Perucetus colossus
Perucetus colossus (del grec «Ballena del Perú colossal») és l'única espècie del gènero extint Perucetus de ballena primitiva del Eoceno Mig, entre 39 a 37 millons d'anys, va ser trobat en el desert de la costa peruana. En un pes estimat que oscila entre 85 i 340 t (84 i 200 tonellades llargues; 94 i 270 tonellades curtes), Perucetus colossus pot haver rivalizado, si no excedit, en pes en la ballena blava moderna, pero en estudis més recents són més conservadores i els resultats varen tirar que si este animal media uns 17 metros el seu pes rondaria entre les 60 i 70 tonellades, mentres si estos aplegaven a medir fins als 20 metros el seu pes rondaria entre 98 i 114 tonellades sent clarament inferior a les 270 tonellades que s'havien propost en un principi.[1] Açò es deu en part als ossos increiblement grossos i densos d'este animal, junt en el seu gran tamany. No obstant, l'ecologia de l'espècie seguix sent en gran partix un misteri. Segons els fòssilés, provablement era un habitant d'aigües poc profundes que es movia llentament. Solament es pot especular sobre la seua dieta, pero una sugerència propon que va poder haver-se alimentat d'animalés bentónicos com crustacis i moluscs que viuen en el fondo de l'oceà.[2]
Història i nom
[editar | editar còdic]Perucetus colossus es coneix a partir d'una varietat d'ossos, a saber, 13 vèrtebres, quatre costelles i algunes parts de la regió pèlvica. Tots els ossos, que representen un individu singular (MUSM 3248), han segut recolectats del Membre Yumaque de la Formació Paracas.[2]
El nom Perucetus deriva del país d'orige de la ballena, Perú, mentres que el epítet específic fa referència a l'enorme tamany de l'animal.[2]
Els restants del Perucetus es troben baixa ampara i actualment en exhibició en el Museu d'Història Natural de Lima, pertanyent a la Universitat Nacional Major de Sant Marcos, institució principal de l'equip de paleontòlecs peruans involucrats en el descobriment.[3]
Descripció
[editar | editar còdic]Ya que solament es coneixen algunes vèrtebres de Perucetus colossus, les estimacions de la llongitut total de l'animal varien segons la cantitat de cada tipo de vèrtebres que s'assumix estarien presents en la columna. En basar-se en l'esquelet de Cynthiacetus peruvianus, el qual té un dels esquelets de basilosáuridos més complets coneguts i que posseïx 20 vèrtebres toràciques i 17 lumbars, Bianucci et al. (2023) varen tindre com resultat una llongitut completa de l'esquelet de 20 metros. En usar a Basilosaurus isis (en 18 toràciques i 19 lumbars) i a Dorudon atrox (17 toràciques i 20 lumbars) com a aproximacions, es va aplegar a una llongitut lleument major de 20.1 metros. En usar de base a Pachycetus wardii, el qual té el menor número de vèrtebres en la seua família i reflectix la possibilitat de que Perucetus tinguera menys vèrtebres que molts basilosáuridos, es va calcular una llongitut més conservadora de 17 metros.[2]
El os innominado de Perucetus està molt reduït pero encara conserva un acetàbul ben desenrollat, una condició considerada com a ancestral entre els cetáceos. El innominado, no obstant, diferix en forma del de Basilosaurus, i l'extrem proximal del ilion és notablement més robust que el d'atres membres primerencs de Pelagiceti. Els centres de les vèrtebres lumbars estan molt allargats com en els basilosaurinos i paquicetinos pero no alcança les proporcions dels membres més extrems de dits grups. Els extrems de les costelles són grans i en forma de mall, una atra característica similar a la de Basilosaurus.[2]
La traça més característica de Perucetus és l'alt grau de paquiosteosclerosis present en els os del cos, la qual cosa significa que els seus ossos són simultàneament més grossos (paquiostóticos) i més densos (osteoscleróticos) que en qualsevol atre cetáceo conegut. La paquiosteosclerosis i l'increment associat de la massa òssea (BMI, per les seues sigles en anglés) és conegut en varis atres mamífers marins com els sirenios i en alguns atres basilosáuridos — particularment, els membres de la subfamília Pachycetinae — pero cap cetáceo s'aproxima als nivells de BMI vists en Perucetus. Bianucci i colaboradors varen destacar vàries llínees d'evidència que sugerixen a que l'increment de la massa òssea no va ser el resultat d'alguna patologia. Ademés de la presència de BMI en els paquicetinos, l'increment està present uniformemente en els ossos de Perucetus, mentres que s'esperaria que no fora consistent si haguera segut causat per alguna malaltia o una atra condició. Per la paquiostosis, les vèrtebres es troben molt expandides, fent-les prop del doble de voluminoses que les d'una ballena blava de 25 metros de llarc. L'increment de la massa òssea és també observat en la microanatomía de l'os. Les costelles estan casi completament compostes d'os dens i carixen de la cavitat medular vista en els ossos d'atres animals. Els canals vasculars que penetren l'os són estrets, la qual cosa no solament indica la madurea de l'animal sino que evidencien més la naturalea ya densa dels seus ossos.[2]
El pes de Perucetus s'ha estimat des de 85 a 340 tonellades, en un promig de 180 tonellades. L'estructura esquelètica estimada en 17 a 20 metros per sí sola hauria pesat fins a 5.3-7.6 tonellades, la qual cosa ya és de per sí dos a tres voltes el pes de l'esquelet d'una ballena blava de 25 metros de llarc. Els estimats totals de pes es basen en la relació entre la massa total corporal i la de l'esquelet dels mamífers moderns. Notablement, els cetáceos té esquelets molt més llaugers de lo que se supondria per a la seua massa sancera, mentres que els sirenios (dugongos i manatíes) són similars als mamífers terrestres en tindre esquelets més densos que contribuïxen més al pes total corporal. Bianucci i colaboradors varen senyalar les dificultats per a determinar el pes dels basilosáuridos. Ells sugerixen que l'increment de la massa de l'esquelètic va poder haver segut compensat en tindre grans cantitats de grassa, la qual és menys densa que atres teixits blans. Posteriorment, els valors més extrems varen ser usats en els càlculs, duent a l'ampli ranc d'estimacions de pes presents en la descripció científica. En base en les senyes dels sirenios, es va aplegar a calcular un pes de 85 tonellades. Combinant la proporció del menor pes esquelètic en relació en el tamany corporal trobat en cetáceos junt en el major pes estimat de l'esquelet es va determinar un pes total de més de 340 tonellades. Els valors mijos, per un atre costat, varen resultar en un pes de 180 tonellades. Açò podria indicar que, encara que no era tan llarc, esta espècie va poder haver segut més pesada que la ballena blava moderna.[2]
Classificació
[editar | editar còdic]Perucetus va ser identificat com un membre del clado Pelagiceti en base en l'elevat número de vèrtebres lumbars en centres vertebrals circulares i un os de la cadera altament reduït. Dins de Pelagiceti, l'acetàbul ben definit sugerix afinitats propenques en els basilosáuridos (com Basilosaurus, Pachycetus, Cynthiacetus i Chrysocetus) i els llanocétidos (com Mystacodon). Bianucci i colaboradors per tant varen agregar a Perucetus a la família Basilosauridae.[2]
Paleobiología
[editar | editar còdic]
L'immens tamany i la densitat òssea en conjunt farien impossible a Perucetus a poder eixir a terra, la qual cosa està en llínea en la seua classificació com un basilosáurido. La paquiosteosclerosis és presa com una senyal de que Perucetus vivia en aigües someras, usant el seu pes com a control de flotabilitat tal com fan els manatíes moderns. Donat el seu tamany i pes, Perucetus pot haver resistit les ones rompedors en les aigües més turbulentas, alguna cosa també inferido per a la vaca marina de Steller que igualment era boyante. Les afinitats de l'animal per les aigües poc profundes és congruent en l'interpretació de que els basilosáuridos preferien aigües costeres, més que viure en l'oceà obert.[2]
Donada la naturalea fragmentaria d'este animal fa incertes les característiques precises de la seua locomoció, s'han realisat algunes sugerències. Els centres allargats de les vèrtebres per eixemple, sugerixen que com els manatíes i a diferència dels dugongos, nadava en l'us d'una ondulació axial. Açò apunta encara més a que l'animal va viure en les aigües poc profundes més que en els hàbitats pelágicos. El gran tamany de les vèrtebres impon llímits també a l'estil de nade de Perucetus, aixina com ho fa la forma dels processos transversos de les vèrtebres. Usant els métodos d'un estudi previ, se sugerix que Perucetus estava llimitat en la seua habilitat de doblar cap a dalt i cap als costats pero posseiria en canvi una habilitat incrementada de flexionar cap a avall (ventralmente). Açò podria sugerir que Perucetus nadava en moviments llents de dalt avall de la seua coa mentres que no faria us de cap moviment de costat a costat com s'ha sugerit per a Basilosaurus. La forta flexión ventral en particular, pot haver segut de gran importància per a l'animal quan s'impulsava per a alluntar-se del llit oceànic a fi de respirar en la superfície. La funció precisa d'esta combinació de paquiosteosclerosis i jagantisme encara no s'entén per complet, pero pot haver estat lligada al cost energètic dels moviments ondulantes o l'habilitat de bucejar durant llarcs periodos de temps.[2]
La dieta i estil d'alimentació continuen sent inclús més misteriosos, ya que no es coneix material craneano d'este cetáceo. Aixina i tot, algunes possibilitats poden ser inferidas en base en el seu estil de vida deduït del seu esquelet postcraneal. Encara que moltes de les similituts senyalades en els sirenios poden ser preses com a indicis d'un estil de vida de pastoreig, esta idea pot ser considerada com a improvable, ya que no es coneix cap cetáceo en una dieta herbívora. Sembla més provable que Perucetus s'alimentara de moluscs, crustacis i atres animals en el fondo marí, ya fòra per mig de succió o per mig de la filtració dels mateixos. Este estil de vida hauria segut comparable al de l'actual ballena grisa. Una atra hipòtesis mencionada per Bianucci et al. és que Perucetus pugues haver segut un carroñero com els grans taburons demersalés. En tot cas, fins que es troben millors restants, l'ecologia precisa de Perucetus permaneixerà desconeguda.[2]