Reactor VM

VM (en cirílic BM) fa referència a una família de reactors nuclears tèrmics d'aigua a pressió desenrollat pels soviètics per a la propulsió de submarís.

Com a combustible nuclear ampraven diòxit d'urani altament enriquit en l'isòtop 235. La potència tèrmica estava compresa entre els 70 a 90 MW.

Història

El reactor va ser desenrollat a mitan de la década de 1950. El 9 de setembre de 1952 es va publicar un decret del govern soviètic referit al disseny i construcció del primer submarí nuclear soviètic proyecte-627 "Кит". La resolució fixava l'institut d'investigació científica N.º 8 ( NIII -8, NIKIET) com a responsable de la central nuclear (NPP) baix la direcció de Nicolái Dollezhál. GA Gasanov (SKBK de la planta del Bàltic) es va encarregar del disseny dels generadors de vapor. El prototip construït en terra ferma, la central nuclear de Óbninsk, s'active per primera volta en març de 1956. El primer buc equipat en un reactor d'este tipo, el submarí soviètic K-3 Leninsky Komsomol es va escomençar a construir en 1957. Botat i lloc en funcionament en 1958. En 1959, el dissenyador del reactor va ser guardonat en l'Orde de Lenin.

Característiques generals

Els reactors nuclears soviètics eren més compactes i potents que els contemporàneus d'EE. UU. pero les seues vibracions eren més pronunciades els que els cap a més sorolls. Inicialment la fiabilitat d'esta planta motriu va resultar relativament baixa per la curta vida de servici dels generadors de vapor. Despuix de varis centenars d'hores d'operació els generadors de vapor desenrollaven fissures per lo que el part refrigerant del circuit principal passava al secundari lo que provocava un aument del nivell de radiactivitat en dit circuit. En l'experiència la fiabilitat va ser aumentant.