Pinopsida

Les coníferes (classe Pinopsida i divisió Pinophyta o Coniferophyta) són el grup més important de gimnospermas des d'un punt de vista ecològic i econòmic. En un moment les coníferes varen ser dominants en les comunitats de plantes en tot lo món. En l'actualitat es troben desplaçades en molts llocs per les angiosperma, pero, encara són dominants en molts boscs (els boscs de coníferes).

Eixemples de coníferes inclouen pins, avets, píceas, ciprers, cedres, sequoya, ginebreres, sabinas, làrixs, tejos i araucarias.

S'ha propost un grup parafilético respecte a gnetales.

Característiques

Els membres d'este grup són cridats coníferes perque la majoria du les llavors en estructures especialisades cridades cons. Els cons protegixen als òvuls i despuix a les llavors, i faciliten la polinisació i la dispersió. Estos cons consistixen en un eix que du branques curtes altament modificades, les escamas ovulíferas (l'evidència de que són branques prové de l'orientació invertida de la vasculatura i dels fòssils intermijos entre les coníferes actuals i les coníferes fòssils, i d'un atre fòssil cridat Cordaites). Estes escamas estan sostingudes per bràctees, que poden ser grans i conspicuas com en algunes Pinaceae, o molt menudes, com en atres Pinaceae, o menudes a grans i més o menys fusionades a la escama, com en Cupressaceae, en la majoria dels cons les escamas ovulíferas són molt més grans que les bràctees. Les llavors estan associades a les escamas. Les escamas dels cons de la majoria dels membres de Pinaceae i Cupressaceae són leñosas o coriáceas. Juniperus té escamas més o menys sucoses i brillantemente coloreadas, tornant als cons en un aspecte de baya, i dispersats per animals. En Podocarpaceae els cons són més be reduïts, en escamas altament modificades, sucoses, brillantemente coloreadas en solament un òvul. Taxaceae du llavors solitàries parcial o completament rodejades per un arilo sucós. En Pseudotsuga les bràctees són elongadas i poden vore's en la part de fòra de les escamas ovulíferas. Les llavors són típicament aladas, una adaptació per a la dispersió de la llavor per vent.

Les coníferes comprenen un grup potser monofilético d'arbres o arbustos altament ramificados en fulls simples, açò és una possible apomorfía del grup. Els fulls de les coníferes són llineals, aciculares (com a agulla) o en forma de punzón. En algunes coníferes els fulls estan agrupats en branques curtes, en els quals els internodos adjacents són molt curts. Un cas extrem és el fascículo, com en algunes espècies de Pinus, que és una branca curta especialisada que consistix en teixit de talle, una o més fulls aciculares, i escamas d'ulls basals persistents. Una segona apomorfía de les coníferes, aparentment compartida en les gnétidas, és la pèrdua de la movilitat en l'esperma. Açò distinguix a les coníferes d'atres gimnosperma, que tenen esperma flagellada. Les coníferes, com totes les espermatofitas vivents, són sifonógamas, és dir, el gametófito masculí desenrolla un tubo polínico. Com en les cícadas i en Ginkgo, este tubo és haustorial, consumix els teixits de la nucela (del megasporangio) per un any aproximadament despuix de la polinisació. Una diferència, no obstant, (provablement relacionada en la no movilitat de l'esperma) és que el gametófito masculí de les coníferes deixa a les cèlules de l'esperma més directament en l'ou per creiximent del tubo polínico dins de la cambra del arquegonio, a on fa contacte en el gametófito femení en o prop del arquegonio. Les cèlules de l'esperma no nadadores llavors són lliberades del tubo polínico, fan contacte en la cèlula ou del arquegonio, i fertilizan el núcleu de la oosfera (gamet femení). Com hi ha més d'un arquegonio per llavor, poden ocórrer múltiples events de fertilisació, resultant en múltiples embrions jóvens, pero usualment només un sobreviu en la llavor madura.

Reproductivamente les coníferes produïxen cons masculins i cons femenins, en el mateix individu (plantes monoicas) o menys comunament en individus separats (plantes dioicas). Com en totes les plantes vasculars, l'estructura reproductiva conté fulls que duen esporangis (a estos fulls es diu esporofilos). Com en les cícadas, el estróbilo masculí du microesporofilos o esporofilos masculins, que duen els esporangis masculins o microsporangios, que produïxen els grans de polen. Els grans de polen de les coníferes són interessants perque la majoria tenen dos «sacca«, dos vesícules que es evaginan de la paret del polen. Estes estructures, com a bufes d'aire, poden funcionar per a transportar el polen més eficientemente per vent. També poden funcionar com a dispositius de flotació, per a ajudar en la captura i el transport de grans de polen per la gota de polinisació produïda en totes les gimnosperma.

Les coníferes daten del Carbonífero, fa uns 300 millons d'anys. Moltes de les famílies actuals es varen desenrollar en el Triásico tardà o el Jurásico enjorn, i alguns gèneros contemporàneus varen aparéixer a mitan del Jurásico. Hui en dia, les coníferes seguixen sent importants en els climes més frets, com els boscs boreales de Norteamérica i Àsia, a on les seues espècies dominen la vegetació. Atres coníferes (particularment Araucariaceae, Cupressaceae i Podocarpaceae) són prominents en les regions més fredes de l'Hemisferi Sur. Les coníferes són valorades com a ornamentals, i la seua fusta és utilisada per a paper, construcció, i molts atres propòsits. Moltes voltes són cridades «siempreverdes» pel fullage persistent de la majoria de les seues espècies, o de «fusta blana».

La polinisació és per vent. La majoria de les coníferes, com la majoria de les espermatofitas no angiosperma, utilisen una gota de polinisació, que és un decorregut pegajoso que exuda de l'òvul en la polinisació, per a atrapar el polen de l'aire. Els grans de polen de la majoria de Pinaceae duen dos «saccas»: apèndixs menuts, com a ales, que poden servir per a que sure el gra de polen en la gota de polinisació cap a l'òvul, o per a orientar-ho apropiadament durant la germinació. Alternativament, el polen pot ser atrapat en estructures més o menys pegajosas en el veïnat de l'òvul. El polen llavors germina i creix per mig d'un tubo de polinisació cap a l'òvul (l'esperma no té flagelos).

Els arbres de coníferes són moltes voltes monopódicos en un tronc o talle central dominant. En el temps l'àpiç pot ramificarse irregularment. Les branques són moltes voltes verticiladas, a lo manco quan la planta és jove. Les coníferes comprenen 6 famílies, en unes 600 espècies.

Usos

Alimenticis

Entre els usos alimenticis, el més conegut és la recolecció del piñón, que és la llavor comestible pròpia de les espècies del gènero Pinus (família Pinaceae); i la recolecció del piñón patagónico, de les espècies del gènero Araucaria (família Araucariaceae), principalment de l'espècie Araucaria araucana (la Araucaria).

La Ginebrera comuna (Juniperus communis), espècie del gènero Juniperus (família Cupressaceae), que les seues «bayas» es venen seques per a usar-los com espècia, i en elles condimentar carns, salses i farcidures; i per a aromatizar la ginebra.

La Kaya (Torreya nucifera), les llavors de la qual, previ tractament, poden ser consumides com a fruts secs.

Respectes a les espècies que produïxen estructures carnosas comestibles, similars a fruts podem trobar:

El Lleuque (Prumnopitys andina), les llavors del qual tenen forma ovalada i estan envoltes per una blana polpa comestible i de bon sabor; en la qual es prepara una melada, i atres preparacions culinàries.

El Inugaya (Cephalotaxus harringtonia) en la qual igualment la coberta carnosa que recobrix la llavor és comestible.

El Kahikatea (Dacrycarpus dacrydioides), que el seu arilo carnoso o «koroi» va ser un important recurs de menjar per als maoríes; i era servit en les festes en grans cantitats

El Kusamaki (Podocarpus macrophyllus), el Illawarra (Podocarpus elatus), i el mañio (Podocarpus nubigenus), entre uns atres podocarpus, que els seus arilos carnosos del con madur són comestibles (sent el restant de la planta tòxica).