Palau Eguiguren
El Palau Eguiguren és un immoble ubicat en Santiago de Chile, que actualment s'utilisa com a sèu Duoc Pare Alonso d'Ovalle, sent una de les més antigues de DuocUC, institució d'educació superior.
Construït per l'arquitecte Alberto Cruz Montt en 1918, per encàrrec del polític i hacendado chilé Luis Eguiguren Valero i el seu cònjuge Elisa Irarrázaval Correja.[1] S'ubica en el cantó de Díhuit i Pare Alonso d'Ovalle (carrer Díhuit número 102),[2] en ple caixco històric del centre de Santiago, barri que pel seu gran valor arquitectònic s'emmarca en lo que Monuments Nacionals denomina Zona Típica.
Característiques
En el primer pis, més arrere dels salons i menjadors, es va ubicar una sala de teatre per a 60 persones, modernisada per la comoditat de tres banys en el seu entorn immediat. En este sentit, l'accés al segon pis, senyalat per escals de marbre blanc que pugen escoltades per pasamanos d'acer i barandas de bronze, també es contemporanizó en el respal d'un dels primers ascensors santiaguinos, un històric Otis.
Sobre el oratorio, de panels enmaderados i molduras, figures de bulto sobre sengles pedestals i una ornamental llàntia de fierro forjat, més allà del seu valor com a seré espai d'oració, reflectia la cultura social chilena de l'época, oscilante entre la frivolitat i les formes religioses.
Chile, en 1919 any de construcció ya havia incorporat millors materials i tècniques, lo que també explica l'òptim estat de l'edifici; fronteres i amijanadors són d'albañilería de rajola i no d'atobó i, entre un volum i un atre, es va alçar un mur de formigó armat l'estructura del qual, com es va fer prou després dels violents sismes de 1905 i 1906, és de rieles de ferrocarril. Excelents fustes roure, roure americà, pi Oregó, coigüe, raulí, olivillo... també enriquixen l'obra.
L'aplicació de fusta i algeps ornamentals en els interiors, aixina com els llenços que decoren els cels, completen l'imagineria del 900. El porche a on estaven les caballerizas i la cochera, i els subterràneus per a mobles en desús, ferramentes i aliment de cavalls, eren també part integral dels usos de les mansions del barri.
Hi ha alguns espais que mantenen el seu mateix rol, entre els quals destaca el hall del segon pis que, al centre dels dormitoris, en les seues quatre columnes dobles i profusa decoració, definix un ambient casi operático, romàntic, en clara nostàlgia d'un passat ya desaparegut, i anacrònic.
El pes ornamental de la decoració dòrica en exteriors, l'harmonia de plens i buits, la clàssica simetria i la calitat de l'acer forjat dels tres accessos se sumen en esta residència que és de les últimes i la millor conservada del casi desaparegut barri Díhuit.[3]
Despuix de la mort d'Eguiguren, la casa va ser adquirida per la Pontifícia Universitat Catòlica de Chile, institució que va instalar allí la Facultat de Pedagogia. Posteriorment va ser ocupat per Duoc UC per a albergar la sèu d'Alonso d'Ovalle, us que té en l'actualitat.
Referències
- ↑ www. santiagocapital. cl/ Palau Eguiguren
- ↑ «www. diadelpatrimonio. cl Dia del Patrimoni.». Archivat des d'el original, el 4 de novembre de 2016. Consultat el 3 de novembre de 2016.
- ↑ www. elmercurio. com La residència Eguiguren, Dissabte 29 de giner de 2000.
Vore també
- Este artícul conté una traducció derivada de «Palacio Eguiguren» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.