Canvis

6 bytes eliminats ,  18:42 30 abr 2015
m
Text reemplaça - 'després' a 'despuix'
Llínea 2: Llínea 2:  
La '''Primera República Espanyola''' (''Primera República Española'' en [[Idioma castellà|castellà]]) fon el règim polític que hi hagué en [[Espanya]] des de la seua proclamació per les Corts, el [[11 de febrer]] de [[1873]], fins al [[29 de decembre]] de [[1874]], quan el pronunciament del general Martínez Campos va donar començament a la Restauració borbònica en [[Espanya]].
 
La '''Primera República Espanyola''' (''Primera República Española'' en [[Idioma castellà|castellà]]) fon el règim polític que hi hagué en [[Espanya]] des de la seua proclamació per les Corts, el [[11 de febrer]] de [[1873]], fins al [[29 de decembre]] de [[1874]], quan el pronunciament del general Martínez Campos va donar començament a la Restauració borbònica en [[Espanya]].
   −
El primer intent republicà en l'Història d'Espanya fon una experiència curta, caracterisada per la profunda inestabilitat política i social i la violència. La República fon governada per quatre presidents distints fins que, tan sols onze mesos després de la seua proclamació, es va produir el colp d'Estat del general Pavía i l'instauració d'una república unitària dominada pel Duc de la Torre.
+
El primer intent republicà en l'Història d'Espanya fon una experiència curta, caracterisada per la profunda inestabilitat política i social i la violència. La República fon governada per quatre presidents distints fins que, tan sols onze mesos despuix de la seua proclamació, es va produir el colp d'Estat del general Pavía i l'instauració d'una república unitària dominada pel Duc de la Torre.
    
El periodo estigué marcat per tres guerres civils simultànees: la [[Tercera Guerra Carlista]], la sublevació [[Cantonalisme|cantonal]] en la [[península Ibèrica]] i la [[Guerra dels Deu Anys]] en [[Cuba]]. Els problemes més greus per a la consolidació del règim varen ser la falta de verdaders republicans, la divisió d'estos entre federalistes i unitaris i la falta de recolzament popular.
 
El periodo estigué marcat per tres guerres civils simultànees: la [[Tercera Guerra Carlista]], la sublevació [[Cantonalisme|cantonal]] en la [[península Ibèrica]] i la [[Guerra dels Deu Anys]] en [[Cuba]]. Els problemes més greus per a la consolidació del règim varen ser la falta de verdaders republicans, la divisió d'estos entre federalistes i unitaris i la falta de recolzament popular.
Llínea 47: Llínea 47:  
El [[16 de juny]] es va tirar una comissió de 25 membres que devia elaborar la nova Constitució, presentant-se el proyecte de Constitució Federal de la República Espanyola, del qui la seua redacció s'atribuïx principalment a Castelar, al dia següent per al seu debat.
 
El [[16 de juny]] es va tirar una comissió de 25 membres que devia elaborar la nova Constitució, presentant-se el proyecte de Constitució Federal de la República Espanyola, del qui la seua redacció s'atribuïx principalment a Castelar, al dia següent per al seu debat.
   −
El [[28 de juny]], Pi y Margall va renovar la composició del seu govern, pero degut a la lentitut i les constants demores durant els debats sobre la nova Constitució, els acontenyiments es varen precipitar en una celeritat asombrosa. El [[30 de juny]] l'ajuntament de Sevilla va acordar transformar-se en República Social, i al dia següent els diputats federals intransigents abandoaren les Corts. Una semana més tart, el [[9 de juliol]], [[Alcoy]] es declara independent: des del [[7 de juliol]] estaven tenint lloc una ona d'assessinats i ajusts de contes al ampar d'una folga revolucionària (la dita Revolució del petròleu dirigida per elements locals de la selecció espanyola de l'AIT). Era només el començament. Poc després, comença la sublevació cantonalista en folgues generals en tota Espanya, soldats assessinant a oficials, alcaldes agredits, i un centenar de morts.
+
El [[28 de juny]], Pi y Margall va renovar la composició del seu govern, pero degut a la lentitut i les constants demores durant els debats sobre la nova Constitució, els acontenyiments es varen precipitar en una celeritat asombrosa. El [[30 de juny]] l'ajuntament de Sevilla va acordar transformar-se en República Social, i al dia següent els diputats federals intransigents abandoaren les Corts. Una semana més tart, el [[9 de juliol]], [[Alcoy]] es declara independent: des del [[7 de juliol]] estaven tenint lloc una ona d'assessinats i ajusts de contes al ampar d'una folga revolucionària (la dita Revolució del petròleu dirigida per elements locals de la selecció espanyola de l'AIT). Era només el començament. Poc despuix, comença la sublevació cantonalista en folgues generals en tota Espanya, soldats assessinant a oficials, alcaldes agredits, i un centenar de morts.
    
[[Image:Cantonvalencia1873.png|left|thumb|200px|Segell del [[Cantó Federal de Valéncia]].]]
 
[[Image:Cantonvalencia1873.png|left|thumb|200px|Segell del [[Cantó Federal de Valéncia]].]]
Llínea 68: Llínea 68:  
Més grau inclús era el problema de la Tercera Guerra Carlista, que campava pels seus respectes en total llibertat en les Vascongades, [[Navarra]] i [[Catalunya]], i estesa la seua acció a tota la península a través de partides, mentres que el pretendent [[Carlos VII]] havia format en Estella un govern en el seus propis ministeris, que començava inclús a acunyar moneda, mentres que la connivència dels francesos els permetia rebre ajuda externa.
 
Més grau inclús era el problema de la Tercera Guerra Carlista, que campava pels seus respectes en total llibertat en les Vascongades, [[Navarra]] i [[Catalunya]], i estesa la seua acció a tota la península a través de partides, mentres que el pretendent [[Carlos VII]] havia format en Estella un govern en el seus propis ministeris, que començava inclús a acunyar moneda, mentres que la connivència dels francesos els permetia rebre ajuda externa.
   −
Sense temps per a que la Constitució de la República Federal poguera ser aprovada en les Corts, Pi y Margall es va vore en una situació crítica. Es negava a reprimir la rebelió dels cantons perque declarava, en tota lògica, que els sublevats no feen més que seguir la doctrina que ell havia proclamat, en vista d'allò, es va vore forçat a demetre el [[18 de juliol]], després de 37 dies de manament. D'esta forma va descriure les decepcions que li havia donat la política:
+
Sense temps per a que la Constitució de la República Federal poguera ser aprovada en les Corts, Pi y Margall es va vore en una situació crítica. Es negava a reprimir la rebelió dels cantons perque declarava, en tota lògica, que els sublevats no feen més que seguir la doctrina que ell havia proclamat, en vista d'allò, es va vore forçat a demetre el [[18 de juliol]], despuix de 37 dies de manament. D'esta forma va descriure les decepcions que li havia donat la política:
    
"Han segut tantes les meues amargures en el poder, que no puc codiciar-ho. He perdut en el govern la meua tranquilitat, el meu repós, les meues ilusions, la meua confiança en els hòmens, que constituïa el fondo del meu caràcter. Per cada home agraït, cent ingrats; per cada home desinteressat i patriòtic, cents que no buscaven en la política sino la satisfacció dels seus apetits. He rebut mal per be..."
 
"Han segut tantes les meues amargures en el poder, que no puc codiciar-ho. He perdut en el govern la meua tranquilitat, el meu repós, les meues ilusions, la meua confiança en els hòmens, que constituïa el fondo del meu caràcter. Per cada home agraït, cent ingrats; per cada home desinteressat i patriòtic, cents que no buscaven en la política sino la satisfacció dels seus apetits. He rebut mal per be..."
Llínea 107: Llínea 107:  
A l'endemà, el [[7 de setembre]], fon triat per a ocupar la Presidència del Poder Eixecutiu l'unitari [[Emilio Castelar]], catedràtic d'Història i destacat orador, per 133 vots a favor front als 67 obtinguts per Pi y Margall. Durant la seua anterior etapa, com a Ministre d'Estat en el govern d'Estanislao Figueras, va promoure i va conseguir que s'aprovara l'abolició de l'esclavitut en el territori ultramarí de [[Puerto Rico]], encara que no en [[Cuba]] per la situació de guerra que vivia.
 
A l'endemà, el [[7 de setembre]], fon triat per a ocupar la Presidència del Poder Eixecutiu l'unitari [[Emilio Castelar]], catedràtic d'Història i destacat orador, per 133 vots a favor front als 67 obtinguts per Pi y Margall. Durant la seua anterior etapa, com a Ministre d'Estat en el govern d'Estanislao Figueras, va promoure i va conseguir que s'aprovara l'abolició de l'esclavitut en el territori ultramarí de [[Puerto Rico]], encara que no en [[Cuba]] per la situació de guerra que vivia.
   −
En motiu de la difícil situació per la que passava la República, en l'agravament de la [[Guerra Carlista]], Emilio Castelar començà la reorganisació de l'eixèrcit, anunciant front a les Corts que "per a sostindre esta forma de govern necessite molta infanteria, molta cavalleria, molta artilleria, molta Guàrdia civil i molts carabiners". A pesar de l'oposició federalista, les Corts li concediren poders extraordinaris per a governar, després d'això es tancaren les Corts el [[20 de setembre]]. Confirmà les sentències de mort que provocaren la dimissió del seu predecesor, va restablir l'orde i va deixar a punt de rendició als cantonals de Cartagena.
+
En motiu de la difícil situació per la que passava la República, en l'agravament de la [[Guerra Carlista]], Emilio Castelar començà la reorganisació de l'eixèrcit, anunciant front a les Corts que "per a sostindre esta forma de govern necessite molta infanteria, molta cavalleria, molta artilleria, molta Guàrdia civil i molts carabiners". A pesar de l'oposició federalista, les Corts li concediren poders extraordinaris per a governar, despuix d'això es tancaren les Corts el [[20 de setembre]]. Confirmà les sentències de mort que provocaren la dimissió del seu predecesor, va restablir l'orde i va deixar a punt de rendició als cantonals de Cartagena.
    
En tot i això, el caos provocat per la sublevació cantonal i els problemes en la [[Guerra Carlista]] li varen portar a reobrir les Corts el [[2 de giner]] de [[1874]], per a sometre a votació la gestió del seu govern i recabar plens poders en els que salvar a la República del descrèdit total.
 
En tot i això, el caos provocat per la sublevació cantonal i els problemes en la [[Guerra Carlista]] li varen portar a reobrir les Corts el [[2 de giner]] de [[1874]], per a sometre a votació la gestió del seu govern i recabar plens poders en els que salvar a la República del descrèdit total.
Llínea 122: Llínea 122:  
En mig de la convulsió política, va entrar en Cartagena el [[12 de giner]] el general López Domínguez, sustitut de Martínez Campos, mentres antonete Gálvez, en més de mil hòmens, conseguia eludir el sege a bordo de la "Numància", i dirigir-se a Oran. El final de l'experiència cantonal fon pagat per Gálvez en l'exili, pero la Restauració li va permetre, per mig d'amnistia, tornar a la seua Torreagüera natal. En esta época entabliria una extranya i entranyable amistat en Antonio Cánovas del Castillo, màxim responsable de la Restauració, qui considerava a Gálvez un home sincer, honrat i valent, encara que d'idees polítices exagerades.
 
En mig de la convulsió política, va entrar en Cartagena el [[12 de giner]] el general López Domínguez, sustitut de Martínez Campos, mentres antonete Gálvez, en més de mil hòmens, conseguia eludir el sege a bordo de la "Numància", i dirigir-se a Oran. El final de l'experiència cantonal fon pagat per Gálvez en l'exili, pero la Restauració li va permetre, per mig d'amnistia, tornar a la seua Torreagüera natal. En esta época entabliria una extranya i entranyable amistat en Antonio Cánovas del Castillo, màxim responsable de la Restauració, qui considerava a Gálvez un home sincer, honrat i valent, encara que d'idees polítices exagerades.
   −
Mentrimentres, després de la negativa d'Emilio Castelar, es va encarregar al general Serrano, recent tornat del seu exili en Biarriz per la seua implicació en l'intentona colpista del 23 d'abril, la formació d'un govern de concentració que va agrupar a mponàrquics, conservadors i republicans unitaris, i del que es va excloure als republicans federals.
+
Mentrimentres, despuix de la negativa d'Emilio Castelar, es va encarregar al general Serrano, recent tornat del seu exili en Biarriz per la seua implicació en l'intentona colpista del 23 d'abril, la formació d'un govern de concentració que va agrupar a mponàrquics, conservadors i republicans unitaris, i del que es va excloure als republicans federals.
   −
Francisco Serrano, duc de la Torre, de 63 anys, antic colaborador d'Isabel II, ya havia eixercit per dos voltes la comandància del estat. Proclamà la República unitària, fent-se càrrec de la Presidència del Poder Eixecutiu, i governà prescindint de les Corts en una dictadura republicana conservadora. Durant el seu manament es va sometre a l'últim dels cantons insurrectes, el de Cartagena, i es varen concentrar els esforços en la guerra carlista en el nort d'Espanya. El general va intentar sense èxit consolidar-se en el poder de forma dictatorial, segons l'eixemple del règim de ducs i generals que s'imponia en França a la caiguda de Napoleó III i després de la derrota de la Comuna de París.
+
Francisco Serrano, duc de la Torre, de 63 anys, antic colaborador d'Isabel II, ya havia eixercit per dos voltes la comandància del estat. Proclamà la República unitària, fent-se càrrec de la Presidència del Poder Eixecutiu, i governà prescindint de les Corts en una dictadura republicana conservadora. Durant el seu manament es va sometre a l'últim dels cantons insurrectes, el de Cartagena, i es varen concentrar els esforços en la guerra carlista en el nort d'Espanya. El general va intentar sense èxit consolidar-se en el poder de forma dictatorial, segons l'eixemple del règim de ducs i generals que s'imponia en França a la caiguda de Napoleó III i despuix de la derrota de la Comuna de París.
    
Als pocs messos, el [[13 de maig]] va cedir la presidència del govern a Juan de Zavala i de la Puente per a encarregar-se personalment de les operacions contra els carlistes en el nort. I més tart li encarregà el govern a Práxedes Mateo Sagasta el [[3 de setembre]]. El [[10 de decembre]] va començar el sege de [[Pamplona]], pero el pronunciament de [[Sagunt]] ho va interrompir.
 
Als pocs messos, el [[13 de maig]] va cedir la presidència del govern a Juan de Zavala i de la Puente per a encarregar-se personalment de les operacions contra els carlistes en el nort. I més tart li encarregà el govern a Práxedes Mateo Sagasta el [[3 de setembre]]. El [[10 de decembre]] va començar el sege de [[Pamplona]], pero el pronunciament de [[Sagunt]] ho va interrompir.