Retrat de Benito Pérez Galdós

Quadro de Joaquim Sorolla "Retrat de Benito Pérez Galdós", Casa-Museo Pérez Galdós, en Las Palmas de Gran Canaria

Retrat de Benito Pérez Galdós és un retrat a l'oli, pintat en l'any 1894 pel pintor postimpresionista valencià Joaquim Sorolla. Representa a l'escritor espanyol Benito Pérez Galdós als seus 51 anys d'edat.

Està eixecutada a l'oli sobre llenç i medix 73 centímetros d'alt per 98 cm d'ample. Pertany a la Casa-Museo Pérez Galdós, en Las Palmas de Gran Canaria.

Ficha històrica[editar | editar còdic]

Billet de 1000 pessetes en el retrat de Benito Pérez Galdós

La primera exposició pública del retrat de Galdós que ha quedat documentada va ocórrer en l'estiu de l'any 1906 en la "Galerie Georges Petit" de París. Mig sigle despuix, en l'any 1963, va estar en el Casón del Bon Retir de Madrit. En 1973 va ser adquirit als nets del noveliste pel Cabildo de Gran Canària i cinc anys despuix es va fer molt popular quan la Fàbrica de Moneda d'Espanya ho va elegir per a ilustrar els billets de mil pessetes de la série emesa entre els anys 1979 i 1985.

En l'any 1985, va viajar a Lieja, dins de mostra titulada "Sorolla-Solana". També es va exhibir en 1998 en Bilbao i Madrit. Ya en el sigle XXI, en l'any 2000 va participar en la mostra denominada "Mariano Benlliure i Joaquín Sorolla", en el Museu del sigle XIX de Valéncia, i un any despuix la Sala BBVA de Madrit ho va incloure en la mostra “Sagasta i el lliberalisme espanyol”. En l'any 2014 va estar present el Museu del Prado dins de la gran mostra monogràfica dedicada a Sorolla.

Anàlisis del quadro[editar | editar còdic]

De format horisontal i en posada en escena i pose poc ortodoxes, tímidament innovadores, habituals en la galeria de retrats de Sorolla, el de Galdós va ser un dels primers homenages pictòrics al grup de regeneracionistes espanyols, "l'aristocràcia de l'esperit" (segons definició de Ramón Pérez d'Ayala). El retrat —en especial cap i mans— està construït en cert to tenebriste, seguint els models espanyols del sigle XVII (i inclús de la llectura que de Velázquez va fer Edouard Manet); encara que en menys evidència que en els retrats de Cajal o el pintor Aureliano de Beruete.