Canis lupus rufus

El llop roig (Canis lupus rufus) és un cánido de taxonomia històricament dubtosa que hui només es pot trobar en algunes zones de l'est d'Estats Units, Mèxic i, tal volta, surest de Canadà. Se li classifica ara com una subespecie de llop (Canis lupus), encara que podria ser una població híbrida recent entre llop i coyot (Canis latrans), o, com anteriorment se li considerava, una espècie independent d'abdós, Canis rufus. En qualsevol cas, el llop roig és un animal en greu perill d'extinció, raó per la qual és objecte de programes d'crío en captivitat.

Si el conflicte taxonómico ya era evident, des de 1999 la complicació és encara major. En eixa data, White i Wilson varen establir, despuix d'estudis genètics, que les poblacions de llop del surest de Canadà eren una espècie diferent que devia nominar-se com Canis lycaon (Eastern Canadian Wolf en anglés, sense nom en espanyol) i que esta espècie és pròxima a Canis rufus, i està ademés més emparentada en el coyot que en el llop comú. Esta afirmació no goja de l'adequat consens dels experts, pero hi ha certa tendència a considerar que Canis rufus i Canis lycaon són la mateixa espècie, i que el nom llatí correcte és Canis lycaon. De ser est el cas, es mantindria en espanyol el nom vulgar "llop roig" per a abdós.

Atres espècies reben localment denominacions paregudes que no deurien confondre's en el llop roig són el cuón o gos roig (Cuon alpinus) i el aguará guazú o llop de crín (Chrysocion brachyurus), a voltes cridat llop roig en Brasil.

Descripció

El llop roig té un tamany intermig entre el llop comú o gris i el coyot. Els machos adults pesen entre 25 i 35 quilos, mentres que les femellas són llaugerament més menudes. El pelaje està tacat de multitut de colors, entre els que destaquen el negre, grisáceo, marró i groguenc; el pelaje rojós que dona nom a l'espècie és més freqüent en les poblacions orientals, especialment en les originàries de Texas.

De la mateixa manera que els llops grisos, els llops rojos són animals socials, pero els seus manadas són més menudes que les dels primers, a sovint compostes únicament per una parella i els seus fills de distintes edats. Els llops rojos poden aplegar a tindre fins a tres ventrades, de 2 o 3 cadells a l'any, que abandonen el grup familiar cap als 6 mesos d'edat.

Els llops rojos s'alimenten preferentment de mamífers de tamany menut, com rosegadorés i conills. En grup ataquen també als mapaches i inclús a cérvols adults. També consumixen ocasionalment insectes i bayas.

Subespecies

El llop roig té 4 subespecies, de les quals, 2 estan extintes

Història

Encara que varis polítics partidaris de la seua persecució invoquen en freqüència la seua suposta naturalea híbrida degut a que les lleis vigents en Estats Units no protegixen als creus, lo cert és que en els últims anys els anàlisis genètics i les troballes fòssilés han indicat clarament que esta espècie és autèntica. La llínea evolutiva del llop comú es va separar del tronc comú fa més d'un milló d'anys (coincidint en la seua colonisació d'Eurasia des de Norteamérica), mentres que els llops rojos i els coyots ho varen fer fa mig milló d'anys. Posteriorment, fa uns 300.000 anys, els llops grisos varen retornar a Amèrica del Nort i es varen expandir per tot el continent.

Com ya s'ha dit, estudis publicats en l'any 1999 afirmen que els llops del surest de Canadà són una espècie diferent (Canis lycaon). Les opinions posteriors es repartixen entre: acceptar Canis lycaon com a espècie exclusiva del surest de Canadà, considerar que Canis lycaon engloba als llops rojos autòctons del surest de Norteamérica (lycaon més rufus), que es tracta d'híbrits entre llop comú i llop roig, o que, d'acort a la visió clàssica, són una subespecie de Canis lupus lycaon.

Sense tindre en conte a estos llops canadencs, es pot dir que la distribució original del llop roig a l'arribada dels primers #colon europeus s'estenia des de Pennsilvània fins a Texas. Pero considerant als llops canadencs, la seua àrea aplegaria fins al surest canadenc. En el temps, la persecució humana, la destrucció de la seua hàbitat i els creus de llops rojos en coyots i goss en acabant de que foren expulsats dels boscs varen dur l'espècie a la vora de l'extinció. De les tres subespecies que s'han documentat, la de Florida (C. r. floridanus) es va extinguir en 1930 i la del golf de Mèxic (C. r. rufus), difosa per les àrees costeres des de Texas fins a Luisiana ho va fer en 1970. La tercera (C. r. gregoryi) es va extinguir en estat salvage en 1980, pero per sòrt encara quedaven alguns eixemplars en captivitat que varen donar lloc a noves manades en les que iniciar proyectes d'reintroducción en la naturalea. El primer d'ells es va produir en Carolina del Nort en 1987, a on es varen lliberar 100 individus en èxit. Segons el cens de 1997, la població de Carolina del Nort i Tennessee, cap a on es va estendre despuix de la reintroducción, més els individus en captivitat ronda en l'actualitat els 550 individus. Alguns experts consideren que de confirmar-se que Canis lycaon és conespecífico en Canis rufus, els llops del surest de Canadà podrien utilisar-se en els programes d'reintroducción en Estats Units. Ademés, si fora el cas, caldria revisar l'estat de conservació de l'espècie, que no seria tan crític.

Referències

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Canis rufus.
Erro al crear miniatura: Wikispecies té un artícul sobre Canis rufus.

The Wolves of Algonquin Park PHVA Final Report, PDF. Inclou recomanacions taxonómicas sobre Canis lycaon (Eastern Canadian Wolf).
The Wolves of Algonquin Provincial Park ? A Report by the Algonquin Wolf Advisory Group PDF
Status of the Eastern Wolf A PDF Document sobre estudis genètics relacionat en Canis lycaon.
The Comparative Toxicogenomics Database Informació genètica sobre Canis lycaon.