Cavall
El cavall (Equus caballus) es un mamifer ungulat (dotat de ungles),de la familia dels èquits. Els cavalls s'han desenrrollat durant 50 millons d'anys a partir de chicotets animals de dimensions d'un gos mijan, fins aribar als veloçes corredors de les estepes majors de dimensions actuals.
Etimologia
El nom del «cavall» procedix del llatí caballus que donava nom al «cavall capat»; del femeni llati equa derivà en «egua» i als animals jovens en general se'ls nomenava pullus, textualmente 'pollets'; d'ahi que d'una paraula del llati vulgar pulliter, pullitri derivara «potro».
Orige
El cavall diuen que procedia de Nortamerica, es suposa que d'ahi va emigrar a Suramerica i Asia a través de l'istmo que unía llavors ad America en Asia. Des d'este moment arribà ad Europa i després ad Africa. L'evolució del cavall pot seguir-se a traves del registre fosil fins arribar a Hyracotherium (tambe nomenat Eohippus), un chicotet mamifer herbivoro que va viure durant l'Eoceno, fa 55 millons d'anys. Es suposa que d'ell descenden tots els equits posteriors, inclòs genero Equus Hyracotherium, que tenía un tamany que oscilaba entre els 20 i els 40 cm d'altura, en quatre dits en les extremitats anteriors i tres en les posteriors terminant cadascu en una ungla (no en un casc, com les especies actuals).
Les especies americanes donaren orige al genero Mesohippus en el oligocen; després en el miocen se donà el hypohippus i el anchitherium en lloc del mesohippus. Atres tipus foren Miohippus i Merychippus, els quals foren com la descendencia del Mesohippus; els Merychippus tenien dents en corones molt alts lo que li deixava ramonejar les fulles i els brots dels arbres i els arbusts, pero la diferencia del Hyrachotherium era que este nomes menjava herva. També Merychippus tingue descendents i foren: Hipparion que es desplaçà des de Nortamerica cap ad Eurasia en el periot del pliocen; i el Pliohippus, que alguns pensen es l'antecesor del cavall modern, al que li nomenaven l'Equus. Quan en l'etat de pedra les tribus caçadores arribaren en sentit contrari fins America, el cavallo fon caçat en furor fins ser exterminats. Els conquistadors espanyols a principis del sigle XVI, tornaren a introduïr-ho en el continent americà. L'home ha utilisat la força i la velocitat del cavall des de que li va domesticar per a canviar la seua forma de vida.
Biologia del cavall
Respecte al cavall modern les seues caracteristiques mes notables son les d'un unic dit en les cames, per eixo se'l nomena perisodactil, que vol dir angulat en numero impar de dits. El dit del cavall s'ha allargat prou i lo cobrix una ungla cornea que rodeja a la part d'enfront i la d'un costat del peu. El segon i el quart dit son vestigials i esten mes amunt i al costat de l'ungla.
Els osos del cap son llarcs i els de la cara son 2 vegades mes gran que els del cap. La mandíbula d'avall també es llarga i es ample i aplanada d'avall. La columna vertebral te vertebras com: 7 cervicals, 18 dorsals, 6 lumbars, 5 sacres i 15 caudals. Tenen 44 dents, cada hemimandíbula te 3 incisius, 1 cani, 4 premolars i 3 molars. Els incisius que son els que usa per a cortar l'herba creixen en forma de semicircul. Entre els canins i els premolars hi ha un espai que es nomena diastema, ahi es on se l'encaixa el bocat per a dirigir al cavall quan un monta. Tots els dents tenen araïls chicotetes.
L'estomac es simple i la fermentació de la celulosa es dona en el cec que está on s'unix l'intesti gros i el prim. En un cavall gran te una capacitat com de 38 litros.
Abdos sexes alcançen la madurea sexual als 2 anys, pero per als fins reproductius s'utilisen fins com els 3. El periot de gestació es de com 11 messos i la femella nomes te una cria, quan se tenen bessos es algo excepcional.
Principals races de cavall
Andalus: la seua procedencia es purament espanyola, d'ahi que se'l reconega també en el nom de “Cavall espanyol”. La seua presencia en la Peninsula es calcula des de l'epoca dels romans. Casi en total seguritat este cavall espanyol es mesclà en el bereber i l'arap, en l'epoca en que els araps dominaven Espanya. Esta mescla fiu que el pesat cavall autocton consiguira l'elegancia i porte en que hui es coneix.
Berberisc: El Berberisc es natiu del nort d'Africa i fa molt de temps que se'l ve asociant en Marroc, Argelia i Tunicia, components d'una regió que antany es nomenà costa de Berberia. Cavall de sella vigoros pero elegant, també es capaç de ser veloç i resistent, qualitats que on millor posa de manifest es en festitats com per eixemple les fantasíes de l'Africa septentrional. Hi hagut un temps en el que, pel seu valor i rapidea de moviments es va usar per a la guerra.
Bretò: Prengue el seu nom de la regió de Bretanya, en el noroest de França. Cavall de raça energica, molt apreciat pels lauradors per als treballs del camp. Existixen tres tipus de Bretò, que en conjunt van satisfer les necesitats dels llauradors. Tots ells descenen del cavall de bretanya originari. El de major tamany es el de tir, els seus antepasats eran cavalls robusts. El bretò de posta es de raça mes fina puix descen de cavalls encreuats. El Bretò Corlay, actualment molt poc freqüent es el mes llauger dels tres. En el pasat, la seua ascenencia de sanc calent fiu d'ell un elegant cavall per a enganchar al mateix tempo que un popular cavall de sella.
Crioll: La raça criolla es originaria dels països suramericans d'Argentina i Perú, si be des de fa ya uns 300 anys se cria en tot el sur del continent americà en resultats optims.
El seu orige s'establix en els creuament entre els cavalls dugats pels conquistadors espanyols, entre els quals deuen destacar els araps, berebers i andalusos.