Pare Nostre

Pare nostre en valencià. En l'iglésia del Pater Noster, en el Mont de les Oliveres, Jerusalem.

El Pare Nostre o Parenostre (del llatí, Pater Noster) és el nom d'una oració cristiana donada a conéixer per Jesús de Nazaret segons relaten els evangelis de Mateu i de Lluc . De la diferència en la descripció de les circumstàncies i en l'estil del text de l'oració en abdós autors, deriven les diferents versions existents per a cada confessió cristiana.

El Parenostre està considerat l'oració cristiana comuna per excelència per les confessions majoritàries: per al Catecisme de l'Iglésia Catòlica és el resum de la doctrina cristiana, el model d'oració cristiana d'acort en els protestants i l'oració més perfecta segons els ortodoxos.

Antecedents del Pare nostre

El Pare Nostre troba els seus antecedents immediats en el context de les tradicions llitúrgiques de la religió judeua que eren contemporànees al periodo històric en el que vixqué Jesús de Nazaret i en el que es desenrollà inicialment el cristianisme.

El Pare nostre en l'Iglésia primitiva

Ha de fer-se notar que Jesús vixqué en el context de l'espiritualitat judeua, que en els evangelis se cita a sovint els texts sagrats del judaisme i que Jesús, com judeu, estava somés a la Torà. Segurament resà les Díhuit benediccions, el Shema, el Avinu Malkenu (Pare nostre, Rei nostre), els Salms o Tehilim (alabances en valencià), entre atres moltes oracions que existien dins del corpus religiós del judaisme.

Se pot assegurar que si el judaisme introduí una gran novetat en el context religiós de la seua época, el cristianisme portà al món del seu temps una nova visió de la Divinitat. Per al cristianisme existia una deïtat, la dels judeus. Només hi havia un Deu verdader, pero no era per a un sol poble. El Senyor passà de ser un Deu local del poble judeu a ser un Deu universal. El dels cristians se mostrava a tots els hòmens que volgueren seguir-lo sense distinció del seu orige. Segons el cristianisme, el Senyor tenia un nou poble al que qualsevol home de bona voluntat podia pertànyer i eixe nou poble era l'Iglésia. Eixa és la raó per la qual diferents denominacions cristianes se nomenen a si mateixes el Nou Israel.

En un principi els primers cristians se consideraven a sí mateixos part del poble judeu, oraven en les sinagogues i respectaven tota la Torà. En el primer Concili de Jerusalem, narrat en el capítul 15 del llibre Fets dels Apòstols, se diu que els gentils que abraçaven a Crist no estaven obligats a complir la Torà donada al poble d'Israel. Per eixemple els cristians d'orige gentil no estaven obligats a circumcidar-se o guardar el Shabat . A partir d'este moment el cristianisme escomença a separar-se gradualment del judaisme.

El Pare nostre fon fonamental en este punt. Al separar-se del judaisme, el cristianisme hagué d'anar adquirint una identitat pròpia i la principal característica de l'espiritualitat judeua era l'oració. El cristianisme havia de buscar-se la seua pròpia oració, les seues pròpies característiques, per a no ser considerada una secta del judaisme. El Pare nostre passaria a ser la característica principal que diferenciaria al poble «nou» del «vell» en este punt de l'història. La diferència encara no estava molt clara, entre els judeus i els primers seguidors del cristianisme.

Els primers cristians tenien un gran respecte per l'Oració dominical. L'Oració dominical no s'ensenyava a qualsevol. El seu rés constituïa un privilegi que a soles s'otorgava als que ya havien rebut el batisme. Era lo últim que s'ensenyava als catecumens i a soles en la vesprada del seu bateig. Era la màxima i més preada joya de la fe.

Els antics cristians de les Iglésies d'Àfrica prengueren la seua professió de la fe (quit credendum) d'esta oració. Una professió de fe és una declaració de les seues creències, un eixemple d'açò és l'oració del Credo o símbol nicé del catolicisme llatí i oriental. Els que pretenien obtindre el batisme havien de tindre un profunt coneiximent de l'oració (quit orandum). Els catecúmens devien seguir detingudament l'explicació del Credo i posteriorment havien de recitar-ho públicament de memòria. La transició entre estos dos passos era el Pare nostre. La professió de fe en el cristianisme és una part fonamental, perque per mig d'ella se declaren quínes són les seues creències fonamentals i bàsiques. El fet de que les Iglésies primitives d'Àfrica ho prengueren com a base per a la seua professió de fe, demostra que des dels albors del cristianisme estes paraules de Jesús foren considerades les més santes paraules.

En l'Iglésia primitiva el rés del Pare nostre estava reservat per al moment més alt de la celebració que a la fi el catolicisme cridaria missa. La feyen precedir de formules que senyalaven el seu respecte. Estes formules han segut heretades per Iglésies en les seues llitúrgies actuals: en la llitúrgia de l'Iglésia oriental se diu com a introducció: «Digna't, oh Senyor, concedir-nos que gojosos i sense temeritat, nos atrevim a invocar-li a tu, Deu celestial, com a Pare, i que digam: Pare nostre...». En la primitiva llitúrgia romana el sacerdot precedia l'oració en la frase: «nos atrevim a dir», reconeixent l'enorme audàcia que hi ha a repetir paraules considerades tan santes pel cristianisme.

Pregaria

Pare nostre, que estas en lo (el) cel:

santificat siga el teu nom.

Vinga a nosatres el teu Regne.

Faça's la teua voluntat,

aixina en la terra com en lo (el) cel.

El pa nostre de cada dia,

dona-nos, Senyor, el dia de hui.

I perdona les nostres ofenses (culpes),

aixina com nosatres perdonem als que nos ofenen.

I no nos deixes caure en la tentacio,

i lliura-nos del mal.

Vore també

• Torcuato Luca de Tena

Enllaços externs

Catòlics

• Referencia de la "Enciclopedia Catòlica sobre el Padrenuestro".
• Iconografia del Pare Nostre.
• El Pare Nostre en 1.310 idiomes.
• La oración de Jesús en el Pare Nostre (www.msc.org).

Ortodoxos

• Model de l'Oració Cristiana. Lloc ortodox argentí; l'explicació del Pare nostre es el penúltim apartat del artícul.
• Manual d'oracions de la Iglésia ortodoxa de Mèxic.

Protestants

• El Pare Nostre del Catecisme Menor de Martín Lutero (en anglés).