Canvis

El mestre Serrano, '''Josep Serrano''' Simeón, autor de la música de l'[[Himne_oficial_de_la_Comunitat_Valenciana|Himne Regional de Valéncia]], naixcut en el número 54 del carrer de la Verge de la població de [[Sueca]], en la comarca de [[La Ribera]], el dia 14 d'octubre de l'any [[1873]].

El mestre Serrano, '''Josep Serrano''' Simeón, autor de la música de l'[[Himne_oficial_de_la_Comunitat_Valenciana|Himne Regional de Valéncia]], naixcut en el número 54 del carrer de la Verge de la població de [[Sueca]], en la comarca de [[La Ribera]], el dia 14 d'octubre de l'any [[1873]].

Fill de Josep Serrano Marí, de professió llaurador, poeta i músic major i director de la Banda de Música de [[Sueca]], y de Clara Simeón. Als cinc anys, contagiat de l'afició musical de son pare, deprengué solfeig i a una edat molt pronte començà els estudis de piano i guitarra. Son pare volgué que pronte s'iniciara en l'art musical i se l'endugué en ell a la Banda de Música que dirigia, donant-li pronte. després de saber els primers quaderns de solfeig, instrument.

Fill de Josep Serrano Marí, de professió llaurador, poeta i músic major i director de la Banda de Música de [[Sueca]], y de Clara Simeón. Als cinc anys, contagiat de l'afició musical de son pare, deprengué solfeig i a una edat molt pronte començà els estudis de piano i guitarra. Son pare volgué que pronte s'iniciara en l'art musical i se l'endugué en ell a la Banda de Música que dirigia, donant-li pronte. despuix de saber els primers quaderns de solfeig, instrument.

Li donà primer el triàngul i després la trompa, apareguen ya de chicotet uniformat com a músic de eixa formació. Als sis anys, vistes les dots musicals que tenia, son pare li compra un violí, difícil i delicat instrument, que pronte dominà en habilitat. Ya a eixa edat comença a ajudar a son pare en l'acadèmia de música que tenia en [[Sueca]]. Va ser un mestre precoç gràcies a les casualitats innates per a la música que posseïa.  

Li donà primer el triàngul i despuix la trompa, apareguen ya de chicotet uniformat com a músic de eixa formació. Als sis anys, vistes les dots musicals que tenia, son pare li compra un violí, difícil i delicat instrument, que pronte dominà en habilitat. Ya a eixa edat comença a ajudar a son pare en l'acadèmia de música que tenia en [[Sueca]]. Va ser un mestre precoç gràcies a les casualitats innates per a la música que posseïa.  

Encara adolescent, son pare li envià a estudiar al Conservatori Superior de Música de [[Valéncia]] on l'impartiren lliçons d'harmonia i composició en el mestre Salvador Giner, de piano en el mestre Roberto Segura i de violí en el mestre Andrés Goñi. Als seus 18 anys d'edat, Josep Serrano ya havia compost varies peces musicals per a banda, una Missa i diverses cançons. D'esta época son prou les peces que compongué per a velades musicals, sobre tot romanços, que escrivia a petició d'amics molt aplegats, dels seus conveïns de [[Sueca]].  

Encara adolescent, son pare li envià a estudiar al Conservatori Superior de Música de [[Valéncia]] on l'impartiren lliçons d'harmonia i composició en el mestre Salvador Giner, de piano en el mestre Roberto Segura i de violí en el mestre Andrés Goñi. Als seus 18 anys d'edat, Josep Serrano ya havia compost varies peces musicals per a banda, una Missa i diverses cançons. D'esta época son prou les peces que compongué per a velades musicals, sobre tot romanços, que escrivia a petició d'amics molt aplegats, dels seus conveïns de [[Sueca]].  

En l'estiu de [[1892]] '''Josep Serrano''', jove encara, passà l'estiu en [[Simat de la Valldigna]], on estava de retor un cosí seu, Eliseu Serrano Biguer. Coneixedors els de la banda del poble de que tenia grans qualitats per a la composició, li demanaren que fera un pasdoble. Se passà la nit componguen-lo i, al dia següent, se l'entregà. El titulà, cóm no, "Simat", el nom del poble, pasdoble que encara seguix siguen molt recordat i celebrat i que està de viva actualitat. Es una relíquia i un honor per a les bandes de la comarca interpretar-lo. Este pasdoble el va incloure Serrano en la sarsuela "El motete", en la que començà a donar-se a conéixer en [[Madrit]] i a obtindre els primers èxits de la carrera professional. Als 20 anys se anà a [[Madrit]] on inicialment tingué una vida prou complicada i dura. Duia una carta de recomanació per al músic alacantí [[Chapí]], pero este no li feu ningun cas. Serrano se dedicà a guanyar-se la vida tocant el violí en un café, fent crítiques musicals en una revista i dedicant-se a copiar-li les partitures al compositor Fernández Caballero. No havia fotocopiadores i el treball monòton, duríssim i repetitiu de copies per a cada instrument de una banda o orquesta havia que fer-lo a mà. En el Conservatori de [[Madrit]] obtingué una pensió per oposició que li permetí estudiar cobrint les necessitats mínimes, siguen els seus mestres els professors Jesús de Monasterio i Emilio Serrano Ruíz. Com pogué sobreviure i intentà introduir-se en el monet artístic, del espectàcul. Al final va conseguir conéixer als germans Àlvarez Quintero, ya en l'any [[1899]], quan fea set anys deambulant per la capital d'[[Espanya]], en contra del paréixer de son pare qui reiteradament l'aconsellava que tornara a [[Valéncia]], al vore que no conseguia res. Els germans [[Àlvarez Quintero]] li donaren un llibret molt difícil d'arreglar musicalment i en poques perspectives d'èxit. Josep va vore en aquell moment la seua gran oportunitat de donar-se a conéixer en [[Madrit]] i va construir una obra en la que destacava per la seua expressivitat musical un romanç i un passacarrer. S'estrenà en abril de [[1900]] en gran èxit públic. No obstant, no seria fins al [[1903]], onze anys després de haver eixit de [[Sueca]], quan li aplegaria l'èxit i la fama a Serrano. Els germans [[Àlvarez Quintero]] li donaren a musicar el llibret de "La Reina Mora", en la que se manifestà un extraordinari compositor de sarsuela en la que arrasà en el mon del espectàcul madrileny. L'èxit va ser clamoros, fins l'extrem de que se convertí en la sarsuela més representada en [[Espanya]] i [[Amèrica]].  

En l'estiu de [[1892]] '''Josep Serrano''', jove encara, passà l'estiu en [[Simat de la Valldigna]], on estava de retor un cosí seu, Eliseu Serrano Biguer. Coneixedors els de la banda del poble de que tenia grans qualitats per a la composició, li demanaren que fera un pasdoble. Se passà la nit componguen-lo i, al dia següent, se l'entregà. El titulà, cóm no, "Simat", el nom del poble, pasdoble que encara seguix siguen molt recordat i celebrat i que està de viva actualitat. Es una relíquia i un honor per a les bandes de la comarca interpretar-lo. Este pasdoble el va incloure Serrano en la sarsuela "El motete", en la que començà a donar-se a conéixer en [[Madrit]] i a obtindre els primers èxits de la carrera professional. Als 20 anys se anà a [[Madrit]] on inicialment tingué una vida prou complicada i dura. Duia una carta de recomanació per al músic alacantí [[Chapí]], pero este no li feu ningun cas. Serrano se dedicà a guanyar-se la vida tocant el violí en un café, fent crítiques musicals en una revista i dedicant-se a copiar-li les partitures al compositor Fernández Caballero. No havia fotocopiadores i el treball monòton, duríssim i repetitiu de copies per a cada instrument de una banda o orquesta havia que fer-lo a mà. En el Conservatori de [[Madrit]] obtingué una pensió per oposició que li permetí estudiar cobrint les necessitats mínimes, siguen els seus mestres els professors Jesús de Monasterio i Emilio Serrano Ruíz. Com pogué sobreviure i intentà introduir-se en el monet artístic, del espectàcul. Al final va conseguir conéixer als germans Àlvarez Quintero, ya en l'any [[1899]], quan fea set anys deambulant per la capital d'[[Espanya]], en contra del paréixer de son pare qui reiteradament l'aconsellava que tornara a [[Valéncia]], al vore que no conseguia res. Els germans [[Àlvarez Quintero]] li donaren un llibret molt difícil d'arreglar musicalment i en poques perspectives d'èxit. Josep va vore en aquell moment la seua gran oportunitat de donar-se a conéixer en [[Madrit]] i va construir una obra en la que destacava per la seua expressivitat musical un romanç i un passacarrer. S'estrenà en abril de [[1900]] en gran èxit públic. No obstant, no seria fins al [[1903]], onze anys despuix de haver eixit de [[Sueca]], quan li aplegaria l'èxit i la fama a Serrano. Els germans [[Àlvarez Quintero]] li donaren a musicar el llibret de "La Reina Mora", en la que se manifestà un extraordinari compositor de sarsuela en la que arrasà en el mon del espectàcul madrileny. L'èxit va ser clamoros, fins l'extrem de que se convertí en la sarsuela més representada en [[Espanya]] i [[Amèrica]].  

El gust musical de Serrano anà calant en l'ambient madrileny i s'extengué per tota [[Espanya]]. En [[1904]] s'estrenà "La Torería", llibret escrit per Antonio Paso i compost per Serrano. Li seguirien, ara de la mà del poeta [[valencià]] [[Maximilia Thous]], la sarsuela "Moros y Cristianos" i "La casita blanca". La vida començà a rodar-li be i ya no tenia que malviure de precaris treballs o demandar-li. Més be al contrari, el treball el buscava ya a ell. S'especialiçà en sarsueles. Se posà de moda el seu nom, son estil i sa música en tota Espanya, fama que aplegà fora les fronteres. En [[1906]] compongué i estrenà "La infanta de los bucles de oro", i més tart possaria en escena "El corneta de órdenes" i "El Olivar". Per entonces, [[Tomàs Trénor Palavicino]], Marqués del [[Turia]], organisador de l'Exposició Regional de [[Valéncia]], li encarregà que componguera el Himne de aquella exposició, al que li posaria de lletra el poeta [[Maximilià Thous]], i va ser estrenat solemnement davant el Rei [[Alfons XIII]] i la seua esposa en la visita a [[Valéncia]] per a l'inauguració de l'Exposició, el 22 de maig de [[1909]]. La primera interpretació, l'estren mundial del [[Himne_oficial_de_la_Comunitat_Valenciana|Himne Regional]], corregué a càrrec de una massa orquestal i coral en la que participaren més de 100.000 ejecutants i va ser tan brillant que el Rei demanà que se repetira. La bellea i pompositat de l'himne feu que se convertira en l'himne oficial, reconegut en l'[[Estatut d'Autonomia]] com a símbol pàtrio musical de la comunitat. Per haver compost este himne i escrit "La canción del soldado", estrenada esta en gran èxit en la plaça de bous, de [[Valéncia]] en [[1917]], li otorgaren la Gran Creu al Mérit Militar. Quan se va vore en posiblitats económiques se casà en Isaura Gonzàlez Saporta en qui tingué tres fills: Lohengrin (qui moriria molt pronte), Francesc i Samuel.

El gust musical de Serrano anà calant en l'ambient madrileny i s'extengué per tota [[Espanya]]. En [[1904]] s'estrenà "La Torería", llibret escrit per Antonio Paso i compost per Serrano. Li seguirien, ara de la mà del poeta [[valencià]] [[Maximilia Thous]], la sarsuela "Moros y Cristianos" i "La casita blanca". La vida començà a rodar-li be i ya no tenia que malviure de precaris treballs o demandar-li. Més be al contrari, el treball el buscava ya a ell. S'especialiçà en sarsueles. Se posà de moda el seu nom, son estil i sa música en tota Espanya, fama que aplegà fora les fronteres. En [[1906]] compongué i estrenà "La infanta de los bucles de oro", i més tart possaria en escena "El corneta de órdenes" i "El Olivar". Per entonces, [[Tomàs Trénor Palavicino]], Marqués del [[Turia]], organisador de l'Exposició Regional de [[Valéncia]], li encarregà que componguera el Himne de aquella exposició, al que li posaria de lletra el poeta [[Maximilià Thous]], i va ser estrenat solemnement davant el Rei [[Alfons XIII]] i la seua esposa en la visita a [[Valéncia]] per a l'inauguració de l'Exposició, el 22 de maig de [[1909]]. La primera interpretació, l'estren mundial del [[Himne_oficial_de_la_Comunitat_Valenciana|Himne Regional]], corregué a càrrec de una massa orquestal i coral en la que participaren més de 100.000 ejecutants i va ser tan brillant que el Rei demanà que se repetira. La bellea i pompositat de l'himne feu que se convertira en l'himne oficial, reconegut en l'[[Estatut d'Autonomia]] com a símbol pàtrio musical de la comunitat. Per haver compost este himne i escrit "La canción del soldado", estrenada esta en gran èxit en la plaça de bous, de [[Valéncia]] en [[1917]], li otorgaren la Gran Creu al Mérit Militar. Quan se va vore en posiblitats económiques se casà en Isaura Gonzàlez Saporta en qui tingué tres fills: Lohengrin (qui moriria molt pronte), Francesc i Samuel.

Per a la coronació pontificada de l'image de la [[Verge dels desamparats]], en l'any [[1923]], la [[Diputació de Valéncia]] li encarregà l'himne oficial de la Coronació, pero ell no se va atrevir perque veïa que era una obra massa important per a ell i l'encàrrec li causava molt de respecte. Compongué, no obstant, una peça musical "ad hoc" que se titulà "[[Valéncia]] Canta", homenage musical a la [[mare de Deu dels Desamparats]]. Esta composició s'estrenà en la plaça de la Verge de [[Valéncia]] el 24 de maig de [[1923]], dins del programa oficial de les festes de la coronació de la Verge davant un nutrit auditori que abarrotava la plaça. En [[1929]] la comissió de la [[Falla]] del carrer de la Pau de [[Valéncia]] l'encarregà un himne per a la mateixa, i compongué el pasdoble "[[El Fallero]]", pasdoble que se havia convertit pràcticament en l'himne de les [[falles]]. Es la peça musical més repetida en el mon [[faller]] a lo llarc de l'any.

Per a la coronació pontificada de l'image de la [[Verge dels desamparats]], en l'any [[1923]], la [[Diputació de Valéncia]] li encarregà l'himne oficial de la Coronació, pero ell no se va atrevir perque veïa que era una obra massa important per a ell i l'encàrrec li causava molt de respecte. Compongué, no obstant, una peça musical "ad hoc" que se titulà "[[Valéncia]] Canta", homenage musical a la [[mare de Deu dels Desamparats]]. Esta composició s'estrenà en la plaça de la Verge de [[Valéncia]] el 24 de maig de [[1923]], dins del programa oficial de les festes de la coronació de la Verge davant un nutrit auditori que abarrotava la plaça. En [[1929]] la comissió de la [[Falla]] del carrer de la Pau de [[Valéncia]] l'encarregà un himne per a la mateixa, i compongué el pasdoble "[[El Fallero]]", pasdoble que se havia convertit pràcticament en l'himne de les [[falles]]. Es la peça musical més repetida en el mon [[faller]] a lo llarc de l'any.

Escrigué una opera que no va concloure al morir-se el 8 de març de [[1941]], "La venta de los gatos". Dos anys més tart s'estrenà en el teatre principal de [[Valéncia]] després de que acabara de musicar-la el mestre Estela.

Escrigué una opera que no va concloure al morir-se el 8 de març de [[1941]], "La venta de los gatos". Dos anys més tart s'estrenà en el teatre principal de [[Valéncia]] despuix de que acabara de musicar-la el mestre Estela.

[[Valéncia]] i moltisims pobles valencians, han dedicat carrers en el seu recort. La capital ademés li alçà un monument en la avinguda del [[Regne de Valéncia]]. Totes les bandes de la [[Comunitat Valenciana]] tenen en el seu repertori obres musicals del mestre Serrano, i la gran majoria dels pasdobles que interpreten les bandes valencianes en el seus desfiles han segut composts per ell. El ser [[valencià]] el va fer compondre una música molt mediterrànea i en fortes reminiscències àraps, com correspon a l'ancestral cultura valenciana.

[[Valéncia]] i moltisims pobles valencians, han dedicat carrers en el seu recort. La capital ademés li alçà un monument en la avinguda del [[Regne de Valéncia]]. Totes les bandes de la [[Comunitat Valenciana]] tenen en el seu repertori obres musicals del mestre Serrano, i la gran majoria dels pasdobles que interpreten les bandes valencianes en el seus desfiles han segut composts per ell. El ser [[valencià]] el va fer compondre una música molt mediterrànea i en fortes reminiscències àraps, com correspon a l'ancestral cultura valenciana.