30 a 40 graus.[5] Maniobren en suma eficiència en l'aire, podent realisar girs de 90 graus per a sortejar obstàculs.[5] Just abans d'alcançar un arbre, eleven les seues coes planes la qual cosa modifica de manera abrupta la seua trayectòria tornant-la ascendent, i apunten tots els seus membres cap a avant per a crear un efecte paracaigudes en la membrana de manera de reduir l'impacte en aterrisar.[6] Els membres absorbixen el restant de l'impacte, i immediatament les fardes corren al costat opost del tronc o a la punta de l'arbre evitar quedar expostes a depredadors.[6] Si be són elegants en el seu vol, són molt #terramaner per a caminar i per lo tant si estant en el sol detecten un perill, preferixen amagar-se en lloc d'intentar un escape.[4][5]
Dieta
[editar | editar còdic]Una dels aliments més importants de les fardes són els fungi (trufas) de diverses espècies, encara que també consumixen líquenes, fongos, tot tipo d'anous i fruts del bosc, llacor d'arbre, insectes, carronya, ous d'aus i pichones, brots i flors. Les fardes ubiquen a les trufas en ajuda del seu olfat, encara que sembla que també utilisen pistes tals com la presència de monolits de fusta morta, que indiquen un tronc en descomposició, i la memòria espacial dels llocs en els quals varen trobar trufas en el passat.
La farda voladora del Nort també almagasena aliments per a quan els suministraments són escassos. Estos amagatalls són cavitats en arbres, com també en els nius de les fardes. Per lo general almagasenen líquenes i llavors.
El liquen Bryoria fremontii és provablement una important font d'alimentació en la zona de Serra Nevada, Estats Units.[3]Plantilla:Rp
Ecologia
[editar | editar còdic]La farda voladora del nort dissemina espores dels fongos dels quals s'alimenta.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ National Geographic, 2017/05. "Descoberta una nova espècie de farda voladora que podria resoldre un misteri evolutiu".
- ↑ . Archivat des d'el original, el 28 de juliol de 2007.
- ↑ 3,0 3,1 Lichens in relation to management issues in the Serra Nevada national parks, McCune, B., J. Grenon, and I. Martin, L. Mutch, Serra Nevada Network, Cooperative agreement CA9088A0008. Oregon State University, Corvallis, Oregon, and Sequoia and Kings Canyon National Parks, Three Rivers, Califòrnia, [1] [2] archivat en Wayback Machine.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Banfield AWF. 1974. The mammals of Canada. Toronto: University of Toronto Press.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Forsyth A. 1999. Mammals of North America: Temperate and Arctic regions. Willowdale: Firefly Books.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Walker EP, Paradiso JL. 1975. Mammals of the world. Baltimore: Johns Hopkins University Press.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Arbogast, B. S. (1999). Mitochondrial DNA phylogeography of the New World flying squirrels Glaucomys: implications for Pleistocene biogeography. Journal of Mammalogy, 80, 142-155.
- Arbogast, B. S., Browne, R. A., Weigl, P. D. and Kenagy, G. J. (2005). Conservation genetics of endangered flying squirrels from the Appalachian mountains of eastern North America. Animal Conservation, 8, 123-133.
- Bakker, V. J., & Hastings, K. (2002). Donen trees used by northern flying squirrels (Glaucomys sabrinus) in southeastern Alaska. Canadian Journal of Zoology, 80, 1623-1633.
- Carey, A. B., Kershner, J., Biswell, B., & De Toledo, L. D. (1999). Ecological scale and forest development: squirrels, dietary fungi, and vascular plants in managed and unmanaged forests. Wildlife Monographs 5-71.
- Carey, A. B., Wilson, T. M., Maguire, C. C., & Biswell, B. L. (1997). Dens of northern flying squirrels in the Pacific northwest. Journal of Wildlife Management, 61, 684-699.
- Cotton, C. L., & Parker, K. L. (2000). Winter activity patterns of northern flying squirrels in sub-boreal forests. Canadian Journal of Zoology, 78, 1896-1901.
- Forsman, I. D., Otto, I. A., Aubuchon, D., Lewis, J. C., Sovern, S. G., Maurice, K. J., & Kaminski, T. (1994). Reproductive chronology of the northern flying squirrel on the Olympic peninsula, Washington. Northwest Science, 68, 273-276.
- Martin, K. J., & Anthony, R. G. (1999). Movements of northern flying squirrels in different-aged forest stands of western Oregon. Journal of Wildlife Management, 63, 291-297.
- Mitchell, D. (2001). Spring and fall diet of the endangered West Virginia northern flying squirrel (Glaucomys sabrinus fuscus). American Midland Naturalist, 146, 439-443.
- Pyare, S., & Longland, W. S. (2001). Mechanisms of truffle detection by northern flying squirrels. Canadian Journal of Zoology, 79, 1007-1015.
- Pyare, S., Smith, W. P., Nicholls, J. V., & Cook, J. A. (2002). Diets of northern flying squirrels, Glaucomys sabrinus, in southeast Alaska. Canadian Field Naturalist, 116, 98-103.
- Odom, R.H., W.M. Ford, J.W. Edwards, C.W. Stihler, and J.M. Menzel. 2001. Developing a habitat model for the endangered Virginia northern flying squirrel (Glaucomys sabrinus fuscus) in the Allegheny Mountains of West Virginia. Biological Conservation 99: 245-252.
- Vernes, K. (2001). Gliding performance of the northern flying squirrel (Glaucomys sabrinus) in mature mixed forest of eastern Canada. Journal of Mammalogy, 82, 1026-1033.