| Llínea 164: |
Llínea 164: |
| | | | |
| | L’única filla que varen tindre Arnalda de Caboet i Arnau de Castellbò, Ermessenda embolicà encara més el conflicte. Ermessenda es casa en Roger Bernat II de Foix en l’any [[1202]]. Si fins ara parlàvem de tensions, en el casament estem davant d’una guerra oberta. El bisbe es negà a autorisar l’enllaç, pero el comte d’Urgell consegueix que els dos hòmens renuncien a una aliança matrimonial, lo que dona peu a continuar en les ceremònies de vassallage en el bisbe. Llavors, Ermessenda i Roger Bernat II de Foix tenen 2 fills, Roger IV de Foix i Esclarmonda de Foix. Al morir Ermessenda, esta deixa en el testament ([[1229]]) que traspassa les seues possessions al fill, Roger IV. Aixina, Andorra i el restant de possessions dels Caboet i Castellbò, aixina com les aliances en el bisbe passen directament baix els Foix. Roger IV de Foix decidix tindre 6 fills més, pero destacà u, Roger Bernat III, hereu de totes les terres acumulades fins ara a través de matrimonis: Andorra, les possessions del bisbe d’Urgell i les possessions de Foix. I com que la qüestió és d’anar adquirint encara més poder, Roger Bernat III es casa en Margarida de Bearn que tenia 7 anys en el moment de la ceremònia.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 58, 59}} | | L’única filla que varen tindre Arnalda de Caboet i Arnau de Castellbò, Ermessenda embolicà encara més el conflicte. Ermessenda es casa en Roger Bernat II de Foix en l’any [[1202]]. Si fins ara parlàvem de tensions, en el casament estem davant d’una guerra oberta. El bisbe es negà a autorisar l’enllaç, pero el comte d’Urgell consegueix que els dos hòmens renuncien a una aliança matrimonial, lo que dona peu a continuar en les ceremònies de vassallage en el bisbe. Llavors, Ermessenda i Roger Bernat II de Foix tenen 2 fills, Roger IV de Foix i Esclarmonda de Foix. Al morir Ermessenda, esta deixa en el testament ([[1229]]) que traspassa les seues possessions al fill, Roger IV. Aixina, Andorra i el restant de possessions dels Caboet i Castellbò, aixina com les aliances en el bisbe passen directament baix els Foix. Roger IV de Foix decidix tindre 6 fills més, pero destacà u, Roger Bernat III, hereu de totes les terres acumulades fins ara a través de matrimonis: Andorra, les possessions del bisbe d’Urgell i les possessions de Foix. I com que la qüestió és d’anar adquirint encara més poder, Roger Bernat III es casa en Margarida de Bearn que tenia 7 anys en el moment de la ceremònia.{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 58, 59}} |
| − |
| |
| − | ==== El Pariage de 1278 ====
| |
| − | [[Archiu:Andorralavella04.jpg|thumb|150px|Monument commemoratiu del 7è aniversari de la signatura dels pariages. Obra de Luigi Terruggi, 1978; situat en la Plaça de la Vall, Andorra la Vella. ]]
| |
| − | En tot este poder, decidix no renovar el vassallage que li deu al bisbe. En l'any [[1277]] el comte de Foix ocupa la Seu d’Urgell i encapçala la Lliga dels Barons en revolta contra el rei d’Aragó, ya que este entra a defendre al bisbe: és la guerra total!
| |
| − |
| |
| − | En [[1278]] el rei d’Aragó, Pere II, cansat del conflicte decidix posar-hi fi. Com que és rei del bisbe d’Urgell i rei del Comte de Foix (a causa de les terres de Castellbò) asseu Pere d’Urgell i Roger Bernat III de Foix perquè signe la pau. El [[8 de setembre]] de l'any 1278 és la signatura del primer pareage (o [[pariage]]) davant d’una vintena de testimonis, entre els quals personages importants de l’època i un notari de [[Lleida]], Arnau de Vall-Llebrera.
| |
| − |
| |
| − | Un pariage era un document que concedia la propietat d’un territori a dos senyors de maneras igualitària. El de l'any 1278 va ser escrit en un [[pergamí]], en [[llatí]], i pel mètodo de carta partida, és dir, es va escriure dos voltes el mateix text. Al mig, hi figuren símbols que en una llínea havien de ser tallats pel mig, de forma que no es poguera falsificar. En cada part del document anava les dos signataris i, per corroborar de la veracitat del paper, només calia ajuntar les parts i mirar si els símbols coincidien. El pariage, ademés, havia de ser aprovat pel [[Papa|Papa de Roma]], i el rei d'Aragó Pere II va proposar-se com a fiador, cosa que fa del document un dels més formals de l’època (aprovació papal i reial). El document va ser clau per la història d’Andorra. Andorra passa a ser considerada, a partir d’aquí, com un país'' de facto''. Això explica que els mapes europeus indiquen ya a Andorra com a tal a partir d'esta data. I és que com que el territori se’l repartien dos prínceps (el bisbe d’Urgell i el comte de Foix) en els mateixos drets i deures, no hi havia manera de desapropiar Andorra. Per tant, el territori queda intacte fins a l’època contemporànea.
| |
| − |
| |
| − | El tractat confereix als dos senyors el "Merum Imperium" - que representa, en el món feudal, la més alta concepció del poder públic després de la realesa -, i defineix les atribucions respectives dels dos senyors en matèria d'impostos i de servici militar. Aixina, el primer Pariage precisa, entre atres, que:{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 60, 61}}{{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 60, 61}}
| |
| − |
| |
| − | * “el final del litigi” que ha portat “molts i greus danys a les dos parts” i “indescriptibles mals”
| |
| − | * el consenyoriu o propietat indivisa entre els dos senyors, és dir, la figura de copríncep (dos prínceps) i el règim de coprincipat
| |
| − | * lliurement de la quèstia, un tribut que els andorrans pagarien alternativament al bisbe (anys parells) i al comte de Foix (anys imparells). La quantitat del bisbe era fixa (4000 sous) mentre que el comte cobrava una quantitat fixada segons la seua voluntat, sense límit
| |
| − | * la justícia la portarien uns representants dels coprínceps de manera conjunta, però si en l’exercici de la llei s’ha de posar multes, el bisbe se n’emporta 1/4 part i el comte 3/4 parts. El pariage parla de l’establiment d’un Veguer, nomenat pel comte de Foix, i d’un Batlle, nomenat en nom del senyor feudal, lo que queda molt incert
| |
| − | * en el servici militar, els dos tenien dret d’Host (exèrcit regular) i de cavalcada (atacs ràpits a territoris veïns) i els andorrans havien d’acudir. El pacte exclou els enfrontaments entre els prínceps mateixos
| |
| − | * i finalment es confirma l’alliberament de tres mals usos medievals sobre els andorrans: la intestia (si un súbdit no feia testament, el senyor es quedava en part dels seus béns), l’eixorquia (es penalisava als que no tenien descendència) i la cugucia (multa per adulteri){{sfn|Guillamet Antoni|2009|p = 60, 61}}
| |
| | | | |
| | ==== El Pariage de 1288 ==== | | ==== El Pariage de 1288 ==== |