Palau de Mossén Sorell
El Palau de Mossén Sorell, estava situat en l'actual plaça de Mossén Sorell, en el Barri del Carme de Valéncia.
Descripció[editar | editar còdic]
Constava d'un cos central que se obria per mig de grans finestrals gòtics. La part superior de la fachada s'arrematava per mig d'una série d'arcs típics de l'arquitectura valenciana.
En tota seguritat no diferiria de les grans mansions de la burguesia valenciana del sigle XV. A un extrem d'eixe cos s'obria la portada principal que donava accés a un pati. Al seu costat s'alçava atre cos d'edifici de menys alçada.
Les actuacions sobre el palau dels seus successius propietaris alteraren la fisonomia de la frontera, en la que s'obriren tous rectangulars en el sigle XVII.
Un quadro del pintor Vicent Poleró, existent en el Museu de Belles Arts Sant Pio V, nos permet conéixer com fon la gran sala de dit palau, part del qual, el treginat fon instalat en dit Museu.
Podem saber també com foren les portades de l'entrada i de la capella. La primera, en preciós arc conopial, alfiz, escut familiar i llegenda en les senderes se troba situada en la frontera de la Galeria Parmegiani de Regi (Italia).
La segona, molt més rica que l'anterior, es resol en un gòtic florit molt pur en llegendes en les senderes i el tema de l'Anunciació en el fris. El grup se compon de l'arcàngel Gabriel, a la dreta la Verge i en lo alt l'Esperit Sant. Esta portada, com l'anterior, fon treta de Valéncia i venuda al Museu del Louvre de Paris a on, en l'actualitat, s'afirma, existix.
Història[editar | editar còdic]
El vell edifici, començat a construir per Mossén Tomás Sorell i Sagarriaga, fallit en l'any 1491, passà a mans del seu nebot Bernat Sorell que continuà les obres mampreses, entre elles el gran saló, ya citat.
Els seus successors foren entroncant en atres cases nobiliàries valencianes i acrecentant el seu patrimoni, en especial en la localitat d'Alvalat d'Encodinats que canvià el seu nom per Albalat dels Sorells per la família propietaria.
,_dibuixat_per_Asenjo.jpg)
Pleits entre familiars, a partir del sigle XVIII, per qüestions d'herència, serviren per a que el vell palau valencià se deteriorara en gran rapidea. En l'any 1851 la major part del palau se trobava tancada una volta fosos els seus tifells en subastes successives. Els espais restants foren arrendats a uns teixidors i al litograf Antoni Pasqual i Abat que establí allí el seu taller. També fon seu en l'any 1876 de la Societat Ateneu Cassino Obrer.
El 16 de març de l'any 1878 se declarà en l'edifici un incendi, ardint totalment, despuix de lo qual se procedí al derrocament de les enrunes.