Turquesa
La turquesa (forma femenina de turqués, per la procedència asiàtica de la pedra), és un mineral format per fosfat d'alumini, ferro i coure, és molt dur i de color blau verdós, molt utilisat en joyeria.
CaracterístiquesEditar
Inclús la més fina de les turqueses és prou fràgil, aplegant a un màxim de durea just per baix de 6 en l'escala de Mohs, o llaugerament menys que un vidre de finestra. Generalment es troba com a masses criptocristalines, i les seues propietats són prou variables. A menor durea presenta menor pes específic (oscilant entre 2,9 i 2,3) i major porositat. La lluentor de la turquesa és fr cerós a casi vítreo, i generalment és opaca, encara que pot ser llaugerament translúcida en chicotetes seccions. El color és tan variable com el restant de les seues propietats, comprenent des del blanc fins al blau obscur i el blau cel, i des del blau-verdós fins al vert-groguenc. El color blau és atribuït a coure, mentres que el vert pot ser el resultat d'impurees de ferro o la deshidratació. La turquesa apareix casi sempre en forma compacta, sent molt rars els cristals, de tamany milimètric.
UsosEditar
Les tonalitats de la turquesa han segut apreciades en moltes cultures importants de l'antiguetat: han adornat als governants de l'Antic Egipte, als inques, moches, chimúes, asteques (i possiblement atres cultures mesoamericanes precolombines), als perses, Mesopotamia, Civilisació de la vall de l'Indo i China des d'a lo manco, la Dinastia Shang. A pesar de ser una de les gemes més antigues, i provablement la primera en ser introduïda en Europa a través de Turquia, junt en atres productes provinents de la ruta de la seda, la turquesa no es va convertir en una pedra ornamental important fins al sigle XIV. Aparentment va ser desconeguda en l'Índia fins al periodo Muhgal, i en Japó fins al sigle XVIII. Una creència compartida per moltes d'estes civilisacions sosté que la turquesa posseïx certes qualitats profiláctiques: es pensava que canviava de color d'acort a l'estat de salut de qui l'usava i protegia de forces malignes.
Els azteque incrustaven turqueses junt en or, quars, malaquita, azabache, jade, coral i closques en objectes possiblement ceremonials, tals com a caraces (algunes de les quals tenien com a base una calavera), gavinets i escuts. Resines naturals, betum i cera eren usats per a unir les turqueses a la base de material, que generalment era fusta, encara que també s'utilisaven ossos i closques marines.
Actualment s'usa molt en joyeria, orfebreria i bisuteria.
ReferènciesEditar
BibliografiaEditar
- Alonso, J. Felipe (2000). Diccionario Espasa de ciencias ocultas. Espasa Calpe. ISBN 84-239-9453-8.
- Calvo Rebollar, Miguel (2015). Minerales y Minas de España. Fosfatos, Arseniatos y Vanadatos. Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Minas de Madrid. Fundación Gómez Pardo. ISBN 978-84-95063-96-0
- Dieulafait, Luis. (1886).Piedras preciosas
Enllaços externsEditar
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Turquesa.