La sociollingüística és una disciplina que s'ocupa de les relacions entre el llenguage i la societat. Com a tal, és una branca de la llingüística, pero molt relacionada també en la sociologia. Estudia els distints aspectes de la societat que influïxen en l'us de la llengua, com les normes culturals i el context en que es desemboliquen els parlants; la sociollingüística s'ocupa de la llengua com a sistema de signes en un context social,[1] lo que implica treballar en actes de parla reals, no en parlants i oyents ideals. Es distinguix de la sociologia del llenguage en que esta última examina el modo en que la presència de distintes llengües afecta a una societat, estudiant temes tals com el multillingüisme social, la diglòssia o el code-switching.

La sociollingüística també té punts en comú en la etnografia de la comunicació, la dialectologia, la antropologia llingüística i la pragmàtica.

Es pot dir que el major guany de la sociollingüística és haver mostrat que l'us del llenguage no solament depén de les regles d'una gramàtica sino que també de formes o regles que pertanyen a l'interacció social, necessàries per a qualsevol activitat conversacional.

Per a Juan Manuel Hernández Campoy, hi ha cinc característiques definitories i inherents a esta disciplina:

i) és una ciència; ii) és una branca de la llingüística, si be, com apunta Labov, és una forma distinta de fer llingüística; iii) mira al llenguage com a fenomen social i cultural; iv) estudia el llenguage en el seu context social, en situacions de la vida real, per mig de l'investigació empírica; i v) està relacionada en la metodologia i continguts de les ciències socials, principalment l'antropologia social i la sociologia.[2]

ReferènciesEditar

  1. [1] (en inglés), University of Pennsylvania Press. ISBN 9780812210521.
  2. Juan Manuel Hernández Campoy: Definición y orígenes de la sociolingüística