Canvis

Història d'Andorra (edita)

Revisió de 19:46 22 gin 2016

5 bytes afegits , 19:46 22 gin 2016

m

Text reemplaça - 'mantenir' a 'mantindre'

Llínea 572: Llínea 572:

'''Durant la República:'''

−

El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ya fea temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francés, esta vegada se n'hi afegirà un atre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va vore perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència en el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tinguera la sobirania d'un estat. Dit atrament, la situació era semblant a aquella vixcuda del cantó francés en l'esclat de la [[Revolució Francesa]], l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tinguera la cosobirania sobre Andorra ya que esta derivava del feudalisme i Espanya ya no era un estat feudal. Per la qual cosa, la prensa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va conseguir ~~mantenir~~-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell on s'allotjava i que fea, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions amb Tarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servici francés. És evident, amb tot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. Tanmateix, cal dir que en la República Espanyola es produeix el gran canvi important de cara a les relacions del bisbe en l'estat espanyol. Com que Espanya ya no era una monarquia i com que el govern espanyol va separar l'església de l'estat, el bisbe tornava a ser nomenat pel [[Vaticà]]. Anteriorment, la monarquia espanyola havia demanat al papa Adrià VI de nomenar els bisbe, en l'entrada de la república esta nomenament tornà el seu lloc d'orige. Però, això no va impedir l'estat espanyol de comportar-se com un colonisador envers Andorra ya que utilitzava el bisbe igualment per portar a terme les seues ingerències. El bisbe temia la República ya que l'ambient radical que s'hi vivia envers el clericat el feen pensar en una possible eixecució.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 42}}

+

El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ya fea temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francés, esta vegada se n'hi afegirà un atre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va vore perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència en el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tinguera la sobirania d'un estat. Dit atrament, la situació era semblant a aquella vixcuda del cantó francés en l'esclat de la [[Revolució Francesa]], l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tinguera la cosobirania sobre Andorra ya que esta derivava del feudalisme i Espanya ya no era un estat feudal. Per la qual cosa, la prensa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va conseguir mantindre-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell on s'allotjava i que fea, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions amb Tarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servici francés. És evident, amb tot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. Tanmateix, cal dir que en la República Espanyola es produeix el gran canvi important de cara a les relacions del bisbe en l'estat espanyol. Com que Espanya ya no era una monarquia i com que el govern espanyol va separar l'església de l'estat, el bisbe tornava a ser nomenat pel [[Vaticà]]. Anteriorment, la monarquia espanyola havia demanat al papa Adrià VI de nomenar els bisbe, en l'entrada de la república esta nomenament tornà el seu lloc d'orige. Però, això no va impedir l'estat espanyol de comportar-se com un colonisador envers Andorra ya que utilitzava el bisbe igualment per portar a terme les seues ingerències. El bisbe temia la República ya que l'ambient radical que s'hi vivia envers el clericat el feen pensar en una possible eixecució.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 42}}

Els andorrans residents a [[Barcelona]], per la seua banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatisaven en el [[pancatalanisme]] que circulava aleshores pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven amb entusiasme penjant [[bandera|banderes]] en inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, [[Lluís Companys i Jover|Companys]], va ser alliberat despuix de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'[[ambaixada|ambaixador]] francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'[[Associació d'Emigrants d'Andorra]] fou creada per un grup de residents del [[Casal Andorrà]] d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats perquè volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, estos membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "[[El Andorrà]]" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'altres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. En França es fea passar per partidari del partit xenòfop [[Front National]] i en Espanya per socialista. França qualificava la seua prensa com a "propaganda violenta i calumniosa". La [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels proyectes catalanistes.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 36}}

Llínea 579: Llínea 579:

−

En esclatar la guerra civil el juliol del 1936 el bisbe d'Urgell, Justí Guitart, es va exiliar a Itàlia, concretament a [[San Remo|Sant Remo]] durant dos anys posant a Miquel Mateu al càrrec de delegat episcopal. En aquest temps el bàndol [[feixisme|feixista]], és a dir, el bàndol "nacional" va iniciar una [[campanya]] de seducció perqué signés la carta col·lectiva dels bisbes del 1937 que identificava l'[[Església catòlica]] com a víctima de la república. Dit d'una altra manera, el [[bàndol nacional]] volia que el bisbe signés una declaració a través de la qual donava suport a [[Franquisme|Francisco Franco]], futur dictador d'Espanya. No la va signar fins que [[Lleida]] no va ser assetjada pels nacionals. Llavors, el mes de juliol del 1937, signa la carta col·lectiva oficialitzant aixina la seva postura i un cop es declara la dictadura torna a Andorra. Els motius que el van portar finalment a signar-la són diversos. Primerament, el fet d'haver-se trobat en un govern republicà que li negava l'autoritat i legitimitat de [[Copríncep d'Andorra|copríncep]] d'Andorra durant la República. En segon lloc, l'actitud [[Laicisme|laicisita]] de la república mateixa i, finalment, la matança de [[capellà|capellans]] perpetrada pel bàndol republicà durant la guerra. I és que el bisbe va tenir moltes dificultats per passar la frontera andorrana en busca d'exili. Els anarquistes van prendre [[la Seu d'Urgell]] i controlaven la frontera de [[Sant Julià de Lòria]]. La nit abans que marxés cap a França de camí a [[Itàlia]], un grup d'anarquistes van cantar amb els punys alçats la Internacional baix la finestra de la casa on s'allotjava. Era una clara amenaça, a la qual ell va respondre informant el bàndol nacional de tot allò que passava a Andorra durant el seu exili. Tanmateix, si bé el bisbe mateix se sentia advers a la república i el republicanisme, cal esmentar que moltes vegades va pronunciar-se a favor del bàndol nacional per coacció. Des de l'exili, els nacionals no van deixar de pressionar-lo. El fet d'haver-la signat, feia que s'associés Andorra al bàndol feixista. Però el cert és que el Consell General es va preocupar més d'alimentar el país i que ningú li prengués la independència de que pronunciar-se a favor d'un bàndol o altre. El poble andorrà, en canvi, estava dividit o en qualsevol cas ajudava donant de menjar o acollint gent de tots bàndols. Uns es decantaven pels nacionals o republicans i d'altres per la neutralitat. El copríncep francès, Blum, [[Front popular|frontpopulista]], havia d'ajudar l'Espanya republicana per evitar que els feixistes prenguessin el poder. Però es va decantar per la no-intervenció. Això va fer pesar la balança a Andorra més del costat nacional. Tanmateix, si bé no va intervenir per ajudar els republicans a Andorra sí que va intentar contrarestar les pretensions feixistes. En aquesta línia cal matisar la suposada neutralitat andorrana durant el conflicte. La neutralitat dels països aliens al conflicte, com Andorra, és difícil de ~~mantenir~~, sobretot si el país en qüestió se situa just al costat del bel·ligerant. Andorra, tot al llarg de la guerra, crea vincles estrets amb el bàndol nacional degut a una qüestió de supervivència. El delegat del bisbe enviava cartes i bisbe demanava [[queviure|queviures]] perquè el país pogués sobreviure a la misèria provocada per la guerra. Justament això va fer que el país pagués factura un cop acabada la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

+

En esclatar la guerra civil el juliol del 1936 el bisbe d'Urgell, Justí Guitart, es va exiliar a Itàlia, concretament a [[San Remo|Sant Remo]] durant dos anys posant a Miquel Mateu al càrrec de delegat episcopal. En aquest temps el bàndol [[feixisme|feixista]], és a dir, el bàndol "nacional" va iniciar una [[campanya]] de seducció perqué signés la carta col·lectiva dels bisbes del 1937 que identificava l'[[Església catòlica]] com a víctima de la república. Dit d'una altra manera, el [[bàndol nacional]] volia que el bisbe signés una declaració a través de la qual donava suport a [[Franquisme|Francisco Franco]], futur dictador d'Espanya. No la va signar fins que [[Lleida]] no va ser assetjada pels nacionals. Llavors, el mes de juliol del 1937, signa la carta col·lectiva oficialitzant aixina la seva postura i un cop es declara la dictadura torna a Andorra. Els motius que el van portar finalment a signar-la són diversos. Primerament, el fet d'haver-se trobat en un govern republicà que li negava l'autoritat i legitimitat de [[Copríncep d'Andorra|copríncep]] d'Andorra durant la República. En segon lloc, l'actitud [[Laicisme|laicisita]] de la república mateixa i, finalment, la matança de [[capellà|capellans]] perpetrada pel bàndol republicà durant la guerra. I és que el bisbe va tenir moltes dificultats per passar la frontera andorrana en busca d'exili. Els anarquistes van prendre [[la Seu d'Urgell]] i controlaven la frontera de [[Sant Julià de Lòria]]. La nit abans que marxés cap a França de camí a [[Itàlia]], un grup d'anarquistes van cantar amb els punys alçats la Internacional baix la finestra de la casa on s'allotjava. Era una clara amenaça, a la qual ell va respondre informant el bàndol nacional de tot allò que passava a Andorra durant el seu exili. Tanmateix, si bé el bisbe mateix se sentia advers a la república i el republicanisme, cal esmentar que moltes vegades va pronunciar-se a favor del bàndol nacional per coacció. Des de l'exili, els nacionals no van deixar de pressionar-lo. El fet d'haver-la signat, feia que s'associés Andorra al bàndol feixista. Però el cert és que el Consell General es va preocupar més d'alimentar el país i que ningú li prengués la independència de que pronunciar-se a favor d'un bàndol o altre. El poble andorrà, en canvi, estava dividit o en qualsevol cas ajudava donant de menjar o acollint gent de tots bàndols. Uns es decantaven pels nacionals o republicans i d'altres per la neutralitat. El copríncep francès, Blum, [[Front popular|frontpopulista]], havia d'ajudar l'Espanya republicana per evitar que els feixistes prenguessin el poder. Però es va decantar per la no-intervenció. Això va fer pesar la balança a Andorra més del costat nacional. Tanmateix, si bé no va intervenir per ajudar els republicans a Andorra sí que va intentar contrarestar les pretensions feixistes. En aquesta línia cal matisar la suposada neutralitat andorrana durant el conflicte. La neutralitat dels països aliens al conflicte, com Andorra, és difícil de mantindre, sobretot si el país en qüestió se situa just al costat del bel·ligerant. Andorra, tot al llarg de la guerra, crea vincles estrets amb el bàndol nacional degut a una qüestió de supervivència. El delegat del bisbe enviava cartes i bisbe demanava [[queviure|queviures]] perquè el país pogués sobreviure a la misèria provocada per la guerra. Justament això va fer que el país pagués factura un cop acabada la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

[[File:René Baulard (Andorra).jpg|thumb|El general de la gendarmeria francesa, René Baulard, que va estar-se a Andorra per, oficialment, protegir el país. Extraoficialment ajudava els republicans.]]

−

En donar-se l'[[aixecament]] colpista, la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat de Catalunya va]] nomenar el diputat Canturri perquè restituís l'ordre a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'[[autodeterminació]] andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Deia que "Andorra és un [[país]] lliure, amb dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Esta defensa també es traduirà en les seves relacions amb el Consell General durant la guerra. Aixina la Seu d'Urgell es va transformar en un nucli controlat per la [[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]]. A Andorra hi arribaven en massa refugiats dels dos bàndols. Antonio Martín Escudero, del bàndol nacional, s'havia posat al capdavant del control fronterer dels Pirineus catalans, mentre que la FAI de la Seu d'Urgell feia el mateix en St. Julià de Lòria. Esta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència [[Andorra la Vella]] i [[Escaldes-Engordany]] també es van anar transformant en un nucli anarquista. En aquestes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir doncs que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perquè la policia andorrana no aconseguia ~~mantenir~~ l'ordre davant d'una frontera totalment controlada pels [[anarquia|anarquistes]]. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a [[França]] i d'aquest país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament amb la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava amb França, per tal de garantir-se l'èxit. Però l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.{{sfn|Soriano|2005}}

+

En donar-se l'[[aixecament]] colpista, la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat de Catalunya va]] nomenar el diputat Canturri perquè restituís l'ordre a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'[[autodeterminació]] andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Deia que "Andorra és un [[país]] lliure, amb dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Esta defensa també es traduirà en les seves relacions amb el Consell General durant la guerra. Aixina la Seu d'Urgell es va transformar en un nucli controlat per la [[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]]. A Andorra hi arribaven en massa refugiats dels dos bàndols. Antonio Martín Escudero, del bàndol nacional, s'havia posat al capdavant del control fronterer dels Pirineus catalans, mentre que la FAI de la Seu d'Urgell feia el mateix en St. Julià de Lòria. Esta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència [[Andorra la Vella]] i [[Escaldes-Engordany]] també es van anar transformant en un nucli anarquista. En aquestes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir doncs que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perquè la policia andorrana no aconseguia mantindre l'ordre davant d'una frontera totalment controlada pels [[anarquia|anarquistes]]. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a [[França]] i d'aquest país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament amb la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava amb França, per tal de garantir-se l'èxit. Però l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.{{sfn|Soriano|2005}}

Atre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la montanya. Un cop allà es feia difícil saber on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, però minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Aixina els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fou un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Doncs això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'[[Falange Española|Espanya Nacional]] passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a [[Perpinyà]] per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a [[París]] mateix. Ara bé, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot despuix d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, i malgrat que a la frontera hi havia dificultat per fer venir aliments o comerciar amb productes interns, França va enviar llevaneus, una [[morse|estació morse]] i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament aquest el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la [[frontera]] de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa [[franquisme|franquista]]. Però, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, només esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara bé, autoritats, com [[Francesc Cairat]], síndic, no compartien gens aquests desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també amb molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un [[Departament francès|departament]] més. Volien en aquest sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Aixina ho va fer vers el 1938 amb Josep M. Imbert, però el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perquè el delegat era republicà. Aixina que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perquè en un comunitat de la [[prefectura]] de l'[[Arieja]] França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic feixista. Finalment el delegat va ser expulsat.{{sfn|Soriano|2005}}

Llínea 607: Llínea 607:

*Josep Gelabert (Andorra la Vella)

−

El Consell General es va comportar immediatament com un agent controlador. La massa important de refugiats que s'incrementava cada dia més va fer prendre decisions, a vegades, no sempre encertades però sempre amb l'objectiu de ~~mantenir~~ l'estabilitat del país. En efecte, a Andorra s'hi vivia una inseguretat ben palpable i el Consell General volia evitar que entre la [[població]] hi hagués "[[Delinqüència|delinqüents]]" o "[[assassinat|assassins]]", raó per la qual va ordenar als comuns registres de tots els estrangers que hi havia al país. Els estrangers rebien una carta de residència si estaven en regla amb el seu país d'origen. En aquest sentit, el control, a vegades, fou inclús exagerat. El Consell General controlava els [[casament|casaments]], negocis i patrimonis adquirit a Andorra dels estrangers. Però moltes famílies andorranes van despreocupar-se dels controls del parlament i amagaven refugiats a casa seua. El Consell General es va veure obligat a reestructurar la policia andorrana i va veure com del 1941 al 1947 es sospenia, despuix de tots els esforços fets amb la [[revolució]] del 1933, el [[sufragi universal masculí]]. La frontera francoandorrana va patir molts talls, raó per la qual la misèria era palpable. El Consell General distribuïa "fulls de racionament" perquè la gent pogués anar a compar matèries primes. estes fulls es van distribuir, sempre en la visió d'intentar controlar aquells refugiats no declarats. Però la misèria que va portar la guerra i el franquisme combinats van fer que, per primer cop, s'establissin mercats negres de productes primaris a Andorra. La distribució d'aquests "fulls de racionament" van fer que aquesta pràctica proliferés amb l'ajudava del contraban. En efecte, el contraban va fer arribar il·legalment matèries primes i altres productes de tot tipus al Principat. Quan [[França]] va ser envaïda per l'Alemanya [[nazisme|nazi]], els mateixos alemanys controlaven els paquetaires per verificar que no amagaven res.{{sfn|Porta|2009}}

+

El Consell General es va comportar immediatament com un agent controlador. La massa important de refugiats que s'incrementava cada dia més va fer prendre decisions, a vegades, no sempre encertades però sempre amb l'objectiu de mantindre l'estabilitat del país. En efecte, a Andorra s'hi vivia una inseguretat ben palpable i el Consell General volia evitar que entre la [[població]] hi hagués "[[Delinqüència|delinqüents]]" o "[[assassinat|assassins]]", raó per la qual va ordenar als comuns registres de tots els estrangers que hi havia al país. Els estrangers rebien una carta de residència si estaven en regla amb el seu país d'origen. En aquest sentit, el control, a vegades, fou inclús exagerat. El Consell General controlava els [[casament|casaments]], negocis i patrimonis adquirit a Andorra dels estrangers. Però moltes famílies andorranes van despreocupar-se dels controls del parlament i amagaven refugiats a casa seua. El Consell General es va veure obligat a reestructurar la policia andorrana i va veure com del 1941 al 1947 es sospenia, despuix de tots els esforços fets amb la [[revolució]] del 1933, el [[sufragi universal masculí]]. La frontera francoandorrana va patir molts talls, raó per la qual la misèria era palpable. El Consell General distribuïa "fulls de racionament" perquè la gent pogués anar a compar matèries primes. estes fulls es van distribuir, sempre en la visió d'intentar controlar aquells refugiats no declarats. Però la misèria que va portar la guerra i el franquisme combinats van fer que, per primer cop, s'establissin mercats negres de productes primaris a Andorra. La distribució d'aquests "fulls de racionament" van fer que aquesta pràctica proliferés amb l'ajudava del contraban. En efecte, el contraban va fer arribar il·legalment matèries primes i altres productes de tot tipus al Principat. Quan [[França]] va ser envaïda per l'Alemanya [[nazisme|nazi]], els mateixos alemanys controlaven els paquetaires per verificar que no amagaven res.{{sfn|Porta|2009}}

I és que per Andorra hi passaven Xarxes d'Evasió. L'hotel Mirador fou un dels escenaris més recordats de refugiats, però no fou l'únic. Els alemanys s'atansaven a Andorra per controlar la frontera i les persecucions amb la Gestapo foren habituals. Tots els bàndols espiaven Andorra i al país mateix es tenia por de parlar de qualsevol tema que estigués relacionat amb [[política]] o qualsevol tema que portés a parlar del [[nazisme]], la guerra o del [[franquisme]]. De fet, els [[veguers]] dels coprínceps acostumaven expulsar estrangers del país i el Consell General, tal com l'expressa el mateix síndic d'aquella època, es veia impotent davant d'aquestes situacions:{{sfn|Porta|2009}}

Llínea 629: Llínea 629:

El govern francès va intentar prohibir la creació de Ràdio Andorra, sense gaire èxit. El projecte de Ràdio Andorra comença cap al 1935 quan el Sr. Bonaventura Vila Ribes rep la concessió per part del Consell General per construir una ràdio al país. L'objectiu del Consell General era el mateix que les carreteres, [[FHASA]] o els balnearis-casinos, o sigui, trobar un atractiu per fer venir turistes i fer revifar l'economia andorrana. Bonaventura tenia molt bones relacions amb Estanislau Puiggròs, propietari de [[Ràdio Barcelona]]. Va ser aquesta amistat que el va acostar al món de la radiodifusió i, per tant, proposar al [[Consell General d'Andorra|Consell General]] el projecte d'una ràdio al país. Bonaventura seria el prestanoms, fet que volia dir que calia buscar un director. La manera en com Jacques Trémoulet, acusat per França de col·laboracionista [[nazisme|nazi]], va arribar dirigir Ràdio Andorra és confusa. Hi ha dos versions al respecte però no se sap si són verídiques. La primera sosté que Bonaventura ya tenia contactes a [[Barcelona]], però va ser el veguer francès que li va presentar a Jacques Trémoulet que el 1935 buscava la manera de crear una ràdio al Luxemburc. La segona versió sosté que [[Paul Laffont]], [[advocat]], [[diputat]] i [[secretari d'estat]] de les PTT durant el govern del socialista d'en [[Raymond Poincaré]], va parlar a Trémoulet sobre Andorra i el va animar a crear la ràdio que volia al país. [[Jacques Trémoulet]], nascut a França, era el propietari del grup [[Radiophonie du Midi]] que posseïa Radio Toulouse i unes 5 ràdios més a França. El fet que el govern francès volgués nacionalisar totes les ràdios per controlar-les el va empènyer a cercar alternatives per poder explotar ràdios que emetessin en territori francès. Aixina es va adreçar al Luxemburg. Però com que el proyecte havia fracassat, Trémoulet va decantar-se per Mònaco. És en aquest context que en un moment donat l'una de les dues versions fa que Trémoulet contempli, endemés de Mònaco, Andorra com a escenari.{{sfn|Osorio|2013}}

−

L'any [[1936]] Bonaventura mor i la cerca del director i continuïtat del projecte segueix en mans de Puiggròs. Un any més tart el Consell General decideix ampliar el termini de la concessió per uns 60 anys més. És evident, aixina doncs, que el parlament tenia ganes que es construís. Mentrestant, Trémoulet aconsegueix ser elegit com a President de la Federació de Ràdios Privades en la qual controla 6 ràdios [[Bèlgica|belgues]]. L'any [[1939]] entra en contacte en Andorra i és a partir de la invasió alemanya de França que veu el país com la millor opció perqué ningú li tanqui les seves ràdios (les ràdios belgues ya estan baix control nazi). Precisament, tenint ya muntada Ràdio Monte Carlo (RMC), els alemanys li exigixen que utilitzi Ràdio Andorra com un radiofar per les maniobres nazis a la Mediterrània. Conscient que si ho fa perilla el seu projecte de crear ràdios fora de França que puguin retransmetre's al país gal, decidix convèncer-los que RMC era més idoni pels seus plans. Però l'història que relaciona Trémoulet amb els nazis no es va acabar aquí. L'aparició de Trémoulet a Andorra inquietava el veguer mateix perquè degut al fet que França li bloquejava tots els projectes tenia por que creés una ràdio antifrancesa. El Consell General mateix va advertir lliteralment que Ràdio Andorra hauria de ~~mantenir~~-se “sempre al marge de tota tendència política i social, fidels sempre a les indicacions que siguin fetes per les autoritats andorranes”, afegint que “les autoritats andorranes podran en qualsevol moment controlar les emissions”.{{sfn|Osorio|2013}}{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}

+

L'any [[1936]] Bonaventura mor i la cerca del director i continuïtat del projecte segueix en mans de Puiggròs. Un any més tart el Consell General decideix ampliar el termini de la concessió per uns 60 anys més. És evident, aixina doncs, que el parlament tenia ganes que es construís. Mentrestant, Trémoulet aconsegueix ser elegit com a President de la Federació de Ràdios Privades en la qual controla 6 ràdios [[Bèlgica|belgues]]. L'any [[1939]] entra en contacte en Andorra i és a partir de la invasió alemanya de França que veu el país com la millor opció perqué ningú li tanqui les seves ràdios (les ràdios belgues ya estan baix control nazi). Precisament, tenint ya muntada Ràdio Monte Carlo (RMC), els alemanys li exigixen que utilitzi Ràdio Andorra com un radiofar per les maniobres nazis a la Mediterrània. Conscient que si ho fa perilla el seu projecte de crear ràdios fora de França que puguin retransmetre's al país gal, decidix convèncer-los que RMC era més idoni pels seus plans. Però l'història que relaciona Trémoulet amb els nazis no es va acabar aquí. L'aparició de Trémoulet a Andorra inquietava el veguer mateix perquè degut al fet que França li bloquejava tots els projectes tenia por que creés una ràdio antifrancesa. El Consell General mateix va advertir lliteralment que Ràdio Andorra hauria de mantindre-se “sempre al marge de tota tendència política i social, fidels sempre a les indicacions que siguin fetes per les autoritats andorranes”, afegint que “les autoritats andorranes podran en qualsevol moment controlar les emissions”.{{sfn|Osorio|2013}}{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}

[[File:Radio Andorre Encamp (2).JPG|thumb|Entrada a les instalacions de Ràdio Andorra.]]

Però el cert és que ya l'any [[1936]] el periòdic francés Mon Programme Illustré assegurava els nazis tenien en cap el projecte propagandístic de Ràdio Andorra. Tot i que el diari no cités noms, els [[Estats Units d'Amèrica|americans]] durant la guerra permetran confirmar aquestes sospites. L'Oficina de Serveis Estratègics del govern del [[EUA]] elaborava diversos informes en què s'hi podia llegir, per eixemple, que un cop oberta la ràdio el grup editorial nazi Deutscher Verlag de Berlín es mostrava interessat en les tarifes publicitàries i horàries de Ràdio Andorra en vista d'emetre-hi informació bilingüe. Un informe americà enviat a l'ambaixada parisenca dona extensos detalls sobre Trémoulet i l'estructura de Ràdio Andorra dient que Trémoulet va conseguir el [[Govern de Vichy]] com a client principal, cosa que es va traduir en la difusió de bolletins [[Informatiu de televisió|informatius]]. De fet s'hi explica també que el propi Trémoulet havia oferit les seues ràdios als alemanys nazis. Existeix un correu alemany enviat a l'embaixada de Madrit on els nazis van pagar unes 200 000 pessetes suposadament a Ràdio Andorra. No obstant això, com que el destinatari no està ben especificat el correu mai serà autentificat pels tribunals despuix de la guerra tot i que serivran per acusar Trémoulet de colaboracionista. En acabar-se la guerra, efectivament, la [[Cort de Justícia de Tolosa]] el condenar a mort en rebelia i a la confiscació de tots els seus béns a França. De seguida, va fugir cap a l'[[Franquisme|Espanya franquista]]. Allà va entrar en contacte en el círcul familiar del dictador, Franco, mitjançant els quals conseguirà conservar Ràdio Andorra. Això indica clarament que els contactes de Trémoulet anaven ben orientats cap el [[feixisme]]. Els informes amricans sobre Ràdio Andorra indiquen, per eixemple, que França considerava Ràdio Andorra una ràdio a tendència francofalangista i als informes mateixos s'aconsella de no utilitzar l'emissora per evitar que els francesos es pensin que els EUA estaven del bàndol nazi o franquista. I en efecte, el 1946 tot el personal profrancès va ser acomiadat i substituït per personal profranquista. Ràdio Andorra se sentia tot el sud de França i és per això que es té tanta informació. En un principi la ràdio emetia en [[català]], [[castellà]] i francès. Però el seu apropament amb Franco va fer que el català quedés prohibit. De fet molts dels documents administratius de la pròpia ràdio es redactaven en [[francès]] i el cèlebre eslògan de la ràdio el pronunciava en castellà una dona “Aquí, Radio Andorra”.{{sfn|Porta|2009|p = 69 a 77}}<ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/1944-08-15-Lettre.pdf|títol = Correu inculpatori de Trémoulet|consulta = |llengua = |editor = |data = (aquiradioandorra, lloc amateur especialitzat en el tema)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://aquiradioandorra.free.fr/DocumentsInedits/DocumentsInedits.html|títol = aquiradioandorra.free.fr|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://books.google.ad/books?id=Ich2AinJDP8C&pg=PA100&dq=%22ràdio+andorra%22&hl=ca&sa=X&ei=GbDNUe2APIW-0QWdioHAAw&redir_esc=y#v=onepage&q=%22ràdio%20andorra%22&f=false|títol = |consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>

Jose2

Administradors

124 373

edicions