Port Martín (en francés: Port-Martin) va ser la primera estació d'investigació científica de França en l'Antàrtida. Actualment en ruïnes, es troba en el cap Margerie en la costa de la Terra Adelia, en la baïa o fondeadero també cridada Port Martin.

Port Martin

Història

editar

La construcció d'una base francesa en la Terra Adelia va ser programada per l'expedició que va partir de Brest en novembre de 1948, i que va aplegar a l'Antàrtida l'11 de febrer de 1949. Esta expedició no va poder prendre terra per les condicions desfavorables del gèl en l'àrea. Una nova expedició liderada per André-Franck Liotard va desembarcar el 18 de giner de 1950 del barco Commandant Charcot. Dos dies despuix varen seleccionar el lloc per a la construcció de la base, que va ser establida per Liotard i un equip d'11 hòmens, que varen construir un edifici principal en varis anexos per a estajar als científics. Va rebre el nom en homenage al expedicionario J. A. Martin, qui era el segon al mando de l'expedició i va morir durant el viage a l'Antàrtida.[1] Els científics varen realisar observacions meteorològiques i magnètiques.[2] El 8 de febrer va partir de la base el Commandant Charcot.

En 6 de giner de 1951 l'equip fundador de la base va ser rellevat per un atre de 17 membres baix el liderage de Michel Barré aplegat en el Commandant Charcot. Durant l'any següent varen ampliar l'edifici principal i varen continuar en el programa d'investigació. Este segon equip va ser rellevat el 14 de giner de 1952 per un grup liderat per René García i atres dos investigadors aplegats en el barco Tottan, mentres un atre grup de 4 persones liderat per Mario Marret es va dedicar a construir una base secundària en l'illa dels Petreles, a uns 60 km a l'oest en l'archipèlec de Punta Geologia.[1]

Entre el 21 i 22 de març de 1951 es va registrar allí la major mija de velocitat del vent en el periodo d'un dia: 174 km/h.[3][4]

En la nit del 23 al 24 de giner de 1952 la base de Port Martin va ser destruïda per un incendi en el seu edifici principal. No va haver ferits entre el personal, pero els tres varen ser evacuats cap a l'illa dels Petreles pel barco que els havia dut allí, que encara es trobava en les rodalies. Junt al grup liderat per Marret varen passar l'hivern en els Petreles, quedant aixina abandonada la base de Port Martin.[1] El chicotet observatori de l'illa dels Petreles va ser conegut com Base Marret i va ser abandonada el 14 de giner de 1953 quan el seu personal va ser evacuat en el Tottan. En 1956 va ser construïda allí l'Estació Dumont d'Urville.

Lloc històric i àrea protegida

editar

Des de 1952 el lloc ha permaneixcut pràcticament inalterado. Lo que queda en Port Martin són els edificis auxiliars de la base, incloent un refugi i els cobertizos per a depòsit de carbó i suministraments, enterrats en la neu. Representa un lloc òptim per al disseny de métodos arqueològics i tècniques en condicions climàtiques extremes. És considerat un valiós monument arqueològic, aixina com un lloc històric i un àrea de 0,17 km² està protegida pel Sistema del Tractat Antàrtic com Zona Antàrtica Especialment Protegida (ZAEP) N°. 166 des de 2006[1]

També ha segut designat Sitie i Monument Històric de l'Antàrtida (SMH) N°. 46 en 1985, després de que fora propost per França durant una trobada consultiva del Tractat Antàrtic.[5] La custòdia i administració de la ZAEP N°. 166 i del SMH N°. 46 està a càrrec de França.

Referències

editar
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Port Martin, Terre Adelie». Management Pla for Antarctic Specially Protected Area No. 166: Measure 1, Annex G. Antarctic Treaty Secretariat. Consultat el 30 de giner de 2013.
  2. «IPEV». Archivat des d'el original, el 2 d'abril de 2015. Consultat el 6 de març de 2015.
  3. Walter A. Lyons: The Handy Weather Answer Book. Detroit (Michigan): Visible Ink Press, segona edició, 1997. ISBN 0-7876-1034-8.
  4. Budretsky, A. B.(1984).«New absolute minimum of air temperature».Bulletin of the Soviet Antarctic Expedition.Gidrometeoizdat.Leningrad:(105)
  5. «List of Historic Sites and Monuments approved by the ATCM (2012)». Antarctic Treaty Secretariat. Consultat el 2 de giner de 2014.