Font de Barenton
La font de Barenton és una font situada en la Bretanya francesa, en el bosc de Paimpont. Està considerada com un lloc llegendari en Brocelianda segons els texts del cicle artúric.
Es menciona en vàries fonts migevals, en particular en la crònica anglo-normanda del Roman de Rou escrita per Wace, d'al voltant de 1160, com una font que pot desencadenar tormentes.[1] A finals del XII, es va associar en les llegendes artúriques i es va convertir en un lloc de proves per als Cavallers de la cort de Bretanya. Va ser popularisada pels romàntics del XIX i s'ha convertit en un dels llocs turístics vinculats a la llegenda del rei Arturo en Bretanya. Està classificada com site classé.[2]
| La fontaine de Berenton sort d'unix part lez li perron aler i solent veneor a Berenton parell grant chalor, i a lor cors l'eve espuiser i li perron desus moillier per ço soleient pluie aveir. | "La Font de Barenton mana a un costat de la llosa de pedra. Els caçadors solen anar allí a Barenton quan fa molta calor, i en els seus cossos traure l'aigua i mullar la llosa per a, d'eixa forma, provocar la pluja." |
Wace menciona en la seua crònica el bosc de «Bréchéliant» (és dir Brocelianda), "del que els bretones parlen a sovint" («dont els Bretons vont souvent fablant»), i descriu a la font com una «maravella». Segons el seu text, en temporades de sequia, els bretones van a la font, arrepleguen aigua i l'aboquen per a on sorgix l'aigua per a provocar la pluja. Desijós de vore el prodigi sí mateixa, Wace relata que va ser ell mateixa el lloc, pero no va trobar res, "vaig retornar loco, vaig buscar una locada i em vaig considerar un neci" («fol m'en revins, folie quis, per fol em tins»).[3]
Etimologia
Per a Alan J. Raude, la «Berenton» de Wace prové de l'unió de la raïl indoeuropea bher (bombeta) i el celta andon (font).[4] Segons Jean-Marie Plonéis «Barenton», el nom més usat, deriva de la paraula bar, que indica una part superior o tossal, donant lloc a la font del tossal. Segons una tercera explicació les variants Belenton i Balenton, en el prefix «Bel», provenen del deu celta Belenos, font de Bel.[5]
Referències
- ↑ Wace; Pluquet, Frédéric (1827). Roman de Rou et dones ducs de Normandie, Rouen: Édouard Frères.
- ↑ Lliste dones sites classés d’Ille-et-Vilaine sur li site de la Direction régionale de l'environnement, de l'aménagement et du logement (DREAL) Bretagne.
- ↑ Ealet,, pp. 26.
- ↑ Alan Joseph Raude, Bretagne dones Livres, Revue de l’Institut Culturel de Bretagne, n°36, 1997
- ↑ Jean-Marie Plonéis, La toponymie celtique, L’origine dones noms de lieux en Bretagne, Éditions du Félin, 1989, p. 96
Bibliografia
- Ealet, Jacky (2007). Dictionnaire de la Table ronde. Fontaine de Barenton, Paris: Jean-Paul Gisserot. ISBN 978-2-87747-909-7.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Fuente de Barenton» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.