Canvis

== Segle XIX ==

== Segle XIX ==

===Repercussions de les guerres napoleòniques sobre Andorra===

===Repercussions de les guerres napoleòniques sobre Andorra===

[[Fitxer:Catalunya-1812-1814-Dep-Segre.png|300px|thumb|left|Andorra en l'Imperi Napoleònic (1812-1814).<br />Departament del Segre ''(Département du Sègre)'' ]]

[[Archiu:Catalunya-1812-1814-Dep-Segre.png|300px|thumb|left|Andorra en l'Imperi Napoleònic (1812-1814).<br />Departament del Segre ''(Département du Sègre)'' ]]

Les [[Guerres Napoleòniques|guerres napoleòniques]] es van traduir a la península Ibèrica del 1808 fins al 1814. Els francesos l’anomenen ''Campanya Francesa'', els espanyols ''Guerra de la Independència Espanyola'', els catalans ''[[Guerra del Francès]]'' i els portuguesos ''Guerra Peninsular''. Si tots bàndols hi donen el seu propi nom és perquè va tenir repercussions a tots indrets, a Andorra inclosa. [[Bonaparte, Napoleon|Bonaparte]] va annexionar-se Catalunya i Andorra.<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/imperi-napoleonic/page/2/|títol = Imperi Napoleònic, revista Sàpiens(.cat)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> Formava part del “projecte d’annexió de nous territoris a l’imperi napoleònic”.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 17}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 14}} L’Europa que va caure sota les seves mans va gestionar-se de tres maneres: les possessions directes (és el cas d’Andorra i Catalunya), les possessions gestionades per membres de la seva família (Castella) i les possessions aliades.<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/imperi-napoleonic/page/3/|títol = Imperi Napoleònic, revista Sàpiens(.cat)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> Com que França va quedar dividida en departaments arrel de la [[Revolució Francesa|revolució francesa]], les annexions anaven acompanyades d’un redisseny territorial. L’Europa napoleònica va redibuixar-se en 130 departaments. Andorra va incorporar-se al Departament del Segre; que alhora formava part dels 4 departaments catalans (Segre, Ter, Montserrat i Bloques de l’Ebre). Dins del Segre, Andorra estava integrada en el districte de [[Puigcerdà]].<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/12/08/la-guerra-del-frances-la-catalunya-napoleonica/|títol = Guerra del francès: la Catalunya napoleònica, revista Sàpiens(.cat)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> El país va perdre així la seva independència mentre durà la guerra, cosa que comportà problemes amb els privilegis econòmics i institucionals del país. Al final de la guerra, quan [[Ferran VII d'Espanya|Ferran VII d’Espanya]] retorna al tron, els andorrans s’adrecen a la monarquia espanyola perquè li confirmi els privilegis. L’any 1817, mitjançant un reial ordre, el comerç andorrà va restablir-se i es va desbloquejar la situació creada per la guerra.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 172}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 172}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 342, 343}}

Les [[Guerres Napoleòniques|guerres napoleòniques]] es van traduir a la península Ibèrica del 1808 fins al 1814. Els francesos la nomenen ''Campanya Francesa'', els espanyols ''Guerra de la Independència Espanyola'', i els portuguesos ''Guerra Peninsular''. Si tots bàndols hi donen el seu propi nom és perquè va tenir repercussions a tots llocs, a Andorra inclosa. [[Bonaparte, Napoleon|Bonaparte]] va anexionar-se Catalunya i Andorra. Formava part del “projecte d’annexió de nous territoris a l’imperi napoleònic”.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 17}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 14}} L'Europa que va caure sota les seves mans va gestionar-se de tres maneres: les possessions directes (és el cas d’Andorra i Catalunya), les possessions gestionades per membres de la seua família (Castella) i les possessions aliades. Com que França va quedar dividida en departaments arrel de la [[Revolució Francesa|revolució francesa]], les anexions anaven acompanyades d’un redisseny territorial. L'Europa napoleònica va redibuixar-se en 130 departaments. Andorra va incorporar-se al Departament del Segre; que alhora formava part dels 4 departaments catalans (Segre, Ter, Montserrat i Bloques de l’Ebre). Dins del Segre, Andorra estava integrada en el districte de [[Puigcerdà]].<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/12/08/la-guerra-del-frances-la-catalunya-napoleonica/|títol = Guerra del francès: la Catalunya napoleònica, revista Sàpiens(.cat)|consulta = |llengua = |editor = |data = }}</ref> El país va perdre així la seua independència mentre durà la guerra, cosa que comportà problemes amb els privilegis econòmics i institucionals del país. Al final de la guerra, quan [[Ferran VII d'Espanya|Ferran VII d’Espanya]] retorna al tron, els andorrans s’adrecen a la monarquia espanyola perqué li confirmi els privilegis. L’any 1817, per mig d'una real orde, el comerç andorrà va restablir-se i es va desbloquejar la situació creada per la guerra.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 172}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 172}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 342, 343}}

===Repercussions del confrontament espanyol entre absolutistes i liberals===

===Repercussions del confrontament espanyol entre absolutistes i lliberals===

A partir de l’any 1820 la monarquia espanyola va veure’s sacsejada per guerres entre [[Absolutisme|absolutistes]] i [[Liberalisme espanyol|liberals]]. L’any 1823 el veguer francès, P. R. Roussillou (representant del copríncep a Andorra), va haver de deixar clar en el seu llibre “''De l’Andorre''” que Espanya s’havia de mantenir ben lluny de la sobirania andorrana.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 173}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 173}} I és que la monarquia espanyola va ficar el nas sobre el país sense tenir-ne el permís, creient-se sobirana d’Andorra. Les [[Guerres Carlines|guerres carlines]] no van millorar la situació. Per explicar aquesta intromissió cal remuntar-se al 1521 quan la monarquia espanyola demana al Papa d'escollir el bisbe que seurà a la Catedral de la Seu d'Urgell. Indirectament, doncs, la monarquia espanyola intervenia obligant el bisbe a aplicar les seves ordres. Cal dir que el bisbe, del seu costat, ho va fer sempre voluntàriament, ja que l'Església quasi sempre es va posicionar a favor del cantó madrileny.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}   

A partir de l’any 1820 la monarquia espanyola va vore's saquejada per guerres entre [[Absolutisme|absolutistes]] i [[Liberalisme espanyol|liberals]]. L’any 1823 el veguer francés, P. R. Roussillou (representant del copríncep a Andorra), va haver de deixar clar en el seu llibre “''De l’Andorre''” que Espanya s’havia de mantenir ben lluny de la sobirania andorrana.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 173}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 173}} I és que la monarquia espanyola va ficar el nas sobre el país sense tenir-ne el permís, creient-se sobirana d’Andorra. Les [[Guerres Carlines|guerres carlines]] no van millorar la situació. Per explicar aquesta intromissió cal remuntar-se al 1521 quan la monarquia espanyola demana al Papa d'escollir el bisbe que seurà a la Catedral de la Seu d'Urgell. Indirectament, doncs, la monarquia espanyola intervenia obligant el bisbe a aplicar les seves ordres. Cal dir que el bisbe, del seu costat, ho va fer sempre voluntàriament, ja que l'Església quasi sempre es va posicionar a favor del cantó madrileny.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}   

''Les guerres carlines són tres guerres civils que es van donar a Espanya a principis del segle XIX i que van tenir com a objecte dos models: el liberalisme i l’absolutisme. S’afrontaven els partidaris de la filla de [[Ferran VII d'Espanya|Ferran VII]], [[Isabel II d'Espanya|Isabel II]], que volia el liberalisme i els partidaris del seu germà Carles, que defensaven l’absolutisme.''{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}  

''Les guerres carlines són tres guerres civils que es van donar a Espanya a principis del segle XIX i que van tenir com a objecte dos models: el lliberalisme i l’absolutisme. S’afrontaven els partidaris de la filla de [[Ferran VII d'Espanya|Ferran VII]], [[Isabel II d'Espanya|Isabel II]], que volia el lliberalisme i els partidaris del seu germà Carles, que defenien l'absolutisme.''{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}  

A Catalunya la majoria de les ciutats van col·locar-se del cantó liberal, mentre que la població rural, influenciada pel clergat, se situava de l’altra banda. Les comarques frontereres amb Andorra, l’[[Seu d'Urgell|Alt d’Urgell]] i el [[Berguedà]], van ser un nucli carlista i escenari de nombrosos enfrontaments. El conflicte va ser doncs traslladat a la porta. El país va transformar-se en lloc d’exili per a refugiats, quadrilles, desertors i familiars combatents de tots els bàndols. Es pot afirmar amb claredat que el Bisbe d’Urgell, i copríncep d’Andorra, es va posicionar del costat carlista, però no es pot dir amb certesa de quin costat es col·locà el poble andorrà. Molts carlistes van utilitzar Andorra com a amagatall, però l’actuació del Consell General va estar marcada sobretot per la salvaguarda dels privilegis econòmics del país.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 173, 180, 181}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}

A Catalunya la majoria de les ciutats van colocar-se del cantó lliberal, mentres que la població rural, influenciada pel clericat, se situava de l'atra banda. Les comarques frontereres en Andorra, l’[[Seu d'Urgell|Alt d’Urgell]] i el [[Berguedà]], van ser un núcleu carlista i escenari de numerosos enfrontaments. El conflicte va ser puix traslladat a la porta. El país va transformar-se en lloc d’exili per a refugiats, quadrilles, desertors i familiars combatents de tots els bàndols. Es pot afirmar en claritat que el Bisbe d’Urgell, i copríncep d’Andorra, es va posicionar del costat carlista, pero no es pot dir en certea de quin costat es colocà el poble andorrà. Molts carlistes van utilisar Andorra com a amagatall, pero l’actuació del Consell General va estar marcada sobretot per la salvaguarda dels privilegis econòmics del país.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 173, 180, 181}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}

La primera guerra carlina ([[Guerra dels Set Anys|guerra dels set anys]]) va ser la que més conseqüència va portar per al país. La presència de refugiats carlins a Andorra va fer que el govern de Madrid enviés un comissionat de la reina Isabel II. El comissionat va començar a qüestionar la neutralitat i sobirania andorrana, a més d’enviar tropes a la recerca de refugiats. L’any 1834 el Consell General va ser obligat a signar un conveni amb un representant del govern espanyol en el qual s’estableix que Andorra no podia allotjar ni ajudar a “cap persona” sigui de quin bàndol sigui. Fer-ho obligava el bisbe a multar i la corona castellana a confiscar els béns dels qui es prestessin. Tot i així, i en la línia del veguer P. R. Roussillou, [[França]] va intentar mantenir la corona castellana allunyada del país, però sense gaire èxit. El bisbe d’Urgell, Simó de Guardiola, va ser desterrat durant molts anys. Els andorrans van aprofitar-ho per abolir els delmes que pagaven al bisbat d’Urgell.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 180, 181}}  

La primera guerra carlina ([[Guerra dels Set Anys|guerra dels set anys]]) va ser la que més conseqüència va portar per al país. La presència de refugiats carlins a Andorra va fer que el govern de Madrit enviés un comissionat de la reina Isabel II. El comissionat va començar a qüestionar la neutralitat i sobirania andorrana, a més d’enviar tropes a la investigació de refugiats. L’any 1834 el Consell General va ser obligat a signar un conveni amb un representant del govern espanyol en el qual s'estableix que Andorra no podia allotjar ni ajudar a “cap persona” sigui de quin bàndol sigui. Fer-ho obligava el bisbe a multar i la corona castellana a confiscar els béns dels qui es prestessin. Tot i així, i en la llínia del veguer P. R. Roussillou, [[França]] va intentar mantenir la corona castellana allunyada del país, però sense gaire èxit. El bisbe d'Urgell, Simó de Guardiola, va ser desterrat durant molts anys. Els andorrans van aprofitar-ho per abolir els delmes que pagaven al bisbat d’Urgell.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 180, 181}}  

La segona guerra carlina ([[guerra dels matiners]]) va comportar el pas de les tropes carlines per Andorra des del sud de França. El govern de Madrid va ordenar el bloqueig de la frontera i va imposar al Consell General una sanció econòmica dura. El Consell General, impotent davant d’aquesta intromissió va dimitir. Aquesta greu ingerència va encendre la flama entre bisbe, Espanya i França. Conflictivitat que seguirà latent durant tot el segle.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 173}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}  

La segona guerra carlina ([[guerra dels matiners]]) va comportar el pas de les tropes carlines per Andorra des del sud de França. El govern de Madrit va ordenar el bloqueig de la frontera i va impondre al Consell General una sanció econòmica dura. El Consell General, impotent davant d'esta intromissió va dimitir. Esta greu ingerència va encendre la flama entre bisbe, Espanya i França. Conflictivitat que seguirà latent durant tot el segle.{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 173}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}  

Finalment la [[tercera guerra carlina|darrera guerra carlina]] el bisbe Josep Caixal va ser l’un dels qui va donar suport al darrer aixecament carlista. L’aixecament acabà per empresonar-lo i exiliar-lo. A més, una de les cases més importants d’Andorra, la casa d’[[Guillem d'Areny-Plandolit|Areny-Plandolit]], va participar-hi. L’exili va comportar un buit de poder difícilment gestionable vist que Madrid continuava la intromissió importuna sobre Andorra.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}

Finalment la [[tercera guerra carlina|darrera guerra carlina]] el bisbe Josep Caixal va ser l’un dels qui va donar soport al darrer aixecament carlista. L'aixecament acabà per empresonar-lo i exiliar-lo. A més, una de les cases més importants d’Andorra, la casa d’[[Guillem d'Areny-Plandolit|Areny-Plandolit]], va participar-hi. L’exili va comportar un buit de poder difícilment gestionable vist que Madrid continuava la intromissió importuna sobre Andorra.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 5, 6, 8, 10, 11}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 180, 181}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 343, 344}}

===La Revolució Industrial: la ruïna de l'economia andorrana===

===La Revolució Industrial: la ruïna de l'economia andorrana===

[[File:Andorra la Vella al 1920.JPG|thumb|Andorra la Vella l'any 1920]]

[[File:Andorra la Vella al 1920.JPG|thumb|Andorra la Vella l'any 1920]]

Si pel [[Regne Unit]], [[Bèlgica]], [[França]], [[Suïssa]] o [[Alemanya]] la [[revolució industrial]] va representar un desenvolupament espectacular de la societat, economia i ciència, per Andorra va suposar la ruïna. Les fàbriques de Catalunya i França van fer la competència a una economia andorrana estancada en l’època moderna. L’Andorra del principi del segle XIX va mantenir-se amb el mateix model econòmic. Mentre Catalunya no s’industrialitzava, Andorra gaudia de temps pròspers. Però a partir del moment en què Catalunya esdevé el motor industrial de l’Estat espanyol, Andorra s’arruïna per la manca d’adaptació als nous corrents. Així, del 1800 al 1898 es constata una baixa més que significativa de caps de [[bestiar]] al país. El bestiar es redueix a la meitat. L’any 1767 com a conseqüència de la revolució [[tèxtil]] la confraria de paraires es dissol. Els comuns, que treien profit de les fargues i del tèxtil artesanal, van perdre poder adquisitiu. Les [[farga|fargues]] van començar a tancar progressivament. De 10 només en va quedar 1. L’any 1850 la producció de la farga dels Areny va caure en picat. L’alt cost del transport, la dificultat de trobar mena, l’esgotament dels boscs i els centres de producció gegantins catalans i francesos van catapultar el país a una crisi espantosa. L’únic sector que encara es mantenia mig dret era el [[contraban]]. Però el govern de Madrid i de París solien posar-hi entrebancs. El veguer francès de fet redactava tot sovint informes sobre el contraban andorrà que després destinava al copríncep. El [[decret]] del bisbe Boltàs que prohibia el comerç, però no el cultiu del tabac, va empènyer els andorrans a ser paquetaires. En un intent de remuntar la davallada, Escaldes va intentar construir una fàbrica tèxtil al 1870. Però l’aïllament del país va fer fracassar el projecte. A això, cal afegir-hi la pèrdua constant de població a causa de la [[còlera]] i a la [[febre groga]]. El que durant molt de temps va ser beneficiós per al país, és a dir, l’aïllament, es va transformar en el verí de l’economia del  país. Incapaç d’adaptar-se als nous temps, l’Andorra del segle XIX va caure definitivament en una crisi econòmica devastadora.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 35}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 3, 4, 16, 17, 21, 31, 32, 33, 34, 35, 36, 37, 38}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 174, 175, 196, 197}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 174, 175, 177, 196, 197}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 344}}  

Si pel [[Regne Unit]], [[Bèlgica]], [[França]], [[Suïssa]] o [[Alemanya]] la [[revolució industrial]] va representar un desenroll espectacular de la societat, economia i ciència, per Andorra va supondre la ruïna. Les fàbriques de Catalunya i França van fer la competència a una economia andorrana estancada en l'época moderna. L'Andorra del principi del segle XIX va mantindre-se amb el mateix model econòmic. Mentre Catalunya no s'industrialitzava, Andorra gaudia de temps pròspers. Però a partir del moment en què Catalunya esdevé el motor industrial de l’Estat espanyol, Andorra s’arruïna per la manca d’adaptació als nous corrents. Així, del 1800 al 1898 es constata una baixa més que significativa de caps de [[bestiar]] al país. El bestiar es redueix a la meitat. L’any 1767 com a conseqüència de la revolució [[textil]] la confraria de paraires es dissol. Els comuns, que treien profit de les fargues i del tèxtil artesanal, van perdre poder adquisitiu. Les [[farga|fargues]] van començar a tancar progressivament. De 10 només en va quedar 1. L’any 1850 la producció de la farga dels Areny va caure en picat. L’alt cost del transport, la dificultat de trobar mena, l’esgotament dels boscs i els centres de producció gegantins catalans i francesos van catapultar el país a una crisi espantosa. L’únic sector que encara es mantenia mig dret era el [[contraban]]. Però el govern de Madrid i de París solien posar-hi entrebancs. El veguer francès de fet redactava tot sovint informes sobre el contraban andorrà que després destinava al copríncep. El [[decret]] del bisbe Boltàs que prohibia el comerç, pero no el cultiu del tabac, va empènyer els andorrans a ser paquetaires. En un intent de remuntar la davallada, Escaldes va intentar construir una fàbrica tèxtil al 1870. Però l’aïllament del país va fer fracassar el projecte. A això, cal afegir-hi la pèrdua constant de població a causa de la [[còlera]] i a la [[febre groga]]. El que durant molt de temps va ser beneficiós per al país, és a dir, l’aïllament, es va transformar en el verí de l’economia del  país. Incapaç d’adaptar-se als nous temps, l’Andorra del segle XIX va caure definitivament en una crisi econòmica devastadora.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 35}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 3, 4, 16, 17, 21, 31, 32, 33, 34, 35, 36, 37, 38}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 174, 175, 196, 197}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 174, 175, 177, 196, 197}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 344}}  

====La còlera i febre groga: èxode migratori====

====La còlera i febre groga: èxode migratori====

El nombre d’habitants del país va seguir la tendència econòmica del moment. A principi de segle, es constata un augment significatiu que passa de 4000 habitants a 6000. Però cap al 1875 la població es redueix. La relació població/recursos és molt important per entendre el perquè els habitants que hi havia a cada parròquia eren proporcionalment del mateix volum. Avui el país viu una situació molt contrastada, [[Andorra la Vella]] tota sola allotja el 60% de la població. Aquells que van arribar en massa aviat van optar per emigrar i la mortalitat infantil es va disparar. Fins i tot les cases més benestants, com l’[[Guillem d'Areny-Plandolit|Areny-Plandolit]], van patir mortalitat infantil. La [[còlera]], per la seva banda, també no va trigar a aparèixer. Com a mesura de protecció el Consell General va establir cordons sanitaris a les fronteres del país per evitar que entrés l’epidèmia. Però, ni els metges andorrans ni els dels països veïns sabien llavors que la còlera es transmet per l’aigua. Els andorrans van adreçar-se a la [[Nostra Senyora de Meritxell]] perquè resguardés el país de la còlera i de la febre groga. Es feien misses especials per veure si l’epidèmia marxava. El 1820 el prefecte de l’[[Arieja]] va ordenar al síndic que prengués mesures per evitar el contagi de la febre groga. Es va prohibir la importació de mercaderies, [[Immigració|immigrar]] o [[emigració|emigrar]], i mantenir contactes amb barcelonesos, ciutat afectada greument per la febre groga. Andorra va perdre des de llavors constantment població fins al 1930. Els andorrans van emigrar principalment cap al sud de França (es calcula unes 14000 persones als voltants de [[Besiers]]) i cap a la zona industrial catalana, en especial Barcelona (es calcula que hi havia un 15% d’andorrans). Va ser aquest 15% que va crear les primeres publicacions periòdiques, una associació andorrana a l’estranger i un partit polític de caràcter progressista cap al començament del segle XX.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 20 a 32}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 16, 17, 18, 19, 20, 21}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 174, 175}}

El número d’habitants del país va seguir la tendència econòmica del moment. A principi de segle, es constata un aument significatiu que passa de 4000 habitants a 6000. Però cap al 1875 la població es reduïx. La relació població/recursos és molt important per entendre el perquè els habitants que hi havia a cada parròquia eren proporcionalment del mateix volum. Hui el país viu una situació molt contrastada, [[Andorra la Vella]] tota sola allotja el 60% de la població. Aquells que van arribar en massa aviat van optar per emigrar i la mortalitat infantil es va disparar. Fins i tot les cases més benestants, com l’[[Guillem d'Areny-Plandolit|Areny-Plandolit]], van patir mortalitat infantil. La [[còlera]], per la seva banda, també no va trigar a aparèixer. Com a mesura de protecció el Consell General va establir cordons sanitaris a les fronteres del país per evitar que entrés l’epidèmia. Però, ni els metges andorrans ni els dels països veïns sabien llavors que la còlera es transmet per l’aigua. Els andorrans van adreçar-se a la [[Nostra Senyora de Meritxell]] perqué resguardés el país de la còlera i de la febre groga. Es feien misses especials per veure si l’epidèmia marchava. El 1820 el prefecte de l’[[Arieja]] va ordenar al síndic que prengués mesures per evitar el contagi de la febre groga. Es va prohibir la importació de mercaderies, [[Immigració|immigrar]] o [[emigració|emigrar]], i mantindre contactes amb barcelonesos, ciutat afectada greument per la febre groga. Andorra va perdre des de llavors constantment població fins al 1930. Els andorrans van emigrar principalment cap al sud de França (es calcula unes 14000 persones als voltants de [[Besiers]]) i cap a la zona industrial catalana, en especial Barcelona (es calcula que hi havia un 15% d’andorrans). Va ser aquest 15% que va crear les primeres publicacions periòdiques, una associació andorrana a l’estranger i un partit polític de caràcter progressista cap al començament del segle XX.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 20 a 32}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 16, 17, 18, 19, 20, 21}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 174, 175}}

===Reforma des de dalt===

===Reforma des de dalt===

{{AP|Museu Casa d'Areny-Plandolit}}

{{AP|Museu Casa d'Areny-Plandolit}}

La crisis econòmica en qué va caure el país no va tardar a crear un malestar ben palpable entre la població. Eren cada cop més les veus que volien un canvi, solucions palpables i efectives. Veus que reclamaven canvis econòmics, socials i polítics, sobretot polítics. Pero el Consell General, responsable de la política del país, va reaccionar en la inacció. Un comportament força previsible. La societat andorrana del segle XIX va seguir, d’igual manera que ho va fer l’economia, en l’estructura de l'época moderna; és a dir, el sistema català d'hereus i pubilles. L’estructura social andorrana era puix [[Estament|estamental]]. D’un costat estaven les cases riques, els focs. De l'atra banda estaven les cases més pobres o de recent creació, els casalers. El problema d'aquesta estructura era que els focs eren els únics a poder participar en el Consell General i el Consell de Comú: primerament perquè eren rics i podien pagar per seure al [[parlament]], segon perquè eren els que més temps portaven a Andorra.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 54, 55, 56}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179, 177, 176}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 176, 177}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}

La crisis econòmica en qué va caure el país no va tardar a crear un malestar ben palpable entre la població. Eren cada cop més les veus que volien un canvi, solucions palpables i efectives. Veus que reclamaven canvis econòmics, socials i polítics, sobretot polítics. Pero el Consell General, responsable de la política del país, va reaccionar en la inacció. Un comportament força previsible. La societat andorrana del segle XIX va seguir, d’igual manera que ho va fer l’economia, en l’estructura de l'época moderna; és a dir, el sistema català d'hereus i pubilles. L’estructura social andorrana era puix [[Estament|estamental]]. D’un costat estaven les cases riques, els focs. De l'atra banda estaven les cases més pobres o de recent creació, els casalers. El problema d'esta estructura era que els focs eren els únics a poder participar en el Consell General i el Consell de Comú: primerament perqué eren rics i podien pagar per seure al [[parlament]], segon perquè eren els que més temps portaven a Andorra.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 54, 55, 56}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179, 177, 176}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 176, 177}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}

[[File:Estructura estamental andorrana del segle XIX.png|thumb|Estructura estamental andorrana de l'època moderna i del segle XIX|300x300px]]

[[Archiu:Estructura estamental andorrana del segle XIX.png|thumb|Estructura estamental andorrana de l'època moderna i del segle XIX|300x300px]]

Paralelament, hi havia molts casalers que s’havien fet rics en poc temps gràcies al [[comerç]], el [[contraban]] i les fargues. Però com que feia poc temps que estaven al [[país]] no podien ni votar, ni ser elegits. Estaven exclosos de la vida política. Resumint la situació, si el país tenia 4000 habitants, només el 3% podia prendre decisions polítiques i a les famílies que governaven en aquell moment no els interessava moure un dit per resoldre la profunda crisi en la qual es veia immers el país. Salvant les distàncies, es podria dir que els andorrans d’aquest segle van experimentar els mateixos canvis europeus on la burgesia era cada vegada més nombrosa i rica, però sense drets polítics, que acaparava la noblesa. A Europa aquesta situació va provocar reformes i revolucions. Doncs bé, a Andorra també.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 54, 55, 56}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 176, 177}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}  

Paralelament, hi havia molts casalers que s’havien fet rics en poc temps gràcies al [[comerç]], el [[contraban]] i les fargues. Però com que feia poc temps que estaven al [[país]] no podien ni votar, ni ser elegits. Estaven exclosos de la vida política. Resumint la situació, si el país tenia 4000 habitants, només el 3% podia prendre decisions polítiques i a les famílies que governaven en aquell moment no els interessava moure un dit per resoldre la profunda crisi en la qual es veia immers el país. Salvant les distàncies, es podria dir que els andorrans d’aquest segle van experimentar els mateixos canvis europeus on la burgesia era cada vegada més nombrosa i rica, però sense drets polítics, que acaparava la noblesa. A Europa aquesta situació va provocar reformes i revolucions. Doncs bé, a Andorra també.{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 54, 55, 56}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1996|p = 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 46}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 178, 179}}{{sfn|Peruga Guerrero|1998|p = 176, 177}}{{sfn|Armengol Aleix|2009|p = 345 a 347}}