Canvis

{{AP|Guerra dels Segadors|Guerra de Successió Espanyola}}

{{AP|Guerra dels Segadors|Guerra de Successió Espanyola}}

[[File:101 Mercat del Born, excavacions arqueològiques de la Ribera.JPG|left|thumb|'''Born Centre Cultural''', ubicat a l'antic Mercat del Born, mostra la Barcelona del 1700 i els fets de 1714 en el context de la Guerra de Successió.]]

[[File:101 Mercat del Born, excavacions arqueològiques de la Ribera.JPG|left|thumb|'''Born Centre Cultural''', ubicat a l'antic Mercat del Born, mostra la Barcelona del 1700 i els fets de 1714 en el context de la Guerra de Successió.]]

Si econòmicament les [[Era de les exploracions|exploracions]] i la [[Colonització europea d'Amèrica|colonització]] no van tenir cap mena de repercussió sobre Andorra, políticament van ser l’element de consolidació de les institucions andorranes. Per entendre el perquè d’això cal passar per la casella [[Guerra franco-espanyola (1635-1659)|guerra franco-espanyola]] del 1635-1659, [[Guerra de Successió Espanyola]] i [[Guerra dels Segadors]], a més del casament entre el rei catalanoaragonès i la reina castellana. La successió de tots aquests conflictes porten a un perill gens menyspreable per als andorrans: la pèrdua de la seva sobirania, o el que és el mateix, la seva independència envers els estats veïns. Una situació que farà que els andorrans vulguin consolidar les seves pròpies institucions de por de perdre el coprincipat.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 228}}  

Si econòmicament les [[Era de les exploracions|exploracions]] i la [[Colonisació europea d'Amèrica|colonisació]] no van tenir cap mena de repercussió sobre Andorra, políticament van ser l’element de consolidació de les institucions andorranes. Per entendre el perqué d’això cal passar per la casella [[Guerra franco-espanyola (1635-1659)|guerra franco-espanyola]] del 1635-1659, [[Guerra de Successió Espanyola]] i [[Guerra dels Segadors]], a més del casament entre el rei aragonés i la reina castellana. La successió de tots estos conflictes porten a un perill gens menyspreable per als andorrans: la pèrdua de la seua sobirania, o el que és el mateix, la seua independència envers els estats veïns. Una situació que farà que els andorrans vulguin consolidar les seues pròpies institucions de por de perdre el coprincipat.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 228}}  

''Les exploracions van ajudar a enriquir monarquies, com el [[Regne de França]] i el [[Regne de Castella i Lleó|Regne de Castella]], de tal manera que allò que va començar per descobertes es va transformar ràpidament en el desig de crear estats hegemònics amb poder internacional. Així, sigui França o Castella, iniciaran un procés de colonització per atènyer aquest objectiu. L’any 1469 la reina de Castella, [[Isabel la catòlica|Isabel la Catòlica]], i el rei d’Aragó, [[Ferran el Catòlic]], s’uneixen en matrimoni materialitzant d’aquesta manera l’ambició hegemònica de Castella. Fou un casament de caràcter importantíssim, ja que a partir d’aquest moment el regne catalanoaragonès va perdent cada cop més força davant de Castella que esdevé una potència econòmica i política a Europa gràcies a les seves possessions llatinoamericanes, així com l’herència d’imperis europeus. Per molt que Catalunya hagués guardat les seves institucions, moneda i llengua, i que de fet es parlés de [[Les Espanyes]], el cert és que Catalunya està perdent la seva independència. La mort d’Isabel la Catòlica inicia un procés complex de successió que acaba amb el domini d’Holanda o el [[Sacre Imperi Germànic]]. El Regne d’Espanya esdevé llavors una efectiva potència hegemònica que no trigarà a rivalitzar amb França.''<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/03/16/ferran-el-catolic/|títol = Ferran el Catòlic, lloc web de la revista Sàpiens|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/reis-catolics/|títol = Reis catòlics, lloc web de la revista Sàpiens|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 229}}  

''Les exploracions van ajudar a enriquir monarquies, com el [[Regne de França]] i el [[Regne de Castella i Lleó|Regne de Castella]], de tal manera que allò que va començar per descobertes es va transformar ràpidament en el desig de crear estats hegemònics en poder internacional. Així, siga França o Castella, iniciaran un procés de colonisació per atènyer este objectiu. L’any 1469 la reina de Castella, [[Isabel la catòlica|Isabel la Catòlica]], i el rei d’Aragó, [[Ferran el Catòlic]], s'unixen en matrimoni materialisant d'esta manera l’ambició hegemònica de Castella. Fon un casament de caràcter importantíssim, ya que a partir d'este moment el regne aragonés va perdent cada cop més força davant de Castella que se convertí en una potència econòmica i política a Europa gràcies a les seues possessions llatinoamericanes, així com l’herència d’imperis europeus. Per molt que Catalunya hagués guardat les seues institucions, moneda i llengua, i que de fet es parlés de [[Les Espanyes]], el cert és que Catalunya està perdent la seua independència. La mort d’Isabel la Catòlica inicia un procés complex de successió que acaba amb el domini d’Holanda o el [[Sacre Imperi Germànic]]. El Regne d’Espanya se convertí llavors una efectiva potència hegemònica que no triarà a rivalisar en França.''<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/03/16/ferran-el-catolic/|títol = Ferran el Catòlic, lloc web de la revista Sàpiens|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/reis-catolics/|títol = Reis catòlics, lloc web de la revista Sàpiens|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 229}}  

L’any 1635 esclata així la guerra entre els dos regnes tenint els [[Pirineus]] com a escenari. Els catalans es neguen a col·laborar amb el rei espanyol en resposta a la pèrdua de la seva sobirania. Una revolta que dóna pas a la [[Guerra dels Segadors]]. Els andorrans van donar suport als catalans. L’any 1641 les autoritats catalanes, presidides pel [[canonge]] de la [[Seu d’Urgell]], Pau Claris, proclamen rei de Catalunya a [[Lluís XIII de França|Lluís XIII]], rei de França i copríncep d’Andorra. Aquesta situació obliga Pau Duran, [[Bisbe d'Urgell|bisbe d’Urgell]] i defensor de Castella, a deixar el bisbat i refugiar-se a Castella. La fugida es tradueix automàticament en la pèrdua de sobirania andorrana, ja que l’any 1642 Lluís XIII usurpa dels drets de Pau Duran. Durant 10 anys el copríncep episcopal no participarà en la política andorrana fent que el país quedés baix ordre d’un sol senyor. En conseqüència, Andorra ha de pagar [[tributs]], allotjar i mantenir tropes franceses. El Consell de la Terra va iniciar negociacions per suprimir aquestes disposicions, sense èxit. La presència d’aquestes tropes fomenta la inestabilitat social al país generant un augment de la delinqüència. També va comportar que França i Catalunya demanessin homes andorrans per reforçar les tropes catalanes i franceses. Tot i així el Consell de la Terra va sol·licitar a Carles d'Àustria la renovació dels privilegis duaners i passaports per poder fer [[transhumància]] entre Catalunya i Andorra. Les guerres van afectar severament l'economia del país. El rei va atorgar-ho provocant confrontació franco-espanyola. Els síndics van haver de declarar-se neutres. Però la situació va continuar així fins a la signatura del Tractat dels Pirineus (1659) on els dos regnes fan la pau, però Catalunya perd la [[Catalunya Nord]] que passa a mans franceses. Com a represàlia França no va dubtar en imposar fortes sancions econòmiques als andorrans baix pretext que havien deixat passat guerrillers catalans per territori andorrà en direcció a Catalunya Nord. Les sancions van augmentar fins que el Consell de la Terra va veure’s obligat a demanar crèdit als focs més adinerats. Mentrestant, el [[Principat de Catalunya]] retorna l’autoritat al rei castellà, [[Felip IV de Castella|Felip IV]], i Joan Manel d’Espinosa, bisbe de la Seu d’Urgell, recupera el seient restablint el coprincipat. Però l’any 1691 esclata novament la guerra entre França i Espanya que torna a tenir els Pirineus com a escenari posant de nou en perill la sobirania andorrana. En aquest esclat les autoritats del país són obligades a lliurar queviures per al manteniment de les tropes franceses; tot i que els privilegis cedits no ho permeten. A més, entren tropes espanyoles a St. Julià per foragitar soldats francesos.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 112, 113, 130, 131}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 231, 239, 240, 243}}

L’any 1635 esclata així la guerra entre els dos regnes tenint els [[Pirineus]] com a escenari. Els catalans es neguen a col·laborar amb el rei espanyol en resposta a la pèrdua de la seva sobirania. Una revolta que dóna pas a la [[Guerra dels Segadors]]. Els andorrans van donar suport als catalans. L’any 1641 les autoritats catalanes, presidides pel [[canonge]] de la [[Seu d’Urgell]], Pau Claris, proclamen rei de Catalunya a [[Lluís XIII de França|Lluís XIII]], rei de França i copríncep d’Andorra. Aquesta situació obliga Pau Duran, [[Bisbe d'Urgell|bisbe d’Urgell]] i defensor de Castella, a deixar el bisbat i refugiar-se a Castella. La fugida es tradueix automàticament en la pèrdua de sobirania andorrana, ja que l’any 1642 Lluís XIII usurpa dels drets de Pau Duran. Durant 10 anys el copríncep episcopal no participarà en la política andorrana fent que el país quedara baix orde d’un sol senyor. En conseqüència, Andorra ha de pagar [[tributs]], allotjar i mantindre tropes franceses. El Consell de la Terra va iniciar negociacions per suprimir aquestes disposicions, sense èxit. La presència d'aquestes tropes fomenta la inestabilitat social al país generant un augment de la delinqüència. També va comportar que França i Catalunya demanessin homes andorrans per reforçar les tropes catalanes i franceses. Tot i així el Consell de la Terra va sol·licitar a Carles d'Àustria la renovació dels privilegis duaners i passaports per poder fer [[transhumància]] entre Catalunya i Andorra. Les guerres van afectar severament l'economia del país. El rei va atorgar-ho provocant confrontació franco-espanyola. Els síndics van haver de declarar-se neutres. Però la situació va continuar així fins a la signatura del Tractat dels Pirineus (1659) on els dos regnes fan la pau, pero Catalunya perd la [[Catalunya Nord]] que passa a mans franceses. Com a represàlia França no va dubtar en impondre fortes sancions econòmiques als andorrans baix pretext que havien deixat passat guerrillers catalans per territori andorrà en direcció a Catalunya Nort. Les sancions van aumentar fins que el Consell de la Terra va veure’s obligat a demanar crèdit als focs més adinerats. Mentrestant, el [[Principat de Catalunya]] retorna l’autoritat al rei castellà, [[Felip IV de Castella|Felip IV]], i Joan Manel d’Espinosa, bisbe de la Seu d'Urgell, recupera el seent restablint el coprincipat. Però l’any 1691 esclata novament la guerra entre França i Espanya que torna a tenir els Pirineus com a escenari posant de nou en perill la sobirania andorrana. En aquest esclat les autoritats del país són obligades a lliurar queviures per al manteniment de les tropes franceses; tot i que els privilegis cedits no ho permeten. A més, entren tropes espanyoles a St. Julià per foragitar soldats francesos.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 112, 113, 130, 131}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 231, 239, 240, 243}}

[[File:DecretNovaPlanta.png|thumb|311x311px|Portada del Decret de Nova Planta.]]

[[File:DecretNovaPlanta.png|thumb|311x311px|Portada del Decret de Nova Planta.]]

''L’any 1700 mor [[Carles II de Castella|Carles II]], rei de Castella i Aragó, sense descendència. Aquesta situació significa l’extinció de la [[Casa d'Àustria|casa d’Àustria]] a Les Espanyes i motiva la proclamació de [[Felip d'Anjou|Felip d’Anjou]] (nét de Lluís XIV, el rei Sol), de la dinastia francesa dels [[Borbons]], com a [[Felip V de Castella|Felip V de Castella i Aragó]]. Aquest canvi dinàstic no està ben vist a Catalunya perquè és un pas més per eliminar la sobirania catalana. L’any 1705 el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, València i Mallorca es revolten, ajudats per les tropes angleses, contra Felip V de Borbó i proclamen rei a l’arxiduc [[Carles d’Àustria]]. S’inicia una nova guerra, la [[Guerra de Successió Espanyola|Guerra de Successió]], que enfronta castellans i francesos contra catalanoaragonesos i anglesos.''<ref name=":3">{{Ref-web|url = http://www.xtec.cat/web/centres/celebracions/2013/1714|títol = Commemoració del Tricentenari, lloc web xtec.cat|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 231, 233, 234}}  

''L’any 1700 mor [[Carles II de Castella|Carles II]], rei de Castella i Aragó, sense descendència. Esta situació significa l’extinció de la [[Casa d'Àustria|casa d’Àustria]] a Les Espanyes i motiva la proclamació de [[Felip d'Anjou|Felip d’Anjou]] (net de Lluís XIV, el rei Sol), de la dinastia francesa dels [[Borbons]], com a [[Felip V de Castella|Felip V de Castella i Aragó]]. Aquest canvi dinàstic no està ben vist a Catalunya perquè és un pas més per eliminar la sobirania catalana. L’any 1705 el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, València i Mallorca es revolten, ajudats per les tropes angleses, contra Felip V de Borbó i proclamen rei a l’arxiduc [[Carles d’Àustria]]. S’inicia una nova guerra, la [[Guerra de Successió Espanyola|Guerra de Successió]], que enfronta castellans i francesos contra catalanoaragonesos i anglesos.''<ref name=":3">{{Ref-web|url = http://www.xtec.cat/web/centres/celebracions/2013/1714|títol = Commemoració del Tricentenari, lloc web xtec.cat|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref>{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 231, 233, 234}}  

Andorra simpatitza amb l’arxiduc Carles d’Àustria o Carles III. Oficialment, en canvi, simpatitza amb França pel fet de l’associació del rei al coprincipat. Però l’any 1714 l’arxiduc és proclamat emperador de l’imperi austrohongarès i es veu obligat a renunciar al tron de la corona caralanoaragonesa. [[Regne Unit|Anglaterra]] retira el suport i [[Barcelona]] és assetjada i ocupada per les tropes de [[Felip V de Borbó]], fet que posa fi a la guerra; l’11 de setembre Barcelona capitula. Avui la data ha esdevingut el dia nacional de Catalunya, és a dir, la [[Diada de Catalunya]]. L’any 1716 Felip V promulga el [[Decret de Nova Planta]] als territoris catalans pel qual s’aboleixen les institucions i sobirania del Principat de Catalunya. A més, el decret elimina el dret a parlar, escriure o llegir en català i imposa el castellà com a única llengua. Andorra viu aquesta situació amb recel, ja que els andorrans simpatitzaven amb Catalunya. És en aquest context polític que sorgeixen el Manual Digest, el Politar Andorrà i els Llibres de Privilegis.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}  

Andorra simpatisa en l'arxiduc Carles d’Àustria o Carles III. Oficialment, en canvi, simpatisa en França pel fet de l’associació del rei al coprincipat. Però l’any 1714 l'arxiduc és proclamat emperador de l'imperi austrohongarès i es veu obligat a renunciar al tron de la corona aragonesa. [[Regne Unit|Anglaterra]] retira el soport i [[Barcelona]] és assetjada i ocupada per les tropes de [[Felip V de Borbó]], fet que posa fi a la guerra; l’11 de setembre Barcelona capitula. Hui la data s'ha convertit en el dia de Catalunya, és a dir, la [[Diada de Catalunya]]. L’any 1716 Felip V promulga el [[Decret de Nova Planta]] als territoris catalans pel qual s'abolixen les institucions i sobirania del Principat de Catalunya. A més, el decret elimina el dret a parlar, escriure o llegir en català i impon el castellà com a única llengua. Andorra viu esta situació en recel, ya que els andorrans simpatisaven en Catalunya. És en este context polític que sorgixen el Manual Digest, el Politar Andorrà i els Llibres de Privilegis.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}  

Andorra ha vist com Catalunya perdia la seva sobirania i com l’imposen un rei, unes institucions i una llengua que no li són pròpies.<ref name=":3" />{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 235, 234, 249}} De por de perdre la sobirania, institucions i llengua, tal com l’ha perduda Catalunya, el país reacciona perquè de fet el rei castellà és nét del rei francès, copríncep alhora d’Andorra. El problema és que la reacció comportarà declarar-se neutre. El motiu va donar-se l’any 1728 quan el rei espanyol va ordenar l’anul·lació de concessions duaneres a Catalunya. Això vol dir que tot producte que entrés a Catalunya, sigui andorrà o estranger, havia de pagar una taxa del 10% sobre seu valor i això era un perill pels productes andorrans que se suposa que havien de ser més barats. El Consell de la Terra va iniciar doncs negociacions que van finalitzar amb la [[Sentència de Manutenció]] que anul·lava aquest 10% exclusivament sobre els productes andorrans. A canvi, Andorra es mantenia neutra. De fet, durant el procés de negociació Andorra va jugar aquesta carta. D’un altre costat, al 1748 el Consell de la Terra demana la redacció a Antoni Fiter i Rosell del [[Manual Digest]]<nowiki/> que és un memoràndum sobre l’origen històric d’Andorra i de la seva situació jurisdiccional, per tal de dotar de coneixements als representants polítics dels andorrans per si en algun moment, el país hagués de fer front a la ingerència espanyola. El memoràndum es compon de 6 llibres en què es descriu la [[geografia]], [[història]], [[institucions]] d’Andorra, càrrecs polítics, [[justícia]],... Hi apunta els [[usos]], [[costums]] i privilegis i conclou amb una sèrie de màximes. La màxima és una sentència que conté un precepte moral, proposada com a regla de conducta. Les màximes del Manual Digest expressen justament la inquietud dels andorrans pel manteniment de la neutralitat d’Andorra envers els conflictes sorgits als estats veïns, però també la inquietud sobre l’actitud centralitzadora de Castella i França. El Manual Digest, a vegades, fa prova de servilisme de cara a Lluís XIV, probablement per evitar la intrusió de la corona espanyola sobre Andorra: "el major, el més magnífic, el més poderós, el dels millors consellers, el de més gran cor, que s'ha conegut al món, després del rei Salomó, i ho dic com ho sento, sense cap mena d'hipèrbole".{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 229}}{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}} En aquesta mateixa línia es va redactar un altre memoràndum, més aviat un costumari en 6 llibres, on es torna a abordar les institucions, privilegis, geografia o consenyoria d’Andorra. Es tracta del [[Politar andorrà]], publicat el 1763, en el qual l’autor, Antoni Puig, que va ser rector d’Escaldes, reflecteix la preocupació per dotar de coneixements els “homes públics d’Andorra”. Les dues obres han estat d’importància capital, ja que no només reflecteixen la preocupació andorrana pel Decret de Nova Planta, sinó que a més van servir de referència a les autoritats del país durant molt de temps. Una altra obra, datada del 1674, complia els principals privilegis concedits a Andorra. Es tracta de'' Llibres de Privilegis'' que són dos llibres en què al primer s’hi recull els privilegis andorrans atorgats pels reis catalanoaragonesos, i l’altre és el recull dels drets concedits pels comtes de Foix. Un cop més la intenció és posar per escrit tot allò que fa d’Andorra el que avui denominem amb el nom de nació. L'acció més decisiva per evitar que Espanya s'annexionés Andorra vingué del bisbe d'Urgell que intentà a partir del Decret de Nova Planta l'annexió. L'any 1728, per exemple, adreça una carta a les autoritats borbòniques on s'hi explica que "l'abolició dels privilegis de Catalunya no tenen cap mena de connexió amb els concedits a les valls" vist que Andorra té dos coprínceps. L’absència de les guerres i revoltes, fins l’esclat de la revolució francesa, aporten un període d’estabilitat i tranquil·litat al país afavorint el creixement econòmic i social. És aquesta estabilitat que evitarà la pèrdua del coprincipat.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 133}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 249}}

Andorra ha vist com Catalunya perdia la seua sobirania i com l'imponen un rei, unes institucions i una llengua que no li són pròpies.<ref name=":3" />{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 235, 234, 249}} De por de perdre la sobirania, institucions i llengua, tal com l’ha perduda Catalunya, el país reacciona perqué de fet el rei castellà és nét del rei francés, copríncep alhora d'Andorra. El problema és que la reacció comportarà declarar-se neutre. El motiu va donar-se l’any 1728 quan el rei espanyol va ordenar l'anulació de concessions duaneres a Catalunya. Això vol dir que tot producte que entrara en Catalunya, siga andorrà o estranger, havia de pagar una taxa del 10% sobre seu valor i això era un perill pels productes andorrans que se suposa que havien de ser més barats. El Consell de la Terra va iniciar puix negociacions que van finalisar en la [[Sentència de Manutenció]] que anulava este 10% exclusivament sobre els productes andorrans. A canvi, Andorra es mantenia neutra. De fet, durant el procés de negociació Andorra va jugar esta carta. D’un atre costat, al 1748 el Consell de la Terra demana la redacció a Antoni Fiter i Rosell del [[Manual Digest]]<nowiki/> que és un memoràndum sobre l'origen històric d’Andorra i de la seua situació jurisdiccional, per tal de dotar de coneiximents als representants polítics dels andorrans per si en algun moment, el país hagués de fer front a la ingerència espanyola. El memoràndum es compon de 6 llibres en qué es descriu la [[geografia]], [[història]], [[institucions]] d’Andorra, càrrecs polítics, [[justícia]],... Hi apunta els [[usos]], [[costums]] i privilegis i conclou en una série de màximes. La màxima és una sentència que conté un precepte moral, proposta com a regla de conducta. Les màximes del Manual Digest expressen justament la inquietut dels andorrans pel manteniment de la neutralitat d’Andorra envers els conflictes sorgits als estats veïns, pero també la inquietud sobre l'actitut centralisadora de Castella i França. El Manual Digest, a vegades, fa prova de servilisme de cara a Lluís XIV, provablement per evitar la intrusió de la corona espanyola sobre Andorra: "el major, el més magnífic, el més poderós, el dels millors consellers, el de més gran cor, que s'ha conegut al món, després del rei Salomó, i ho dic com ho sento, sense cap mena d'hipèrbole".{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 229}}{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}} En esta mateixa llínia es va redactar un atre memoràndum, més aviat un costumari en 6 llibres, on es torna a abordar les institucions, privilegis, geografia o consenyoria d’Andorra. Es tracta del [[Politar andorrà]], publicat el 1763, en el qual l’autor, Antoni Puig, que va ser rector d'Escaldes, reflectix la preocupació per dotar de coneiximents els “hòmens públics d’Andorra”. Les dos obres han estat d’importància capital, ya que no només reflectixen la preocupació andorrana pel Decret de Nova Planta, sino que a més van servir de referència a les autoritats del país durant molt de temps. Una atra obra, datada del 1674, complia els principals privilegis concedits a Andorra. Es tracta de'' Llibres de Privilegis'' que són dos llibres en qué al primer s’hi recull els privilegis andorrans otorgats pels reis aragonesos, i l'atre és el recull dels drets concedits pels comtes de Foix. Un cop més la intenció és posar per escrit tot allò que fa d’Andorra el que hui denominem en el nom de nació. L'acció més decisiva per evitar que Espanya s'anexionara Andorra vingué del bisbe d'Urgell que intentà a partir del Decret de Nova Planta l'anexió. L'any 1728, per eixemple, adreça una carta a les autoritats borbòniques on s'hi explica que "l'abolició dels privilegis de Catalunya no tenen cap mena de conexió en els concedits a les valls" vist que Andorra té dos coprínceps. L’absència de les guerres i revoltes, fins l’esclat de la revolució francesa, aporten un periodo d’estabilitat i tranquilitat al país favorint el creiximent econòmic i social. És esta estabilitat que evitarà la pèrdua del coprincipat.{{sfn|Llop Rovira|1998|p = 49 a 52, i 57, 58}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 133}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 249}}

====La consolidació de les institucions andorranes====

====La consolidació de les institucions andorranes====