València
En química, la valència, també coneguda com número de valència, és una mesura de la quantitat de enllaços químics formats pels àtoms d'un element químic. Durant el sigle XX, el concepte de valència ha evolucionat en un ampli ranc d'aproximacions per a descriure l'enllaç químic, incloent estructura de Lewis (1916), la teoria de l'enllaç de valència (1927), la teoria dels orbitals moleculars (1928), la teoria de repulsió de pars electrònics de la capa de valència (1958) i tots els mètodos alvançats de química quàntica.
Història
La etimologia de la paraula "valència" prové de 1425, significant "extracte, preparació", del llatí valentia "força, capacitat", i el significat químic referint-se al "poder combinant d'un element" està registrat des de 1884, de l'alemà Valenz.[1]
En 1789, William Higgins va publicar esbossos sobre lo que ell va nomenar combinacions de partícules "últimes", que esbossaven el concepte de enllaços de valència.[2] Si, per eixemple, d'acort en Higgins, la força entre la partícula última d'oxigen i la partícula última de nitrogen era 6, després la força de l'enllaç hauria de ser dividida acortment, i de modo semblant per a les atres combinacions de partícules últimes:
No obstant, l'incepció no exacta de la teoria de les valències químiques pot ser rastrejada en una publicació de Edward Frankland, en la que va combinar les velles teories dels radicals lliures i "teoria de tipos" en conceptes sobre afinitat química per a mostrar que certs elements tenen la tendència a combinar-se en atres elements per a formar composts contenint 3 equivalents de l'àtom unit, per eixemple, en els grups de tres àtoms (vg. NO3, NH3, NI3, etc.) o 5, per eixemple en els grups de cinc àtoms (vg. NO5, NH4O, PO5, etc.) És en este modo, segons Franklin, que les seues afinitats estan millor satisfetes. Seguint estos eixemples i postulats, Franklin va declarar quant obvi açò és que:[3]
Este "poder combinant" fon denominat posteriorment cuantivalència o valència.[4]