Canvis

===El despertar de la consciència nacional===

===El despertar de la consciència nacional===

{{AP|romanticisme}}

{{AP|romanticisme}}

De mentre que la revolució industrial guanyava terreny a Europa, a Alemanya i Itàlia el [[romanticisme]] va permetre la unió dels dos països. Anomenat també [[nacionalisme|nacionalisme cultural]], el romanticisme va ser clau per al despertar de la consciència nacional andorrana. Tot i la decadència demogràfica i econòmica que va afectar Andorra al segle XIX, el país es va veure endinsat en l'[[excursionisme]], un altra de les característiques del segle. Aquest excursionisme va aprofitar d'una sortida lenta però efectiva de la societat rural andorrana vers una d'urbana per fer dels [[Pirineus]] l'indret de moda. Els andorrans van impregnar-se d'aquests nous viatgers que portaven amb ells, precisament, aquest romanticisme. Això afegit a l'emigració andorrana cap a altres territoris europeus (ex.: Catalunya, que vivia en plena [[Renaixença catalana]]), es pot dir que Andorra va prendre consciència que era una [[nació]]. La ''Qüestió d'Andorra'' va acabar per visibilitzar aquest sentiment.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}  

De mentres que la revolució industrial guanyava terreny a Europa, a Alemanya i Itàlia el [[romanticisme]] va permetre la unió dels dos països. Nomenat també [[nacionalisme|nacionalisme cultural]], el romanticisme va ser clau per al despertar de la consciència nacional andorrana. Tot i la decadència demogràfica i econòmica que va afectar Andorra al segle XIX, el país es va vore adinsat en l'[[excursionisme]], un atra de les característiques del segle. Este excursionisme va aprofitar d'una sortida lenta pero efectiva de la societat rural andorrana vers una d'urbana per fer dels [[Pirineus]] el lloc de moda. Els andorrans van impregnar-se d'estos nous viagers que portaven en ells, precisament, este romanticisme. Això afegit a l'emigració andorrana cap a atres territoris europeus (ex.: Catalunya, que vivia en plena [[Renaixença catalana]]), es pot dir que Andorra va prendre consciència que era una [[nació]]. La ''Qüestió d'Andorra'' va acabar per visibilisar este sentiment.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}  

Guillem d'Areny-Plandolit menciona en els seus escrits Andorra com un país a part del qual ell mateix en formava part: “participar més o menys directament en el govern i administració del país”... “s'ha regit aquesta República”... “res més distant de l'ànima del nou govern”... “a excepció dels ramats de la República”,... i finalment “aquest país es troba incomunicat”. Són totes frases extretes de diferents escrits seus i que deixen clar que la societat andorrana s'adonava progressivament que allò que sentien era la pertinença a una nació. Un altre exemple el tenim amb l'excursionista andorrà Artur Osona que va intitular el seu treball sobre senderisme andorrà “''La República d'Andorra: guia itinerària''”.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} La utilització de la paraula "república" no és gens ingènua. De fet, a fora de les fronteres andorranes els propis espanyols, francesos i catalans ja qualificaven Andorra com una nació, i reaccionaven envers aquesta com a tal; encara que des del cantó espanyol i francès es va voler, molts cops, annexionar Andorra o fins i tot fer-la renunciar a la seva pròpia independència, així com intervenir directament per la força sobre els afers andorrans (reacció en coherència amb l'[[absolutisme]]).{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006|p = 33}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 172}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} Per exemple, el polític català Valentí Almirall va expressar per escrit "els andorrans estan orgullosos de llur independència i estimen amb passió llur pàtria".{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 349}} [[Mossèn Cinto Verdaguer]], un excursionista català, va ser el primer romancista català en ajudar a fer conèixer Andorra a l'exterior com a país.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 204, 205}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}  

Guillem d'Areny-Plandolit menciona en els seus escrits Andorra com un país a part del qual ell mateix en formava part: “participar més o menys directament en el govern i administració del país”... “s'ha regit esta República”... “res més distant de l'ànima del nou govern”... “a excepció dels ramats de la República”,... i finalment “este país es troba incomunicat”. Són totes frases extretes de diferents escrits seus i que deixen clar que la societat andorrana s'adonava progressivament que allò que sentien era la pertinença a una nació. Un atre exemple el tenim en l'excursionista andorrà Artur Osona que va intitular el seu treball sobre senderisme andorrà “''La República d'Andorra: guia itinerària''”.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} La utilització de la paraula "república" no és gens ingènua. De fet, a fora de les fronteres andorranes els propis espanyols, francesos i catalans ja qualificaven Andorra com una nació, i reaccionaven envers aquesta com a tal; encara que des del cantó espanyol i francès es va voler, molts cops, annexionar Andorra o fins i tot fer-la renunciar a la seva pròpia independència, així com intervenir directament per la força sobre els afers andorrans (reacció en coherència amb l'[[absolutisme]]).{{sfn|Àrea de Recerca Històrica del Govern d'Andorra|2006|p = 33}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 64, 65, 66, 67, 68}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 172}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}} Per exemple, el polític català Valentí Almirall va expressar per escrit "els andorrans estan orgullosos de llur independència i estimen amb passió llur pàtria".{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 349}} [[Mossèn Cinto Verdaguer]], un excursionista català, va ser el primer romancista català en ajudar a fer conèixer Andorra a l'exterior com a país.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 204, 205}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}  

D'altra banda, i ja en les experiències viscudes amb els excursionistes, s'ha d'explicar l'atractiu d'Andorra pel fet que la natura del país els resultava bella i a vegades fins i tot exòtica. Hi buscaven ruïnes del passat, [[cultura]] i [[folklore]]. Per Andorra aquell moviment va ser del tot beneficiós ja que finalment al final del segle Andorra va trobar al solució per sortir de la crisi econòmica i aquesta gent va resultar ser una bona font d'ingressos. L'explorador romàntic anglès, James E. Murry, va ser qui va animar excursionistes a viatjar fins al país gràcies escriure al seu llibre “''A Summer In The Pyrenees''” (1835). Escapant de les grans ciutats, alguns autors francesos també van trepitjar el país: Albert Laporte, “''Aux Pyrénées, le sac au dos''” (1876). És en aquest context que es va estrenat l'obra “''Le Val d'Andorre''” a París. Era una obra de teatre en què, per ser realistes, la descripció que es feia d'Andorra era molt lluny de ser real. Es va barrejar cultura basca amb francesa. Tot i això l'obra va tenir molt èxit es va tornar a representar en diferents ocasions. Sense dubte va contribuir a fer recordar novament un país que França havia descuidat des de feia bastant temps. Amb tot, el Club Alpí Francès (CAF) va contribuir a cartografiar el país, la fauna, la flora, els drets i costums. L'excursionisme va aportar una gran font de mapes del territori andorrà que fins llavors mai s'havien realitzat. Poc a poc els andorrans van aprendre a delimitar el seu propi país{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 204, 205, 206, 207}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}

D'altra banda, i ja en les experiències viscudes amb els excursionistes, s'ha d'explicar l'atractiu d'Andorra pel fet que la natura del país els resultava bella i a vegades fins i tot exòtica. Hi buscaven ruïnes del passat, [[cultura]] i [[folklore]]. Per Andorra aquell moviment va ser del tot beneficiós ja que finalment al final del segle Andorra va trobar al solució per sortir de la crisi econòmica i aquesta gent va resultar ser una bona font d'ingressos. L'explorador romàntic anglès, James E. Murry, va ser qui va animar excursionistes a viatjar fins al país gràcies escriure al seu llibre “''A Summer In The Pyrenees''” (1835). Escapant de les grans ciutats, alguns autors francesos també van trepitjar el país: Albert Laporte, “''Aux Pyrénées, le sac au dos''” (1876). És en aquest context que es va estrenat l'obra “''Le Val d'Andorre''” a París. Era una obra de teatre en què, per ser realistes, la descripció que es feia d'Andorra era molt lluny de ser real. Es va barrejar cultura basca amb francesa. Tot i això l'obra va tenir molt èxit es va tornar a representar en diferents ocasions. Sense dubte va contribuir a fer recordar novament un país que França havia descuidat des de feia bastant temps. Amb tot, el Club Alpí Francès (CAF) va contribuir a cartografiar el país, la fauna, la flora, els drets i costums. L'excursionisme va aportar una gran font de mapes del territori andorrà que fins llavors mai s'havien realitzat. Poc a poc els andorrans van aprendre a delimitar el seu propi país{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 78, 79, 80, 81}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 74}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 204, 205, 206, 207}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 354, 355, 356, 357}}